L’ART DE FALSIFICAR ART

El món de les falsificacions artístiques crec que és tan antic com el de l’art com element de comerç i per tant de diner. I és un fet  que es repeteix per arreu en el lloc i el temps. I evidentment Mataró, i els nostres entorns més propers no son llunyans a aquesta pràctica.

L’altre dia al Fb vaig penjar les mateixes imatges que podeu veure ara aquí. Son les d’un article que aparegué ja fa forces anys a la revista Por Qué , una famosa revista de successos que dirigia el periodista Enrique Rubio. El tema es movia al voltant d’un quadre fals del pintor  Grau Sala.

La història resumida és així. Hi havien a Mataró dos artistes joves, un de nom Ricard Jordà i l’altre de nom que no puc revelar ja que mai va sortir oficialment a la llum, que havien aconseguit que un marxant de Vilassar de Mar, de nom Salvador Campins , els hi adquirís de manera regular obra seva.

Un dia quan es van acostar amb les seves obres a casa del marxant , aquest, ensenyant una obra del pintor  Durancamps, es va enfotre d’ells tot dient que allò sí que era pintura i no pas el que ells conreaven. Ricard Jordà es va picar i li va dir que allò que feia Durancamps era senzillíssim i que ell era capaç d’immitar-ho fàcilment. Així va néixer una aposta.

Jordà es va endur el Durancamps i no en va fer una . si no dues còpies, de modus i manera que a la setmana següent es va presentar a casa del marxant amb les dues còpies , fent-ne passar una d’elles com l’original, sense que Campins observés el canvi, fins que el propi Jordà, enriolat li va mostrar el veritable original.

Bocabadat Campins , va veure en aquella facilitat una gran possibilitat de negoci i va anar encomanant obres de diferents artistes. Jordà, llest com sempre, tenia clar que de cap manera podia caure en la falsificació estricte  per el que va anar creant obres a l’estil de...,( segons la petició estricta del marxant) però sense copiar en cap moment  una obra original de l’artista consagrat i sense signar mai cap obra amb el nom de l’artista reconegut.

Tot v anar bé fins que un dia la jove de Grau Sala, dona del també pintor Grau Santos, va comprar una aquarel·la i un dibuix, en aparença i signatura del seu sogre Grau Sala que en veure’ls va denunciar que no eren seus. Estirant dl fil va aparèixer el nom de Campins que va denunciar a Ricard Jordà com autor de les “falsificacions”. La policia es va presentar al taller de l’artista , en aquell temps al carrer Pujol, on trobar un altre pseudo Grau Sala i va ser detingut i passat a disposició judicial, fins que al cap d’uns dies va ser alliberat ja que en ni ser còpies, ni anar signats amb el nom de l’artista que es pretenia copiar, essent sols unes proves d’estil , el fet podia ser moralment discutible, però no il·legal. A qui si va caure el pes de la llei va ser per el marxant ja que ell ,a posteriori al lliurament de la còpia, si organitzava la imitació de la signatura original, provocant la confusió en el comprador i més sota la pàtina de seguretat que oferia un marxant professional.

Aquesta història de fa quaranta anys , mostra d’una picaresca que sembla ridícula i inversemblant en uns moments en que els avenços tecnològics han permès la realització, per un costat  d’unes falsificacions quasi perfectes a l ‘ull i a les comprovacions bàsiques , i per l’altre el detectar irregularitats en altres moments impossible de ser detectades.

Però el tema de les falsificacions comporta sempre el joc de la doble moral, el fet de l’art com element de distinció i lluïment a l’entorn d’una certa classe social. Hi ha l’engany però també la complaença en el mateix. No fa gaires dies que aparegué una notícia sorprenent . A Sils es falsificaven carrosseries de Ferarri que s’equipaven amb motors de Fiat Punto i es venien per 40000 euros. Està clar que qui ho comprava notava la diferència tècnica , però és clar hi havia l’aparença del Ferrari que a l’hora de la veritat és el que potser més contava.

En les dues darreres dècades del segle passat cada vegada que apareixia una notícia d’obra gràfica falsificada , especialment Miró, Dalí,, Saura i Tàpies, el nom de Mataró apareixia de trascantó. Hom sap per ex. el cas d’un advocat que lluïa en el despatx amb un  magnífic Miró que hom del món de l’art sabia que era fals. Quan era preguntat al respecte sempre deia que no el pensava pas treure del despatx. En primer lloc per que li agradava i això era el més important i en segon lloc  per que si el treia uns dirien que era tonto per haver-se deixat enganyar i altres dirien en canvi que estava en males condicions econòmiques i per tant se l’havia hagut de vendre

I aquí és on rau el gran dilema. Que és el que importa, l’obra o la signatura. No fa pas tants anys que EL Prado va retirar l’obra “El Coloso” , de sempre atribuïda a Goya per atribuir-la a un deixeble. Si l’obra mereixia estar exposada per la seva qualitat , que s’ho mereixia, el que calia era simplement canviar les dades de la fitxa i la cartel·la,  però mai de l avida arraconar-la al magatzem per la seva pèrdua de valor. No deixa de ser curiós que actualment fins i tot hi ha col·leccionistes d’obres falsificades.

El darrer cas públic de falsificació  en que va sortir el nom de Mataró  en un cas de falsificació va ser en el litigi per un Manet teòricament fals , en el que l’acusat era Vicenç Sánchez Pla, més conegut en el món d l’art mataroní per Vicentet , i que va ser el director de la galeria Minerva. En el judici va ser exculpat del cas.(Podeu trobar aquí i aquí , les notícies corresponents).

Històries d’un fet global , complex i perdurable., el de l’art de la falsificació, que es mantindrà mentre l’art segueixi essent un element important en el camp del diner i del prestigi social, i es pugui aconseguir així un veritable i important guany econòmic amb un risc de no patir penes jurídiques importants.

Però n aquest cas amb l’afegitó de ser una història més del bon amic Ricard Jordà, artista excel·lent , gran amic , però amb una història personal digne de culebrot de televisió.

La història m'ha estat explicada per el mateix artista que és qui m'ha facilitat la documentació que reprodueixo