PERECOLL. CRISIS ?

Després de setze anys d’absència expositiva a la seva ciutat Mataró, Perecoll retorna a la mateixa amb una acuradíssima exposició que senyoreja i eleva l’espai expositiu de La Destil·leria.

Discrepo absolutament del concepte que inicia el text de presentació de la mostra quan diu:” L’obra, com si fos una inexorable llei de la física, no es pot sostreure del temps”. Justament penso tot el contrari. Com deia el recentment desaparegut Calvo Serraller: “L’art és un tros de vida universalista i atemporal ”. L’art lligat en el temps i el moment és anecdòtic i no té el pes de l’evolució ni la projecció de la transcendència. I l’exposició de Perecoll s’estableix just en la cruïlla d’ambdues coordenades. Per un cantó és l’evolució de la seva llarga trajectòria i per l’altre és senyal de que la seva obra encara té recorregut per transcendir en els propers anys.

I per demostrar-ho Perecoll presenta un tastet de la seva polivalència tècnica , deixant sols de banda la joieria que en realitat és el seu principi i en certa manera fil conductor. Així la mostra queda presidida per una excel·lent escultura en bronze que en certa manera conjuga dues de les series fonamentals de l’artista: els ocells i els àngels. L’escultura gràcil, estilitzada i quasi flamígera , te potència i alhora ritme i moviment , fet que ve acompanyat per unes textures encertades que potencien les seves qualitats,  la converteix en una obra brillant i espectacular.

L’acompanyen una sèrie de terracotes , amb clar desig de primitivisme, en les que les formes esdevenen imperfectes com si en realitat no fossin peces acabades i si tan sòls projectes d’altres de superior nivell. El fet d’una pàtina innecessària com detall d’acabat els atorga en l’aparença un rang d’inferior quan justament aquest joc primitivista de la peça que sembla precisi del polit final els hi dona força i personalitat i les fa enormement atractives.

Pictòricament , per una part tenim el negre sobre negre, senya d’identitat de la que l’autor no vol renunciar. Ja fa temps que es nota un cert esgotament del tema. Potser per que fa molts anys ja d’aquella grandiosa exposició a la Pia Almoina de tant alt nivell que ara molts treballs semblen purs divertimentos. Sols la peça que podríem batejar com “pastera” assoleix una comunicació directa i punyent, mentre que els altres on demostració d’habilitat i bon fer però amb escassa comunicació, adquirint nivell de peces menors.

Altre cosa son les pintures , que arrodoneixen l’exposició en la sala inferior. Obres treballades, meditades i molt potents que ens retrotrauen a les seves sèries sobre la guerra del golf i aquest ritme quasi renaixentista de volums establerts en una dinàmica de grup. Excel·lents totes elles.

Perecoll titula  l’exposició amb un concepte tan taxatiu com crisi. Una crisi que no apareix pas en la seva capacitat creativa ni tècnica i que no sembla pas que comenci  la seva involució en el sentit de tancar el cercle creatiu, ans el contrari, sembla presentar prou vies d’expansió creativa com per seguir pensant que encara ens queda molt per gaudir d’un Perecoll vital, innovador i amb ganes de seguir seduint al munt de seguidors de la seva obra.

Exposició d'aconsellada visita

(fotografies pròpies i extretes de la xarxa)