Ser crític d’art és feina plaent però que comporta forces desencisos i frustracions per el malament amb que es rebuda. Per a molts els crítics som uns amargats que sols desitgem desencisar als creedors intentant trobar tots els seus defectes i mostrar ben poques de les seves múltiples qualitats. Artistes frustrats diuen que ens dediquem a criticar tot allò que no som capaços de realitzar per la manca de qualitats. I ja no dic res si del que es tracta es d’exercir la crítica en un àmbit reduït com ho és el local o el comarcal.
Josep Mª Cadena, el gran periodista i crític d’art, em deia
que artística i conceptualment res millor que el crític local ja que coneix perfectament
l’artista , la seva evolució i les causes o motius que dirigeixen la seva creació.
Però alhora hi ha la cara fosca, la dificultat d’atrevir-se a dir a aquell amb
qui et trobaràs cara a cara a la carnisseria o a la cua del pa, i que potser
les filles aniran juntes a classe. Dir que no, que allò que fa és molt fluix i
que cal millorar en allò o en el de més
enllà, esdevé tasca feixuga i molt poc agraïda.
Un, que sempre s’ha definit com a críic de poble, ho tinc
molt assumit, potser per això s’emociona
i s’esperona, veient que segueix valent la pena seguir per aquets camí quan reps
trucades com la de Rosa Codina Esteve convidant-te a la seva propera exposició
a ca L’Arenas i et diu “ que n’ets el culpable de tot el que està exposat” que
havent arribat a la jubilació a la docència havia decidit penjar els pinzells
per temps indefinit i obrir una sèrie d’ anys sabàtics en la creació, però que
llavors vaig arribar jo i li vaig encendre el cuquet amb Tempus Fugit el que la
va obligar a crear de nou i d’aquelles magnífiques peces que va presentar han
anat sorgint tota la resta per concatenació. Però que l’inici de tot té un nom
i un responsable , el d’aquell que segons ella , millor l’ha entès i definit
mai. I lògic és emocionar-se.
I si al cap de poc et truca un altre gran artista, Jaume
Ribas, per agrair-te les gestions que has fet parlant de la seva obra , per
cert magnífica i espectacular, de manera tan elogiosa que vas tocar el cuquet d’aquell
gran col·leccionista que t’escolta i es fia de tu, de tal manera que s’ha
establert un feeeling que a bon segur beneficiarà
als dos, a la col·lecció i a l’artista
.
I és clar, un comença a surar i a somiar il·lusionat en els
nous projectes que comencen a dissenyar-se com el de la recuperació col·lectiva
d’una artista importat i molt estimat en la petita història de l’art local, o
en el d’una antològica a l’artista local que més s’ho mereix, que sembla pot començar
dissenyar-se en un futur immediat i en
la que l’autor vol que en tingui paper preponderant.
Sens dubte, molt bones noticies que primaveregen un futur després
de temps durs i desencisadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada