CÀNTIRS. JOSEP M. JARA

L’espai capgròs es presenta aquest més ple a vessar de càntirs, ja que aquesta és l’aposta creativa que presenta l’argentoní Josep Mª Jara per  la seva presentació formal en un espai de la capital comarcal.

Una exposició que abans d’entrar en l’anàlisi detallat de la mateixa ha de quedar ben clar que queda marcada i limitada per l’excés d’obra presentada, que depassa en molt el màxim aconsellable. Un excés, -hem de pensar que parlem d’una quarantena de peces-, que perjudica en molt el conjunt exposat i que converteix en fluixa i inacceptable una exposició que per la vàlua d’alguns dels seus treballs mereixeria una millor atenció.

Jara presenta els eu fer englobat en tres àrees: càntirs escultòrics, càntirs d’homenatge i càntirs pictòrics.

Els primers sons ens dubte el millor de l’exposat. Ben desenvolupats en el concepte i la realització, aquests càntirs treballats amb filferro i amb l’afegitó interior de diversos materials, pedres, svarowskis..., assoleixen potència i alhora tenen un aire eteri que els hi dona cos i volatilitat. L’afegitó del color, en especial en el cas del treballat amb filferro blau, ofereix un contrapunt jovenívol que s’agraeix i que constata l’encert del treball. Ara , i com a reflexió, seria convenient fer un pas endavant i en comptes de reinterpretar peces tradicionals potser ha arribat l’hora de la creació personal en el que pertoca a formes noves i innovadores.

Altre apartat és el dels càntirs homenatge, dedicats a grans mestres de l’art. Un conjunt en el que ens podem trobar de tot , peces encertades i altres d’absolutament errònies, però això sí, totes elles amb un excés d’informació , en el desig de traslladar a una sola peça tot a la càrrega creativa de l’autor a qui es vol fer referència i homenatge.  Bona idea però que precisa d’un treball molt més intens en la depuració i la síntesi a la recerca de l’ànima de l’artista , deixant de costat l’anècdota.

Finalment ens trobem amb els càntirs pictòrics, un abundant conjunt de peces que es limita a  tan sols tres peces positivament avaluables, que son  els tres treballs de més mida que es troben  en l’espai del sobre escala. La resta millor abandonar-los en el calaix de l’oblit.

És en aquestes tres peces on hi ha idea, capacitat constructiva , desig d’anar més enllà. Hi ha l’espurna de misteri que precisa tota obra d’art. I encara que hi ha alguns evidents defectes , centrats com en tota la mostra en l’excés, s’endevina un camí en el que caldrà treballar, avançar i prosperar. Aquest haurà de ser el camí evolutiu del creador.

En resum, i com compendi global. Un treball que pot ser ben positiu si s’elimina l’excès i es concentra en trobar l’esència nítida. Una idea, una obra, no un  garbuix d’idees per a un sol treball. I per trobar l’esència cal depurar tot allò que distreu massa. Pedretes, vidrets i brillantors quan s’escaigui i no com a  norma i  con a símbol de valor.

Depurar , depurar i depurar aquest és el camí que cal emprar si es vol seguir endavant en el món de l’art.

Quan Josep M. Jara tanqui aquesta exposició, moment obligat del balanç, haurà d’entendre moltes coses, la primera d’ella que ha de pujar el seu nivell d’autocrítica i autoexigència, que no s’ha d’enganyar a si mateix i ha de ser en el propi estudi quan elimini tots aquells treballs que no superen un mínim exigible. I la línia del mínim de l’ha de marcar ell mateix.

Ha d’entendre també que cal despullar l’obra de tot el superflu, que l’espectador no s’enlluerna per pedres de colors, swavarowskis i demes punyetetes. Que no es pot carregar cada obra amb un miler de símbols . Que poc i breu no deixa de ser el millor. Amb aquets vímets , o filferros, el futur canta millor i ell disposa de les capacitats per no anar desafinant.

Les fotografies han etat extretes de la pròpia xarxa social de l'autor