MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA. LAMENTABLE I INADMISIBLE

Fa uns dIes un diari de gran tirada va realitzar una excel·lent editorial en la defensa de la cultura com un bé fonamental de la ciutadania que estava essent abandonat i calia recuperar com element essencial. Una defensa estructurada per un costat, en la importància de que hom pogués rebre tota mena d' imputs en forma d’activitat cultural i per l‘altre en la defensa obligada i aferrissada dels creadors culturals .

Si traslladem la situació a Mataró, haurem de convenir que amb evidents matisos, en especial en el camp plàstic, l’oferta cultural general que ens ofereix la Cultura oficial omple un ample ventall de possibilitats, però en canvi tot és molt pitjor si parlem del camp de la defensa, recolzament, col·laboració i reconeixement de l’apartat creatiu. Un punt que s’accentua amb un cert menysteniment a la creació en si mateixa, com s’ha evidenciat aquest cap de setmana amb la inauguració d l’exposició dedicada a la restauració de la Capella dels Dolors per part del Museu Arxiu de Santa Maria.

Una exposició que s’explica així en el web de Cultura:

Exposició sobre el procés de restauració de la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria.

La intervenció, iniciada el setembre de 2015, va acabar el març del 2016. Els criteris de restauració han estat regits per la mínima intervenció i la màxima reversibilitat. L’exposició mostra l’estat en què estaven les pintures murals dels paraments i la volta, i com s’ha netejat, s’ha consolidat el suport i s’ha procedit a la reintegració pictòrica.

La Capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria de Mataró és una de les joies patrimonials del barroc català. Fou construïda per la Venerable Congregació dels Dolors entre 1698 i 1708. Antoni Viladomat i Manalt (Barcelona, 1678-1755) hi va realitzar un projecte integral de decoració entre els anys 1722 i 1737. El conjunt, amb sala de juntes, cripta, sagristia i cor, és avui un dels més sumptuosos i ben conservats de Catalunya.

En els últims anys, les pintures murals de paraments i voltes presentaven greus problemes, especialment a causa d’humitats, que perjudicaven la conservació del conjunt. La pèrdua de policromia, l’ennegriment general, els despreniments i les esquerdes eren les patologies més visibles.

La mostra consta de fotografies, breus explicacions, màpings i un documental, el visitant podrà entendre el procés que s’ha dut a terme.

Com veuen parla de fotografies però ja comencem per no fer -ne públic el nom dels autors, els veritables facedors de la mostra.

Doncs bé d’entre aquest fotògrafs es troba la gran professional que és Marga Cruz. Però s’hi troba sense saber-ho, sense que li hagin demanat autorització per editar les fotografies, sense preguntar-li si l’hi semblava bé prendre-hi part i per a més inri, sense comunicar-li l’exposició i evidentment sense convidar-la a l’acte inaugural. Desconeixo si ha succeït el mateix amb els altres fotògrafs protagonistes de la mostra.

Marga Cruz es va assabentar per una trucada de la restauradora , en preguntar-li si coincidirien en l’acte i òbviament es va cabrejar. Curiosament la resposta del Museu Arxiu davant la seva emprenyamenta  va ser negar l’oblit, segons ells  la convidada s’havia fet i si no s’havia rebut tot era culpa d’una errada informàtica , la típica excusa de quan no hi ha excuses , sense entendre que això era l’anècdota, que l’important era haver usat uns treballs professionals sense permís vulnerant tota la deontologia professional i evidentment la llei de propietat intel·lectual, fet que ni se’ls hi havia passat pel cap.

Un concepte que es repeteix en el mail que ahir dilluns li va adreçar el director del Museu , Sr. Nico Guanyabens, i al que he tingut accés.

Es repeteixen les disculpes però no entenent de cap de les maneres l’enuig de la professional. Segons ells consta la seva autoria en les fotografies i en els crèdits. Faltaria més, però el que passa és que per llei, inclòs el cas de que les fotografies fossin propietat del Museu si no hi ha cessió expressa dels drets, no poden ser exposades sense el consentiment de l’artista. Ja que aquest pot pensar que una exposició com aquesta el perjudica , o vol reservar les imatges per altres projectes. I no diguem del tema reproducció, fet fonamental en les fotografies, és l’autor el que ha de vetllar per que el resultat final i l’exposat respongui exactament a les qualitats creatives i artístiques de les mateixes. I aquí ni la pròpia fotògrafa sap com han quedat les seves fotos ja que encara no ha pogut visitar la mostra degut a la minvada finestra horària d’opertura de la mateixa.

I si tenen dubtes que parlin amb gent com la Núria Poch, directora del Museu Bassat que sap molt bé la feina que té per les autoritzacions de les peces a exposar i per pagar escrupolosament els drets d’autor per les reproduccions en el catàleg, malgrat que les peces son propietat de la pròpia Col·lecció Bassat.

El pitjor de tot és que a la gent del Museu, vist el mail del seu director, i els comentaris en alguna xarxa social, és queda en que ells ho fan a fi de bé i les crítiques son conseqüència de que alguns els hi tenim mania i que per tant la col·laboració essent mesells és obligada.

Siguem seriosos , qui ha de seguir escrupolosament les regles han de ser en primer lloc els centres oficials i queda clar , com es va demostrar amb el tema Viladomat i en la pròpia gestió de la restauració i posterior acte inaugural , i ara mateix que al Museu Arxiu aquestes coses els hi van grans, el que no és excusa per no assumir les responsabilitats que pertoca.

I demostració que tant se’ls hi en fot, és que a hores d’ara la fotografia que encapçala la nota en l’agenda de Cultura ,que és la que encapçala aquest post, segueix sense que s’indiqui la seva autoria.


Ps.- Havent aparegut finalment en el web del Museu Arxiu, que no en el de Cultura , el nom de l'autor de la fotografia que presideix el post, he de dir que és de Lluís Rugama.

.