CATIFES DE CIMENT. EL MÓN DE LA RAJOLA HIDRAÚLICA

Les anades i vingudes de les modes fa que certs elements agafin un protagonisme, el perdin i a posteriori el puguin recuperar, agafant de nou volada i importància. Aquest fet és habitual en el camp artístic i en l’arquitectònic , en especial en el cap de les arts menors i aplicades. La ceràmica , la forja, el vitrall i tants d’altres element alternen èpoques daurades amb gran prevalença amb d’altres en estat d’absoluta desaparició. Un exemple ben clar és el cas de la ceràmica hidràulica.

L’aparició de nous paviments ceràmiques i la possibilitat d’una industrialització a gran alçada , va fer que d’ençà abans de mitjans del segle passat , la rajola hidràulica que havia dominat el mercat per la seva consistència qualitat i bellesa anés perdent pistonada front als nous materials industrial fins abocar-se a ser residual.

El gran problema està en a fabricació artesanal de les mateixes ja que la rajola hidràulica es fabrica peça a peça. L'artesà tria els colors que farà servir i prepara una pasta amb aigua, barrejant pols de marbre blanc, ciment blanc, sorra i pigments.

Aquest preparat s'aboca en la trepa, que no és altra cosa que un motlle que integra uns separadors de bronze o llautó encaixats en un marc. Cada espai s'omple amb el seu color corresponent. Com més tonalitats tingui el dibuix, més temps serà necessari, per la qual cosa el cost de la rajola augmentarà. Aquesta capa, la decorada, que serà visible quan estigui col·locada, té uns 4-5 mm. de gruix.

Quan la trepa s'ha omplert amb els diferents pastes de colors, s'afegeix una segona capa anomenada brasatge, d'un gruix similar, formada per una barreja de ciment gris i sorra, que té la funció d'absorbir l'excés d'aigua de la primera. Finalment s'acaba d'omplir fins als 20 o 25 mm. que acostuma a ser el gruix la rajola, amb el gros o capa de suport, constituïda per ciment gris, ciment comú i sorra, amb una textura més porosa per facilitar l'adherència en la seva col·locació. El motlle emplenat es col·loca sota una premsa hidràulica que la comprimeix. Després, es treu del motlle, es deixa assecar i se submergeix en aigua durant 24 hores. Per tal que el ciment quedi perfectament endurit, les rajoles es ruixen amb aigua i es guarden en una cambra humida durant 28 dies, que és el temps que tarda el ciment a endurir-se pel procés químic endegat gràcies a l'aigua. D'aquí rep el nom d'hidràulic i no del fet d'emprar premses hidràuliques (en un principi les premses eren manuals).

Ara , recuperada pera la decoració i altament estimada en estances d’alt standing, s’està produint un estudi profund i una divulgació didàctica sobre les mateixes com és el cas de “Catifes de ciment. El món de la Rajola Hidràulica”, una exposició itinerant de la Diputació de Barcelona , organitzada per el Museu de Sitges que arriba ara al Museu de can Serra de Mataró.

És aquesta una de les típiques exposicions panellades , amb un excés d’informació escrita i en canvi amb poc element visual i nul·la interacció. Tampoc ens presenta prou exemples de la gran bellesa dels models quan per la xarxa és fàcil trobar tones d’imatges. Jo mateix, no fa tant, vaig aconseguir una base de dades amb uns quants centenars de models de les mateixes. 

Aquesta escassa predisposició en el visual fa que la mostra sigui feixuga i un abandoni amb facilitat el seguiment detallat. Malgrat tot paga la pena fer-ne detinguda visita, i més quan per les nostres contardes en tenim tants i tants exemple des de les modestes , habituals en els cases de cos, a d’altres de més nivell com son les recuperades a Ca l’Arenas i les de la casa Coll i Regàs, exemple clar del seu ús en el modernisme.


(Les imatges son d'una obra de Roca sastre, presenta a l'exposició, i de la base de dades de la que disposo amb centenars d'imatges, i que vaig obtenir de la xarxa)