SANT LLUC 2015 ( i VII )

TOMAS SAFONT TRIA.- Instal·lat de fa temps en la figuració, que no realisme, de caire fauvista, l’autor descarrega tota la seva pulsió creativa amb unes obres intenses, de gran atractiu i bellesa si entenem la mateixa no com un fet estètic formal i temperat i sí com la perfecta expressió de la translació creativa de la sensibilitat de l’artista. Curulla de color i intensitat , la seva és una de les obres a remarcar en la col·lectiva tal i com succeeix en les darreres edicions.

ALEX SALAS.- No sé si per deferència de país , l’autor no s’ha avingut a presentar la seva estilística habitual d’aquest art colorista i geomètric en certa manera dominat per la figura femenina i ha limitat la seva força a aquesta referència daliniana d’acurat formalisme i nul·la vibració. Una obra que no li serveix de carta de presentació ya que es troba ben lluny de la seva singularitat i que enganya al respecte de la seva vàlua.

LUCÍA SÁNCHEZ.- Habitual de la col·lectiva al costat d’unes presències fluixes amb obres de paisatgisme urbà, fa tres  temporades ens va sorprendre amb una interessant composició d’una zona ferroviària, al bell mig de la decadència i la vida activa. Ara la seva presència va per aquest costat però sense arribar ni de lluny al cert neguit que llavors ens oferia. Avui és una obra de la que es pot treure molt més suc doncs ha quedat en una expressió freda, distant i sense vibració, convertint-la en absolutament intranscendent.

VALENTINA SÁNCHEZ.- Si de cop i volta l’obra que ens presenta l’autora desaparegués per qualsevol causa de la col·lectiva cap visitant repetidor la trobaria a faltar, - ni per a mal ni per a bo -,  el que seria mostra fefaent de la intranscendència de la mateixa. Ni bromal, ni conceptual, ni tècnicament hi ha el punt que ens motivi a deturar-nos davant d’ella el que demostra el seu escàs interès.

JORDI SANTAMARIA.- De fa un temps que l’autor sembla haver trobat aquell punt creatiu en el que es sent còmode, que li permet expressar de manera ben adient els seus neguits creatius, i que a més a més serveix per contactar amb el públic que es troba ben gust amb el treball que se li presenta. Amb una estètica que “moscardoneja” , i així ens entenem tots, l’artista però saps capgirar-la cap al seu punt de mira amb resultats ben correctes i absolutament agradables.

JOSEP SERRA.- Si en l’entorn hi ha un artista inconfusible en el seu sentit creatiu aquest és Josep Serra. Establert de manera permanent ( i que duri) en l’expressionisme abstracte, desfermat absolutament en el seu sentit creatiu en el que hi creu profundament i al que no marca cap barrera, la seva obra s’estableix en el teòric maremàgnum de gest, ritme i color, que en les seves mans es recomposa en una complexa melodia en la que l’equilibri i la bellesa dominen  per seduir a l’espectador d’ulls oberts que e sent abduït per el nivell del presentat.

JOAN SERRAT.- Fidel a si mateix i a l’art primitiu, de nou ens presenta una mirada als nostres ancestres, en aquest art que és difícil de qualificar com a tal , i sí més una mena d’aplicació creativa per a reviure plàsticament l’antigor. Un altre cas de la necessitat de fer dicotomia entre pintor i artista. I penso que queda ben clara la meva opinió.

JOAN SOLÀ.- Si hi ha cosa difícil de fer és un bon retrat i més encara si es tracta de realitzar-ho en tractament escultòric. Ho és tant per l’obligació d’una semblança física , fet difícil de per se, com per el més important, la seva semblança vital: el rictus, el somriure , el posat... Un conjunt que no acaba d’aconseguir en aquesta ocasió l’escultor, malgrat l’ortodòxia amb la que ha dut a terme el seu treball.

JORDI TORRENT.- L’habilitat al poder. Provinent de la ràpida, allà va saber entendre que en un munt d’obres cal saber trobar el punt distintiu per cridar l’atenció, accentuar-lo i envoltar-lo d’una resta que no el perjudiqui. Després , en el moment de la creació pictòrica , ha fet una translació a la que ha afegit el ritme, el gest i color com elements per satisfer a primera vista  , encara que en un anàlisi més profund es pugui observar que es pot aprofundir , i força, per aconseguir una obra de veritable nivell.

PEP TREGÓN.- Conscient de que el material és tant sols mitja i l’important és el resultat i el missatge, Tregón juga amb la ceràmica que tant bé domina per realitzar aquest exercici pseudopictòric com en la passada edició ho va fer en el camp escultòric. Destre en el fer, amb una clara intensitat de reflexió en el pòsit de la mirada, la seva obra és veu amb interès però potser li falta un puc d’acidesa per aconseguir crear la motivació suficient com per establir personalitat pròpia.

PAU VIADER.- El dibuix a la ploma portat al paroxisme de la realitat, mantenint la tradició catalana del dibuix de camp com fidel ,per no dir exacte, reflex de la realitat. Dibuix fidel per a una fidelitat d’uns setanta anys de pràctica , per tant, silenci i respecte.

MONTSERRAT VILATERSANA.- Sempre m’ha sorprès la gosadia dels aprenents que es llencen sense por al camp de la figura quan aquesta és a bon segur una de les parcel·les pictòriques més difícils de dominar ja que precisa d’una bona qualitat tècnica i conceptual, i a més a més cal tenir en compte que l’errada és fàcil , i s’evidencia amb facilitat. Però malgrat tot allà es llencen amb resultats tan fluixos com el cas que ara ens ocupa.

CRISTINA VILLA.- Que la fotografia és un art plenament assumit en l’art contemporani ja és una evidència per a tots. I si això és així és mercès a la gran qualitat dels professionals i el fet de que alguns d’ells intenten realitzar una creació que depassi el purament fotogràfic per esdevenir art en estat pur. Es plantegen l’obra com un treball creatiu en la que la fotografia és simplement mitjà tècnic i mai finalitat. Cristina Villa n’és un d’aquests més interessants artistes capaços de confegir obres de tant alt nivell i capacitat creativa com la que ara ens ofereix i que esdevé del millor de tota la col·lectiva.

(Les fotografies han estat manllevades del web del Sant Lluc)