SANT LLUC 2015 ( IV )

ROSA DARNÉS.- L’obra de Darnés és la que representa de manera més fidedigna la clau de volta de la discussió al voltant del caràcter del Sant Lluc. Obra digne en un entorn d’afeccionats però allunyada de qualsevol vàlua en el sentit d’un art més seriós. Pintura versus art. Per mi està clar que son obres que no haurien d’estar en un Sant Lluc però...

ORIOL DE LA HOZ.- Just el cas contrari en tot al comentari anterior. Per a molts visitants és una obra que se’ls hi ha “colat” al jurat , per a mi de les poques grates sorpreses de l’exposició, mantenint la línia dels seus darrers treballs. Encara que no és pas del millor que li he vist darrerament, la descarada contemporaneïtat amb aquest desconcertant idioma plàstic ens porta a un dels autors amb més futur de Mataró.

SANTI DOMÍNGUEZ.- La taca ha esdevingut de fa un temps l’eix creatiu de l’autor. Primer els animals, després la sèrie en relació a les històriques obres mestres i ara aprofundint ja per altres camins . Encara que en aquest cas tampoc és una de les seves obres més remarcables ( ai aquest fer dels artistes de no portar obres memorables per a la col·lectiva !) manté la seva identitat creativa i surt airós d’un aposta mimètica sempre difícil.

CARME FAGEDA.- Després de navegar en una certa desorientació creativa, Fageda sembla haver trobat en aquest peculiar geometrisme una forma ben avinent d’expressar les seves sensacions creatives. Un concepte que en aquestes “Adossades” accentua amb un geometrisme dintre del geometrisme, hàbil i atractiu a primera vista i interessant en la seva profundització. Un camí en el que cal seguir treballant i investigant.

MARIA FERNÁNDEZ CORTÉS.- Crec sincerament que el nivell d’aquestes “Sardines de la costa” son el ras més perfecte per a un cut off en la col·lectiva. Obra sense complicacions ni estètiques ni creatives , però realitzada amb habilitat conceptual i tècnica donant com a resultat una peça agraïda en el visual i amb els suficients detalls com per poder-se moure amb dignitat en el camp de la pintura comercial.

TOMÀS FILBÁ.- Aquarel·la que respon perfectament al ser del creador.

ALBERT GERONÉS.- L’aprofundiment de les beceroles està en la lletra de pal, i és en aquest indret en el que es troba aquest artista nouvingut. Coneixedor però de l’art des de l’altre cantó, aquest coneixement li permet estalviar-se moltes bajanades i acotar a una certa correcció els seus treballs, com és el cas. Ara però tot està en saber si el treball respon a una realitat creativa de concepte o sols a un exercici cromàtic visual.

TRINIDAD GÓMEZ.- Un altre dels casos de l’afecció al poder i de la boira auto crítica que crea la gosadia. La típica peça que mai passaria un tall si el ras fos qualitatiu i no quantitatiu.

JOSEP Mº GOMIS.- Hi ha autors que saps que rarament et fallaran. Potser els hi costarà sorprendre amb una bogeria creativa però el que fan, ho fan amb tota correcció. Gomis és d’aquests, però alhora intenta anar una passa més enllà. Afavorit per el desenvolupament tècnic amb la resina que li permet alleugerà treball i millorar textures, la seva obra ha gafat lleugeresa i modernitat , fet que s’agraeix i del que en surt amplament beneficiat.

MARGARITA GONZÁLEZ TADEO.- És aquest un dels habituals casos de pintor que segueix de manera mimètica , i a més amb convenciment , l’evolució creativa del seu mentor. Si en altres edicions el presentat eren uns paisatges més interioritzats ara el caminar deriva vers aquesta pseudo abstracció que ni domina ni l’afavoreix. I és que l’evolució sempre ha de ser personal i mai imitativa.

LLUCIÀ GONZÁLEZ VIZA.- Interessant el treball que ens presenta Llucià, un treball però amb una contradicció inherent com és la depuració, l’etern dilema de l’autor. Per un costat la reducció del cos escultòric al de la barnilla li dona un to de ductilitat i estructura etèria que l’embelleix i enriqueix trencant el ritme sincopat solucionant l’habitual “pes” dels seus treballs. La llàstima però és que la peça s’enfarfega a l’ajuntar els dos eixos, l’horitzontal i el vertical, convertint en una sola escultura el que en realitat , i de forma ben clara , en son dues. En la seva separació, i amb l’ajut d’un peu que alliberi en comptes de ser pesant, podríem dir que un renovat i positiu Llucià ens espera.

MARY HEREDIA.- Enfrontar-se a una sola obra sense cap mena de coneixement de l’autor és fer comentari de salt al buit. Heredia aposta per una abstracció que sembla viscuda i ho fa amb un agosarament cromàtic que intenta redireccionar amb línies i reduccions per equilibrar el treball total. El presentat està més enllà d’una obra de Fira al carrer però no acaba d’assolir plenitud d’obra d’exposició. Malgrat tot mereix un punt de confiança.

(Les fotografies han estat manllevades del web de l'Ass. Sant Lluc)