SANT LLUC 2015 ( V )

FRANCISCO HERNÁNDEZ  “VERGARA”.- Per alguns la pintura , l’escultura , el dibuix son coses del passat. Per que llançar-se a un difícil aprenentatge formacional si actualment hi ha mitjans en el camp de la informàtica que ens permeten arribar al mateix indret creatiu?. Si hi ha programes gràfics o impressores en 3D que ens permeten arribar al mateix punt final , o ves a saber si en aparença millor, qui ha de discutir el seu ús?. Si hem avançat i pintem amb acrílics i no amb oli, per que no emprar les eines que el progrés ens ofereix?. Aquesta reflexió és la que ens imaginem es pot arribar a fer aquest autor amb el que ell anomena “Art gràfic” del que ens dona fe l’obra presentada. Un bon tema a debat però que encara és d’un futur proper i no l’actual i queda clar en l’obra presentada , un poster efectiu però molt mancat de veritable acció creativa.

JOAN HORTÓS.- No puc , ni vull, negar la meva debilitat per el treball d’Hortós. La seva mirada dolça i alhora irònica, actual però kitsch, amb aquest accent constructivista “fallero” capaç de confegir conjunts creatius plens de llum i color i alhora de sensibilitat i intenció. Molt ben treballada tècnicament com sempre la seva obra és un puntual detall d’aquell art del que Ocaña en va ser mestre inigualable i Hortós un gran i digne seguidor.

LLUÍS JUVINYÀ.- Sens dubte l’obra més d’afeccionat de la col·lectiva i que ens fa pensar que si una obra com aquesta ha passat el tall com haurien de ser les que han quedat al carrer.

DANIEL LLIN.- Ja fa uns quants anys que l’autor sembla reptar-se a si mateix a la recerca d’un nou punt de vista a un fet habitual en el camp artístic i plasmat per infinitat de creadors. Avui ens ofereix aquesta mirada al taller amb model mitjançant l’hàbil situació d’un punt de mira enlairat al que afegeix un cert efecte d’ull de peix que dona a la composició un aire tancat enormement seductor. Si a més el conreu del conjunt és més que correcta i el cromatisme és capaç de conjugar la calidesa de l’entorn amb el punt de llum adequat, haurem de convenir que aquesta és un peça ben assenyada i de les que cal gaudir-ne en la col·lectiva d’enguany.

CARME LÓPEZ.- Anant a la seva Carme López ha abandonat ja la mirada provinent de la  pintura tradicional convencional per intentar una mirada més lliure i evolucionada. Evolució més que revolució que dona resultats que haurem de considerar impensables fa tan sols uns anys. A seguir.

EDU LÓPEZ DE HARO.- Obra formalment correcte que intenta en l’estructura de l’equilibri cromàtic i expressiu la creació d’un cert ambient entre màgic i inquietant que motivi la curiositat i a posteriori la connexi amb l’espectador. I el cert és que ho aconsegueix el que s’ha de valorar com positiu , però en canvi, si tenim en compte l’art que habitualment desenvolupa s’estableix un dubte que precisa definitivament d’una seriosa mostra individual per a ser resolt.

ANTONI LUIS .- Segueix l’autor en aquest retrobament interior amb els espais referencials del passat industrial de la ciutat. Si en altres anys el seu punt de partida era més interior jugant creativament amb la decrepitud i l’abandó a la recerca d’una lectura íntima i sensible d’un temps passat , avui en fa mirada en fora en un paisatge de caire urbà que malgrat la correcció es queda a mig camí en la lectura més emocional i perd per tant bona part de la vàlua i intencionalitat d’altres temporades.

MARGARIDA MARCH.- Aquesta gran esmaltadora adduïda de fa ja un temps per el gravat està en un moment de maduresa absoluta tal i com va demostrar en la seva darrera exposició a Aparelladors. Ara i aquí ens presenta un excel·lent treball que no assoleix però aquella excel·lència potser per el fet de no arrodonir-se del tot el ritme gestual  el que desfà en part l’equilibri formal del concepte de la peça. Malgrat això una peça molt interessant de la que cal fruir.

TONI MARTÍ.- Segueix l’autor en aquesta evolució personal donant voltes sobre si mateix en el desig d’aconseguir depurar en el formal però accentuant el conceptual d’aquesta mirada interior d’unes certes solituds que desitgen ser compartides. Teòrica simplicitat per a una obra afermada i d’alta densitat creativa. Del millor de l’exposat.

IMMA MERINO.- De fa temps que Imma Merino es dedica a la figuració de caire realista en uns camins que podríem considerar fronterers amb l’hiper. Un camp difícil de conrear ja que s’ha d’equilibrar la fredor ambiental amb una certa passió interior. Un equilibri que no assoleix ni de bon tros en aquest cas amb aquest apunt de caire màgic simbòlic que s’estavella per massa costats tenint en compte el fer i l’experiència de la creadora. Molt fluix

CECÍLIA MORALES.- Quasi podríem repetir fil per randa el comentari que dedicavem a Margarida March ja que ambdós casos son paral·lels i arriben al gravat , i al gravat no figuratiu, des de la permanència durant molts anys en la figuració. I L’evolució és positiva , activa i amb desig de perdurabilitat. Aquí gest i color aposten al contrapunt per realçar el concepte primigeni , potent en el ritme i en la cridòria emocional.

MARIA OMS.- Si el Sant Lluc ha de mostraR el que es fa a la ciutat, els artistes participants han de ser solidaris i presentar una obra adient a la seva generalitat, un fet que no es produeix en molts, entre ells Oms. L’obra presentada, de caire il·lustratiu i a bon segur dintre d’un projecte coral, presenta una bona factura exterior però ni és representativa en l’individual ni significativa en el global, el que la fa far aïllat i per tant, esdevé desconeguda en una visita ràpida.

MIQUEL ORTEGA.- De fa un temps ençà que en Miquel Ortega està en una trajectòria ascendent en aquesta la seva passió tessèlica. Un camí que fa que les seves obres intentin cada vegada fer un pas més enllà. Una aposta amb resultat positiu en aquest “Bon vent” que presenta. Però les obres volumètriques, escultòriques siguin el material en que siguin creades , com a forma de volum que son precisen d’un entorn i un encaix en l’espai envolvent, circumstància oblidada en aquest cas. La fotografia de presentació davant d’un fons ens permet observar volum i detall unes condicions que es dilueixen en la realitat presencial, fet al que ajuda la monocromia de l’obra presentada quan és obvi que la mateixa exigeix una tensió visual en el que el contrast o el degradat resultaria molt més positiu que la decisió actual que afavorint el pla distorsiona el discurs i vulgaritza una peça que té en el seu interior moltes més possibilitats.