SANT LLUC 2015 (III)

MANEL CAMPAÑA.- Certament el color és un dels elements més difícils per trobar-hi la seva justa mida, principalment quan s’aposta per una paleta excessiva i fins i tot sobresaturada. En aquestes circumstàncies és fàcil caure en l’accent desmesurat i que l’obra s’ofegui en el marasme visual que el cromatisme crea. Això és el que succeeix en aquest cas en el que el cromatisme desvia la mirada de la intencionalitat pictòrica i vulgaritza un treball que més temperat mereixeria un altre tipus de mirada.

NÚRIA CANDAU.- Paisatge habitual, en una mirada habitual d’un pintor afeccionat habitual. 

Exemple clar del que no s’ha d’exposar al sant Lluc. Cal exigir art , no pintura arregladeta. Obres com aquesta , i altres de les mateixes condicions, son les causants de la davallada qualitativa de la mostra , i ves a saber sí del rebuig dels professionals a prendre-hi part.

Mº JOSÉ CARRASCO.- Les xarxes ens han permet veure darrerament diverses obres de l’autora amb un nivell ben valorable i estimable, per això ens sorprèn la seva aposta per aquest obra compendi d’altres sense un lligam ni real ni aparent. El matxembrat que presenta ens permet observar detalls que per si sols mereixen una obra però que es dilueixen en un tot divers i poc cimentat en un conjunt dispers davant del qual és fàcil passar de llarg.

MARTA CASAS.-  Correcció, fet que s’agraeix. Obra pensada i estructurada amb una finalització correcta. Sense cap mena d’escarafalls és un treball honest i suficientment plaent a la vista com per ser ben valorat.

JOAQUIM CIUTAD-VIU. Certament l’art és quelcom més que un divertimento i l’autor no ho viu d’aquesta manera. Totes les seves presències comporten aquest tarannà distés d’obres juvenils, veritables composicions geomètriques ben vestides amb un cromatisme primari que criden l’atenció però amb la circumstància de que aquesta és dilueix ràpidament. És com aquells xiclets de gust potent al començar però que en un no res esdevé insípid. Cal cerca més intencionalitat en el presentat per a ser mínimament valorable.

POL CODINA.- Lamentant-ho molt però Pol Codina està en un veritable atzucac creatiu. Avui de nou ens fa demostració magistral de la seva capacitat tècnica però el seu resultat és bocabadant en l’apartat d’ofici però sense ànima en el creatiu. On és aquell Pol dels esquelets marins, del peix de la Laietana,  de les gràvides , de... . No ho sé, però està lluny d’aquell creador per acostar-se a un fer  més acomodatici que no pas creatiu. L’ofici és molt però l’ànima és tot. Cal cercar de nou l’ànima per ser el gran artista que Pol Codina en veritat és.

ROSA CODINA FUSTÉ.- Afició, afició i afició. I en aquest camí detalls que l’honoren. Però cal més, però que molt més. És el que ja hem dit, hi ha obres, hi ha obres de pintors i el que cal son obres d’artista.

RAFAEL CODINA MARCH.-Fa ja uns anys que ens ofereix una aFinada mirada a un interior o a un paisatge viscut, amb una certa preferència envers un mirada al mar. Avui difereix en el presentat més en un aire ciutadà amb aquests diables que poc aporten. Obra poc definida , confosa i que no genera la lluminiscència que caldria esperar. Fluixa.

BENET COLL.- Pulcritud pictòrica per un magicisme massa formal. Quan es pretén fer reflexió d’aquest caire no n’hi ha prou en l’ús de quatre elements al cas, cal forjar un ambient ben estructurat en el que pugui recolzar-se l’imaginari a l’ús. Si no succeeix com en aquest cas en que el treball s’acosta més a un anunci de Halloween de Port Aventura que una seriosa reflexió plàstica i creativa.

MANUEL CONTRERAS.- Encara que dibuixant i pintor el veritable art de Contreras és la fotografia on desenvolupa a límit la seva sensibilitat. Ara en aquest sant Lluc ens presenta una acurada aquarel·la en la que a la tècnica pròpia li afegeix la concepció visual de la fotografia  en el que pertoca a ordre volumètric, espai de blanc, distribució de fugues, etc.., amb el que les possibles mancances plàstiques, que hi son , resten amagades sota un conjunt el suficientment hàbil en el visual com per obtenir un bon resultat.

BLANCA COSTALES.- Hi ha obres davant les quals simplement s’ha de dir No i aquest és un dels casos. Colors , geometries, figures,... per a un treball dolent en fons i forma. Mai hauria d’haver passat una selecció.

MARTA CUIXART.-  El problema de la figuració pseudo realista es que provoca una clara exigència de paral·lelisme amb la realitat i quan aquest paral·lelisme no apareix vol dir que el resultat no és reeixit. I si a més l’obra es perd en el que pertoca perspectives, proporcions, naturalisme i verisme, haurem de convenir que el resultat és més que fluix i que a bon segur el Sant Lluc no és pas l’espai més adient per aquest tipus d’obra.

MANUEL CUSACHS.- Que dir de  Manuel Cusachs que no estigui dit, i el que és millor, que no mereixi haver-se dit. En plena veterania , sucada per arreu de mestratge i gosadia, en Manuel es surt de mare i alliberant-se decideix tirar pel dret i fer allò que més li plau i complau, sense que ningú el pugui aturar.

I és clar, quan un és mestre , en sap per tots cantons, té unes mans que les mouen àngels i un cap dels millor moblats del camp plàstic, el lògic i natural és que ens pugui sorprendre com ho fa amb aquets treball escultòric de manipulació del treball natural tot seguin el camí que inicià en Tempus Fugit i que el convertí en revelació i estrella de l’exposició.