EN L’ADEU A YAGO VILAMANYÀ

 

El passat dimecres quan la nit s’albirava m’arribà la notícia , trista i desabrida, de la mort de Yago Vilamanyà, l’escultor mataroní  representant de la darrera generació de gran artistes mataronins, encara que ell sempre m’havia remarcat que era fill de Ripoll i ciutadà de Mataró.

Fa tan sols unes poques setmanes em trucà per telèfon per preguntar-me com estava i vàrem parlar una mica fins que em deixà de cop i volta , tot dient-me que s’ofegava i havia de penjar. Li vaig respondre que ja ens trobaríem per la plaça de Santa Anna  on regnava amb el seu port d’intel·lectual i d’artista i a on l’havíem fet petar tantíssimes vegades, però ja no n’hi hauran més.

Vaig conèixer i intimar amb en Iago fa cincuanta anys quan treballava prop de la Ronda Bellavista amb l’Albert i la Rosa, dos ceramistes de Barcelona que feien peces d’alta ceràmica per decoració i que venien a les millors botigues del país. Allà en Yago, donava forma a les peces que després serien treballades per els ceramistes.

Allà vaig descobrir fa uns cinquanta anys la gran qualitat tècnica i formal que tenia Vilamanyà, capaç de generar a la perfecció un gerro, un cavall o qualsevol peça de caire clàssic i formal, alhora que  immediatament a posteriori, es llençava ferotge a un treball abstracte que em recordava a Boccioni o Brancusi , i vaig començar a descobrir l’artista i al filòsof que apareixia en l’interior d’un home altament capacitat per ser un gran artista. Les xerrades sobre art i conceptes artístics que vaig mantenir amb ell , segueixen a hores d’ara plenament vius en el meu interior.

Allà li vaig descobrir una obra  que sempre m’encisà i que he considerat com una peça de grandíssima qualitat. Mai la va exposar malgrat els meus esforços per que ho fes a Tempus Fugit, però s’hi va negar. Era un cap, potent, intens, gestual en la sobrietat, però alhora enormement autoritari. Li dèiem que era el cap d’en Mussolini. Sempre ho negà i mai ho vaig saber. Ara però m’agradaria que si encara està a casa seva sigui donada a un Museu que la valori , - per exemple el de Llavaneres-, per que és una obra magnífica que dona força i prestigi al seu autor.

El millor homenatge que li podem fer és acostar-nos a les quatre obres públiques que té a Mataró que a més representen diferents maneres d’actuar que impedeixen a qui no el conegui bé a una definició acurada del seu fer com a escultor.

Per un costat al Parc Municipal hi ha l’escultura homentage al seu pare, el músic Honorat Vilamanyà, culpable de que en Yago hagi estat un capgròs més. És aquest un homenatge formal, amb el bust d’un realisme profund i amb el concepte de l’eteri de la música dominant el global. Un homenatge escultòric de gran qualitat formal i anímica.

“La deessa de Rocafonda” és una escultura amb pedra d’Ulldecona (1984). Segons el web municipal és una escultura que representa un tors femení ajagut de grans proporcions. L’obra, de caràcter abstracte, defuig la representació realista de la figura humana i busca sintetitzar-la mitjançant l’ús de línies corbes i geomètriques. L’escultura es troba al damunt d’una peanya de ferro. 

A la Plaça de Sta Anna s’hi troba “Mataró Ciutat Pubilla de la sardana “ (2008). uscultura de bronze que representa una columna escapçada amb la representació, en la seva part inferior, de quatre sardanistes i de l’onatge del mar, en la columnata. És una escultura que sempre l’hem considerada escapçada ja que tenia una mida força superior però va anar essent escapçada per motius pressupostaris i va quedar en un monòlit empetitit i situat en un racó que no llueix gens.

Finalment hi ha el bust de l’homenatge a Josep Gomà que es troba a la Plaça davant del camp de futbol.

Un mostrari més aviat clàssic, amb l’excepció de la deessa de Rocafonda que n’és parella d’una escultura del mateix àmbit que realitzà per Santa Coloma de Gramenet.

Sota el títol de “YAGO VILAMANYÀ.  PASSIÓ PER L’ESCULTURA”  i la frase com encapçalament: “L’art és procurar estudiar-me a mi mateix” fa uns anys li vaig fer un reportatge entrevista que ara em plau recuperar per que crec que respon molt al seu tarannà.

En Yago Vilamanyà té un cap potent i molt ben moblat,“germànic” diu ell. Té també unes mans peculiars. Son unes mans gastades i endurides de tan treballar els materials que en elles prenen formes i volums escultòrics , però alhora son una mans acaronadores  que traspuen tendresa i amor a l’ofici , configurant així l’imprescindible deix tàctil que tota escultura comporta.

Fill de Ripoll i ciutadà de Mataró, que és com ell mateix es defineix , estava destinat a ser artista , encara que sols fos per raons genètiques , essent com és fill de músic i poetessa.

El seus treballs amb Josep Viladomat i principalment amb Llorenç Cairó , de qui es considera deixeble , li generen uns conceptes escultòrics que desenvolupa en plenitud. “No soc , ni vull ser, un escultor definit com a clàssic o modern. Per a mi l’escultura és una recerca constant del món interior i necessito que flueixi aquest aspecte intimista , en unes obres que han de ser llegibles per tothom. Per això estic orgullós que el “Monument a la sardana” de la Pça Sta Anna sigui l’escultura més dibuixada de la ciutat. I a bon segur , la més “tocada”.

Davant de la seva sèrie d’escultures definides com “orgàniques” ens diu: “He observat una pedra del camp, un tronc d’arbre, un cargol de mar, un os ...,  les transformo tot cercant el món arquitectònic de la forma. No vull renunciar de cap manera a la figuració, però aquesta no sempre ha de ser explícita. Picasso no va renunciar a res.”

En Yago Vilamanyà defensa aferrissadament aquesta ambivalència que conviu amb ell en el decurs de tota la seva carrera. “ El que passa és que la figuració sempre es considera com a concepte i no com interpretació. Llavors la diferència amb el món abstractiu és fa molt gran, dons cada individu té el seu genoma artístic particular . Per això ara no parteixo de les formes per fer-ne abstracció. Ara ho faig al revés. Parteixo de la reinterpretació de les formes vives. Per no dir que intento anar més enllà: Vull reinterpretar les coses”.

Un concepte que s’evidencia amb una  aposta per el que podríem definir com  “abstracció figurativa”,  amb unes obres  en les que l’accent està en la forma com a eix comunicador , deixant a l’abast de cada visitant  la lectura personalitzada , que en alguns casos anirà per camins més referencials, mentre que per altres la força estarà en l’estructura espaial destrament generada.

 “ Hi ha artistes  locals , comarcals, nacionals, internacionals i de Sotheby’s . ( Aquests  generalment quan ja s’han mort) . Ni sé , ni vull saber en quin nivell estic . Per mi triomfar en l’art és sobreviure de l’art. I ho faig. A més, si les meves obres produeixen una comunicació artística, que més puc demanar?. Per que per a mi l’art és procurar-me estudiar a mi mateix. I en aquest camí son sincer fins l’absolut”.

Una sinceritat en la diversitat que podem refondre tot confrontant dues de les seves escultures públiques a Mataró, com ho son les de les places de Joan XXIII i de Sta Anna. Una confrontació resolta amb nota per un artista amb lloc destacat en el nostre Parnàs artístic més proper.

 

Ara , en el moment de l’adeu definitiu, bé estaria apropar-nos a les seves escultures públiques que hi ha a la ciutat per dipositar-hi un mirada de record i admiració que estem segur li arribarà allà on sigui.

Adeu Yago. Que el camí et sigui propici.