Després d’haver comentat als artistes guanyadors
i als finalistes locals , d’aquesta onzena edició de la Biennal, arriba l’hora
d’entrar en l’anàlisi general de la mateixa i de les obres que han estat qualificades
coma a finalistes.
Hi ha artistes que et diuen ben clarament que
participen o no en un concurs segons el jurat que decideix el mateix, sabedors
de si aquest es defensor de la seva plàstica o més aviat el contrari. D’altres modifiquen la seva
línia creativa i presenten obres que intueixen poden ser del gust del jurat
qualificador. I sortosament molts presenten l’obra que creuen més adequada per
el concurs.
Vaig assistir com a convidat a les deliberacions
dels set primers concursos i vaig poder gaudir de les lliçons d’art que van
oferir alguns dels jurats, així com de la intolerància d’altres i de les postures en la defensa de la línia a
defensar , en una estratègia quasi de guerra militar.
Així vaig poder copsar de primera mà del
coneixement de grans jurats, així com del tracte entre ells i de les seves discussions,
a voltes enormement pictòriques i en
altres del pique personal d’entre ells de modus i manera que eren capaços de
votar en contra del seu aspirant, sempre que així s’aconseguís que no guanyés
el que defensava el jurat “rival”.
He vist una absoluta esportivitat i un absolut
menysteniment, en altres casos, quan guanyava l’opció no defensada per ells. He
vist guanyadors, que eren la tercera opció però davant l’empat persistent i
immobilista de les bandes contraries, era obligat trobar una altre opció que
fes el pes a ambdós costats. He vist allò que és habitual en la majoria de premis
de pintura, o de literatura , o d’altres
parells que hi ha en el país.
No entrarem doncs en la discussió d’aquest
concurs, que s’ha mogut per la paramètrica dels anteriors, amb una certa
tendència envers l’obra més de caire figuratiu que no pas aquelles d’aires més
abstractiu , degut a un jurat molt menys evolucionat que en anteriors ocasions
i més amant de la figuració o zona propera que no pas de camins més abstractius
i complexes.
D’entre el finalistes un es queda amb les obres
de Juan Carlos Beneyto Pérez , Raúl Castillo, Raúl Collado, Fàtima Conesa,
Aharon Durango, Monika Grygier que per a mi hauria d’haver estat en el nivell
de guardonada, Laura Iniesta, Víctor Pérez-Porro, Berni Puig, Antoni Riera,
Candela Reyes, Carme Tarazona, Susana Uriach i Jan Vallverdú. Un poti poti de difícil
digestió conjunta, però molt habitual en aquest tipus de concursos, en el que
el jurat intenta demostrar la seva comprensió envers tots els estils i tendències
, inclòs en el que pertoca a artistes locals , que acostumen a ser beneficiats
envers altres opcions.
Una conjunt en general correcte però creient que cal fer una correcció en les
bases , correcció en el que pertoca a la data de creació de l’obra presentada a
concurs. És irregular e inacceptable que entre les obres finalistes hi hagi una
obra datada el 2010, és a dir fa setze anys, que per lògica no pot respondre a
la realitat actual de l’artista. El mateix succeeix, en més petit grau, amb
obres de les guardonades i dels artistes locals. Hi ha d’haver límits en l’any
de creació, per evitar enganys i premis que no corresponen a la realitat
creativa, tal i com ha de ser.
Resumint, un premi Torres García, amb un
nivell de qualitat mig/alt , amb una presència petita d’obres de fora de
Catalunya, fet que s’hauria de millorar per seguir en el camí d’un concurs
obert a tothom i amb resposta estatal. Aquest
anys sols amb 7 finalistes no residents a Catalunya, per 14 l’any 2024, 17 en
el 2019 i 18 en el 2022. Fet que s’ha de considerar seriosament, si es vol una
propera edició de més alta qualitat i amplitud geogràfica.
Per el demés , ben poc a dir. No ha estat una
gran biennal però sí que ha superat el nivell d’altres concursos de semblant nivell. Ara a esperar la propera
edició que desitgem molt millor, en el desig d’una aposta més forta per la
publicitat estatal del concurs i amb una publicitat molt millor de l’exposició
en àmbit local i comarcal per retornar-la, com era en els seus començaments, en
la gran aposta de l’art actual que es celebra a Mataró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada