TÀPIES I MATARÓ

 

Aquests dies de nou és actualitat Antoni Tàpies per la inauguració en la seva fundació de l’exposició El moviment perpetu del mur  de quan Tàpies es va convertir en Tàpies, segons deia ahir Teresa Sesé a La Vanguardia.

Fora de que m’agrada molt Tàpies , i per tant no em perdré aquesta exposició a la seva fundació , m’interessa molt aquesta exposició per si parla de l’exposició que Tàpies va fer  al Museu de Mataró de l,11 al 25 de gener de 1953. Una exposició   que durant molts anys no apareixia en cap dels currículums expositius de l’autor i que curiosament va portar molt enrenou a la nostre ciutat.

Així en el Diari de Mataró del dia 10 de gener es deia: “Se inaugura este domingo la obra de este joven pintor que viene precedida por los exitos alcanzados en Pittsburgh y en la Bienal de Venecia y que nos abre amplios horizontes en el campo puramente metafísico en el que su pintura marca hu hito fundamental”.

Amb motiu de la inauguració es realitzà una conferència de títol “Pintura actual: Antonio Tàpies”, a càrrec del “publicista y prestigioso critico de Arte, Alejandro Cirici i Pellicer”. El dia 17 i a la portada del diari “Mataró” i a tres  columnes apareix un magnífic article del mateix Cirici en honor i presentació d’Antoni Tâpies que provocà els primers dilemes que s’acentuaren quan el 28 de gener es publica al diari al crítica que signada per A.C. , sigles que corresponen a Antoni Comas , el mataroní que fou historiador de la literatura i crític literari, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i membre electe de l'Acadèmia de les Bones Lletres alhora que director del departament de Filologia Catalana.

La crítica acavaba  així : “Esta mitología es la versión personal artística de la auténtica realidad que es la realidad del espíritu. El espíritu no debe amoldarse a la realidad, sino la realidad al espíritu. Todo arte en metamorfosis. En Tapies todo esto se cumple perfectamente, no en vano es el mejor entre los jóvenes pintores catalanes”.

Pocs dies després , el 7 de febrer,  en el mateix diari apareixia una carta de resposta a la crítica favorable que havia signat Antoni Comas. En la mateixa es posava a parir més al critic que no pas a Tapies tot dient .” de paso recomendamos a A.C. Que procupre aprender mucho en materia de Arte para que así  pueda expresarse habilmente y con más claridad. Sepa también A.C. que es atrevido no cometer un error al afirmar que esa exposicion  “ ha merecido la aprobación de quantos se interesan por este orden de coses. Suponiendo, claro està, que estas coses son el Arte y entre los que se interesan por él, también estamos nosotros, los que hace años nos dedicamos a estudiar precisamente “este orden de coses” y gracia a Dios seguimos creyendo que somos artistas”.

Signaven aquest escrit , els germans Jaume i Jordi Arenas juntament amb Manuel Cuyàs i Marià Ribas, el que provocà una ample polèmica a la ciutat de la que en cal dir en van sortir guanyadors , malgrat la magnífica resposta que van rebre poc més tard d’Antoni Comas, aquets vegada sense pseudònim, en que sense pels a la llengua qualifica d’artistes entre cometes als signants i els hi deixava un repàs de coneixements importants, acabant “ solo la mediocridad artística , por más honrada que sea, y una falta de visión històrica pueden conduir a la final ironia de mal gusto que cierra la carta”. 

Un escrit magnífic  que deixà molt tocat a Antoni Comas que poc després  abandonaria el paper de crític que seria agafat en començar la nova temporada per el meu pare Pere Pascual Clopés “PIC” que seria el que m’injectà el verí fins ara mateix.

Una exposició, que amb el terrabastall que comportà, marca de manera ben clara l’estat de l’art a Mataró en aquells moments, alhora que ens mostra clarament el preludi del que significà l’explosió artística a la ciutat que es produí vint-i-cinc anys més tard, també capitalitzada en els seus començaments per la segona exposició de Tàpies que va ser el febrer de 1972 en un àmbit més normalitzat, mentre que la tercera vegada que arribà obra de l’artista a la ciutat va ser al maig del 2004 en una itinerant organitzada per el departament de Cultura de la Generalitat que passejà per tot Catalunya l’obra de l’artista.

Finalment la darrera presència que va ser molt testimonial , va estar a l’any 2014 a Ca l’ Arenas que dintre del cicle Art a Mataró 1942-1958 van realitzar una petita mostra de l’artista la costat del treball de Moisès Villèlia, una mostra més anecdòtica que no pas significativa.

Per això, i per el molt que val i significa l’artista, crec que el bon afeccionat no s’ha de perdre aquesta exposició de la Fundació Tàpies que ara és actualitat a la seva fundació.