Cinc son els artistes locals que han assolit
el nivell de finalistes en la Biennal Torres García d’enguany, una xifra de les
més altes però que també s’acosta al
quatre que n’és la xifra més habitual. Glòria Badosa, Marta Duran, Carme
Fageda, Jordi Prat Pons i Roser Vallmajor son els artistes que han aconseguint
aquesta fita, amb un nivell d’obra el suficientment estimable com per
aconseguir aquest privilegi del que cal lluir .
Glòria Badosa, retorna amb “Díptic” a l’espai
de finalista després d’un impasse en l’anterior edició i ho ha amb una obra
potent, agosarada i amb intensitat de força, amb una encertada derivació de
verds amb un equilibrat vermell que dona poètica al conjunt. Segueix l’evident
progressió d’aquesta veterana artista que demana a crits una gran exposició per
mostrar i demostrar la seva potència.
Marta Duran fa temps que està en la recerca
d’un idioma plàstic que li permeti destriar la seva figuració per avançar per
altres camins més conceptuals, aconseguint així una actualització de la seva
pintura. En bona part ho aconsegueixi amb aquest “Riverside ecosystem” en el
que la potència cromàtica s’alia amb una
figuració d’arrels abstractives confegint una imatge amb màgia comunicativa, amb
la que obté un bon resultat.
Carme Fageda amb “Seixanta-cinc” de nou es
retroba amb l’estilística semi-laberíntica amb la que aconseguí també la
classificació ja fa dues edicions. Avui ens ofereix una peça més dulcificada
davant la densa pell de ciutat de fa quatre anys. Sembla però com si hagués
apropat el zoom per endinsar-se en les cel·les que confegeixen la seva base
estructural i mig d’amagatotis col·loqués un esser viu sota l’entramat global
per mostrar les seves emocions i dubtes.
Jordi Prat Pons assolí ja el lloc de finalista
en l’anterior edició, amb una magnífica obra “Biblio” en la que jugava amb els
lloms dels llibres confegint una biblioteca potent, vibrant i enormement
atractiva. Enguany repeteix obra i missatge amb “Cementiri de llibres oblidats”
en un paral·lelisme sense novetats aparents, com si d’un nou capítol de la seva
història es tractés. Potser esperava sorprendre al jurat però malgrat la
potència i la intencionalitat, ajudats ambdós por un decorativisme accentuat,
el resultat ha estat el lògic, finalista i prou.
Roser Vallmajor és la gran sorpresa ja que
essent mataronina és una absoluta desconeguda en el món de l’art local. El seu
treball “000477” és un treball molt hàbil en l’aposta per una abstracció visual que deixa en mans de l’espectador
la lectura i la interpretació de la
mateixa.
Una peça interessant però que em provoca clars dubtes ja que
essent de 2020 hi ha d’haver un treball posterior fins a l’actual que
desconeixem. Així al juny del 2022 va guanyar el premi de pintura de Marratxí
amb una obra d’aquesta línia i que tenia per títol “000498”, per tant
m’agradaria molt veure el “000580” que més o menys deu ser l’obra feta ara
mateix, per saber per on va l’artista qualificada. Per això jo apostaria per
ella per fer una exposició a la comarca i saber quina és la seva realitat.
Cinc noms mataronins donant el to localista a
l’edició actual de la Biennal. I amb notable alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada