El passat divendres i de la mà
de la gent del Sant Lluc es va inaugurar a la sala del Col·legi d’Aparelladors ,
l’exposició en record i homenatge a Emília de Torres , de títol “Dona” , que
servia alhora per presentar les peces donades per l’artista a l’Associació.
Lamentablement unes ineludibles ,
i ben satisfactòries , obligacions familiars ( celebració del final de batxillerat de la meva
filla petita ) em van impedir , no tan sols assistir a l’acte , ans també
presentar-lo, tal i com era desig de la família en un gest que de nou agraeixo
intensament. Per això va ser ahir quan vaig poder visitar l’exposició i en la
solitud que donava els petit nucli de persones presents , gaudir amb tota
intensitat d’aquesta gran artista que després de la seva mort, i tot sabent la
seva edat, ens segueix encisant amb la frescor, potència i intensitat pictòrica
de les seves obres.
Una exposició que es presenta estructurada en
tres eixos, un de majestàtic amb la figura femenina com a protagonista , i dos d’accessoris
, un , amb la donació a l`’Associació
sant Lluc, i l’altre , amb un petit grup
de bodegons. Tot en un conjunt que supura nivell per tots costats.
La dona , aquesta figura que tant
privilegi manté en l’obra d’Emília de Torres, de nou senyoreja i domina la
mostra , en un veritable mestratge de concepció artística i elaboració tècnica.
Conceptualment parlant , Emília
de Torres en sap un niu en això de confegir equilibris conceptuals en les seves
obres . La distribució d’espais i volums , l’equilibri entre els mateixos , la
serenor establerta en una paleta de colors d’ampla varietat cromàtica que es
descobreix en el primer terme , encara que sembli dispersa en la globalitat , crea
una tensió plàstica a la que ajuda sens dubte el caràcter natural de les seves
protagonistes femenines que , sempre lluny del paradigma estereotipat de la
bellesa , se’ns mostren properes , com si d’un veïnatge es tractés , donant
força natural a unes obres plàsticques destrament tractades i millor
realitzades.
Olis, ceres o dibuixos. No
importa la diversitat tècnica. És la força creativa la que enlaira el treball
que resulta sempre agraït en la mirada exterior i enaltit en una mirada més
analítica i interioritzada , que es rendeix indefectiblement ala qualitat del
presentat , que per cert mai defuig de la bellesa natural com element.
Una bellesa que es mostra també intensa en el petit conjunt de bodegons que formen el
contrapunt de l’exposició. De nou el perfecte equilibri entre fons i formes ens
mou al debat interior de la manera personal de creació de l’autora. Unes obres
d’estructura fonamentada en la perfecció acadèmica , amb resolució final
trencant totes les normes a la recerca d’una obligada llibertat que doni el to
personal.
“Dona” és una magnífica
exposició. És a més una exposició plenament actual, - fet que cal repetir i no
cansar-se de fer-ho-, el que demostra encara més la gran qualitat conceptual i
artística d’aquesta gran autora que fou Emília de Torres.
En els panegírics , els crítics
sempre acabem caient en el tòpic de que els artistes mai moren ja que romanen
entre nosaltres amb les seves obres. Avui hem de fer el mateix . La qualitat de
l’obra d’Emília de Torres ens transporta a la joventut d’una artista
principiant amb ganes d’obrir-se camí per la seva potència , intencionalitat i
frescor. Tot en una lliçó impressionant de la que haurien de beure tots aquells
que desitgem ser considerats com artistes.
Una exposició d’obligada i detinguda visita que
ens porta la força , sempre viva i actual, d’aquesta gran senyora de l’art que
fou , l’Emília de Torres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada