diumenge, d’abril 15, 2012

EMÍLIA DE TORRES . DONA





El passat divendres i de la mà de la gent del Sant Lluc es va inaugurar a la sala del Col·legi d’Aparelladors , l’exposició en record i homenatge a Emília de Torres , de títol “Dona” , que servia alhora per presentar les peces donades per l’artista a l’Associació.

Lamentablement unes ineludibles , i ben satisfactòries , obligacions familiars  ( celebració del final de batxillerat de la meva filla petita ) em van impedir , no tan sols assistir a l’acte , ans també presentar-lo, tal i com era desig de la família en un gest que de nou agraeixo intensament. Per això va ser ahir quan vaig poder visitar l’exposició i en la solitud que donava els petit nucli de persones presents , gaudir amb tota intensitat d’aquesta gran artista que després de la seva mort, i tot sabent la seva edat, ens segueix encisant amb la frescor, potència i intensitat pictòrica de les seves obres.

 Una exposició que es presenta estructurada en tres eixos, un de majestàtic amb la figura femenina com a protagonista , i dos d’accessoris , un , amb  la donació a l`’Associació sant Lluc, i l’altre ,  amb un petit grup de bodegons. Tot en un conjunt que supura nivell per tots costats.

La dona , aquesta figura que tant privilegi manté en l’obra d’Emília de Torres, de nou senyoreja i domina la mostra , en un veritable mestratge de concepció artística i elaboració tècnica.
Conceptualment parlant , Emília de Torres en sap un niu en això de confegir equilibris conceptuals en les seves obres . La distribució d’espais i volums , l’equilibri entre els mateixos , la serenor establerta en una paleta de colors d’ampla varietat cromàtica que es descobreix en el primer terme , encara que sembli dispersa en la globalitat , crea una tensió plàstica a la que ajuda sens dubte el caràcter natural de les seves protagonistes femenines que , sempre lluny del paradigma estereotipat de la bellesa , se’ns mostren properes , com si d’un veïnatge es tractés , donant força natural a unes obres plàsticques destrament tractades i millor realitzades.

Olis, ceres o dibuixos. No importa la diversitat tècnica. És la força creativa la que enlaira el treball que resulta sempre agraït en la mirada exterior i enaltit en una mirada més analítica i interioritzada , que es rendeix indefectiblement ala qualitat del presentat , que per cert mai defuig de la bellesa natural com element.

Una bellesa que es mostra també intensa  en el petit conjunt de bodegons que formen el contrapunt de l’exposició. De nou el perfecte equilibri entre fons i formes ens mou al debat interior de la manera personal de creació de l’autora. Unes obres d’estructura fonamentada en la perfecció acadèmica , amb resolució final trencant totes les normes a la recerca d’una obligada llibertat que doni el to personal.

“Dona” és una magnífica exposició. És a més una exposició plenament actual, - fet que cal repetir i no cansar-se de fer-ho-, el que demostra encara més la gran qualitat conceptual i artística d’aquesta gran autora que fou Emília de Torres.

En els panegírics , els crítics sempre acabem caient en el tòpic de que els artistes mai moren ja que romanen entre nosaltres amb les seves obres. Avui hem de fer el mateix . La qualitat de l’obra d’Emília de Torres ens transporta a la joventut d’una artista principiant amb ganes d’obrir-se camí per la seva potència , intencionalitat i frescor. Tot en una lliçó impressionant de la que haurien de beure tots aquells que desitgem ser considerats com artistes.

Una  exposició d’obligada i detinguda visita que ens porta la força , sempre viva i actual, d’aquesta gran senyora de l’art que fou , l’Emília de Torres.