VIATJANT PER L'ESPAI. LLUCIÀ GONZÀLEZ.

Quan encara la xafogor , més que el sol, ens entronca amb l’estiu. Quan encara els vius records de les vacances no han estat emmagatzemats en el disc dur dels nostres records i sentim les olors i els colors de les mateixes, que a Mataró i com un petard perdut de les festes majors ha esclatat del tot i amb intensitat plena , la nova  temporada artística.

Així, si el dijous era l'espai capgròs que ens oferia el treballs de Toni Calafell, el divendres era Llucià González qui ens convidava a viatjar per l’espai al col·legi d’aparelladors , mentre que a Llavaneres feien l’exposició “grossa” de la temporada amb una magnífica mirada en el record amb l’obra de l’il·lustrador Joan Vila “D’Ivori” , tot esperant aquest dissabte en la que la mirada històrica del tricentenari esclatava alhora al Museu i a l’Ateneu Fundació Iluro. Tot això per anar fent boca a Yago Vilamanyà que inaugura divendres a la Presó, tot a l’espera del Sant Lluc i de la nova entrega de la Col·lecció Bassat  que inauguren el mateix dia, -capgrossada havenus -, arrodonint un esplendorós començament.

I com que cal començar d'aguna manera bo és fer-ho amb  la mostra que Llucià González ens presenta al Col·legi d'Aparelladors sota el títol de "Viatjant per l'espai".

Llucià González és un escultor que de fa uns anys està cercant un nou idioma plàstic. Avesat com estava a l’obra pública i per tant de grans dimensions, les circumstàncies de la crisi que han provocat l’absoluta desaparició d’aquest tipus d’obres l’ha obligat a fer un gir en la seva concepció artística per dirigir el seu fer vers uns altres camins més dúctils en el que pertoca a mides i en allò que podríem dir “pes” de les seves obres. I en aquest lluita segueix l’artista tal i com ens mostra en aquesta exposició.

Ara , en aquesta mostra del Col·legi d’aparelladors , Llucià aposta per unes formes arrodonides com en la recerca d’un nou equilibri. He d’afirmar que a priori l’obra que presenta en el targetó de la mostra em va cridar fortament l’atenció ja que em va semblar una aposta per la lleugeresa i el ritme, en una peça que certament semblava un penjoll equilibrat , dúctil i d’una sensible bellesa, però el cert és que la mirada en directe , així com la del resta de la mostra, ha estat decebedor, no en el sentit d’una mala exposició i sí en el sentit de l’oportunitat perduda doncs queda clar que l’autor no ha volgut apostar per el concepte més pur i incisiu , i s’ha deixat anar per uns camins dulcificats i decoratius que en res l’afavoreixen.

El gran dilema de Llucià està en la contraposició pes / lleugeresa. Llucià és un artista d’ànima pesant. La força del seu ofici el porta quasi sense voler a unes obres que siguin aclaparadores en el físic, però el cert és que curiosament els millors resultats estan quan limita la seva tendència natural i aprofita el seu altíssim nivell tècnic per aconseguit unes obres  més lleugeres, mòbils quasi, en les que el contrast genera unes sensacions rítmiques enormement atractives.

Però ara Llucià està com aquells autors figuratius que intenten “modernitzar” les seves obres i de cop i volta s’espanten de si mateixos i acaben afegint un detall plenament figuratiu que recordi les seves arrels. I queda a tots ben clar que aquest poti-poti acaba essent del tot negatiu per el creador.

Dic això ja que les peces lleugeres que tan bon pòsit havien deixat en les seves darreres intervencions ara pugen de talla i ho fan amb uns detalls tècnics que li afegeixen densitat tant per els acabats en forma de reflex i brunyits , tot donant-lis pes, al que cal afegir unes peanyes fosques que accentuen aquest sentit de densitat i trenquen del tot el criteri eteri que hauria de ser eix del concepte creatiu de l’autor.

Ens trobem doncs davant d’una exposició d’interludi per el de dubtes que crea , en l’artista i en l’espectador. Conceptualment , i com queda clar en els dibuixos, l’aire i la llibertat semblen voler predominar , però alhora en la realitat es sotmeten a un concepte més feixuc que les distorsiona.

Cal doncs, definir-se de nou. Per a mi no hi ha dubtes , la llibertat i el ritme han de marcar el futur. Els dibuixos així ho pregonen,. Ara sols fa falta ser-ne fidel. I en aquest cas sols l’autor en té la paraula.