LA CONFIANZA

Molts son els que creuen, per que així m’ho han dit, que les meves vacances son un anar i venir de Museus, monuments i exposicions i el cert és que van errats i de molt.

És obvi que cal aprofitar el temps de lleure per visitar aquells indrets que en condicions habituals de treball no és possible, i en el meu cas una visita a la capital, una altre a algun indret que em faci especial il·lusió sempre cau (enguany el Museu Soulages) i aprofitar les visites turístiques per fer una mirada , generalment lleugera , als monuments civils i religiosos s’escau però sense que aquest caire artístic sigui l’eix al voltant del qual giren les vacances.

Igualment molts  pensen que visitar un Museu amb mi ha de ser terrible per l’atenció i deteniment  observant les obres i el cert és que els amics amb qui he fet visites acostumen a queixar-se del contrari, que vaig molt ràpid i no els hi deixo veure amb tranquil·litat. I és cert. Soc d’aquells que van amb els deures fets i sols em deturo davant d’allò que veritablement m’interessa i llavors hi estic el temps que fa falta , però per la resta, mirada lleugera i diseccional.

En canvi hi ha dos temes que m’agraden molt quan viatjo i en els que em fixo intensament. Un d’ells son els mercats , per els que em deleixo i visito sempre, i altre els comerços peculiars , aquells que estan fora de modes i corrents i molt especialment llunyans a qualsevol multinacional.

Practicant aquesta afecció vaig encantar-me a Osca i a la cèntrica i molt bonica plaça de Lluís López Allué, on justament es troba l’oficina de turisme, davant “Ultramarinos La confianza”. El rètol kitsch em va cridar l’atenció i en acostar-me em vaig trobar amb la meravella que mostren les fotografies o que podeu trobar a www.ultramarinoslaconfianza.com .

Com no que vaig entrar-hi i em vaig submergir en els petits detalls que feien d’aquella una botiga especial. ôbviament que la curiositat em va trair i vaig conversar amablement amb la mestressa i amb el parell de joves que comencen a regir i actualitzar la botiga mantenint en tot , en el fer i en l’esperit, el miratge comercial de la seva peculiaritat. Vaig parlar de la seva “parenta” mataronina de Can Pinós i en tenien plena coneixença, de tal manera que orgullosos m’explicaven que hi havia una diferència clara ja que mentre “La Confianza” mataronina havia tingut ajut i restauració municipal, ells seguien des de 1868 en mans particulars i familiars i ho mantenien així per gust, plaer , història i honor.

Tornat a Mataró he pensat que una ciutat com la nostra , amb un govern que diu vol apostar per el comerç de proximitat i amb encant hauria de fer alguna cosa per reunir a les dues “La Confianza”. Està bé agermanar-se amb la ciutat més llunyana i en aparença sense cap mena de relació històrica i cultural , però no estaria bé un agermanament comercial , particular en aquest cas, promogut per l’administració i que servis d’exemple i ensenya d’aquest comerç local, personal i de proximitat que tots enyorem i desitgem?.

Perdoneu que avui hagi sortit dels marges habituals dels meus comentaris, però el poder artístic, social i cultural de les dues “confianza” mereixen trobar-se en una gran abraçada real, comercial i metafòrica.

Serà capaç l’Ajuntament de dur-ho a terme. A mi m’agradaria , i molt.