No sé quants centenars de vegades em vaig sentir dir en la meva època de crític en mitjans de comunicació que era un crític destraler, barroer, que m’agradava ferir, que tirava a matar, que era fàcil en l’insult, que... per arribar a dos qualificatius que m’han quedat a la memòria com és “vidriòlic” amb el que Manuel Cuyàs em presentà al Conseller de Cultura Guitart o el “crítiques enverinades” com me les definia fa ben poc un artista ja mig retirat de l’activitat pública. Tot arrodonit moltes vegades amb un “ en el fons moltes vegades tens raó però la perds tota amb les teves “formes”.
No hi ha ni que dir que no he
compartit mai aquesta opinió, fins i tot van ser moltes les vegades em que m’he
acusat de tou ( darrerament moltes més). Mentre he vist crítiques musicals,
cinematogràfiques, teatrals, literàries o esportives simplement sagnants en que
es definia a l’objecte de la crítica amb els més durs epítets , molt superiors als meus habituals. Curiosament
en el camp de l’art sembla que ens l’agafem amb paper de fumar. I crec que és
així per un cantó per la manca de crítica corporativa ( en una inauguració la
hipocresia dels autors és espectacular) i per l’altre per el fet de que la
desaparició de la crítica en els grans mitjans de comunicació l’ha convertit en
mel·líflua, intranscendent i molt acomodatícia.
És per això que últimament m’estic
fent un bon fart de somriures interiors i silenciosos quan en aquesta esporgada
a la recerca de dades per a poder escriure la història de l’art de Mataró des de l’any del meu naixement (1951) fins
quan s’escaigui , i així desmuntar el fals conte que s’explica a Ca l’Arenas,
estic trobant veritables joies entre les que no m’estic de citar-ne una que tingué
doble rebot i que crec paga la pena llegir per el que diu i per la prosa amb la
que es diu.
L’exposició era al Museu ( Abril 1952) i el protagonista
un artista que diu té arrels mataronines i que s’auto qualifica en el catàleg
com expert professional, de nom Juan Llauradó. Entre d’altres coses, la crítica
diu així:
“Nos ha producido una deplorable
sensación...
Buscamos entre el gran número de
telas algún detalle para dulcificar la diatriba pero no lo hallamos ni
remotamente...
Los temas, anacrónicos de por si,
són además en su mayor parte de mal gusto..
Lamentamos sinceramente que el
museo de la ciudad haya acogido en su magnífica sala de exposiciones , y en
dónde hemos visto notables manifestaciones artístícas a unas pinturas de tan
baja calidad que la desoran notablemente. Esperamos, y así lo espera también la
intelectualidad mataronesa que exposiciones de este tipo no se repetirán en
este Museo”.
No està pas malament el nivell de
la crítica que provoca resposta immediata per part del Sr Rafael Verdés Aixelá
que es defineix com apoderat de l’artista , és a dir, marxant.
Comença defensant-se dient que si
han venut 15 obres ( quasi rècord del Museu, aposti-la) no deu ser tan dolent
alhora que exigeix menys virulència en les opinions ja que : “ se debe no
tronchar en ciernes, sino encaminar corrigiendo sus faltas hacia el laurel
immarcesible de la glória.”
Busque, sr. Crítico, cuando le
encomienden su trabajo, una laboriosa abeja, alguna flor donde sacar el melifluo
néctar para sus lectores y no sea ciego escarabajo que haga una bola infecta de
todo, no sea que envuelva ninguna flor o semilla que podría haber sido
fructífera a la sociedad. No quiera arrancar todo lo que a vd. le parezca
cizaña, no sea que como el Divino Maestro se equivoque y arranque también el
trigo”.
A aquest escrit es va respondre amb
una carta al director defensant al crític i finalment amb un altre escrit del
crític en que posava al seu lloc a l’artista i el sue representant. En resum,
simplement genial.
I si tenen curiositat per saber qui
era el crític, els hi diré que signava SPECTANS
pseudònim que amagava a l’advocat Santi Martínez , home que portà una
més reconeguda carrera, que arribà a ser diputat en corts i que va ser marmessor
en l’herència de Jordi Arenas.
Com veuen, un ha estat un simple i
maldestre aprenent. Fins i tot ara amb la crítica a la Fundació Iluro per la
malifeta realitzada contra l’art i els artistes de Mataró amb una exposició
esdevinguda vergonya pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada