dimarts, de març 15, 2016

CRÍTIQUES I CRÍTICS



No sé quants centenars de vegades em vaig sentir dir en la meva època de crític en mitjans de comunicació que era un crític destraler, barroer, que m’agradava ferir, que tirava a matar, que era fàcil en l’insult, que... per arribar a dos qualificatius que m’han quedat a la memòria com és “vidriòlic” amb el que Manuel Cuyàs em presentà al Conseller de Cultura Guitart o el “crítiques enverinades” com me les definia fa ben poc un artista ja mig retirat de l’activitat pública. Tot arrodonit moltes vegades amb un “ en el fons moltes vegades tens raó però la perds tota amb les teves “formes”.

No hi ha ni que dir que no he compartit mai aquesta opinió, fins i tot van ser moltes les vegades em que m’he acusat de tou ( darrerament moltes més). Mentre he vist crítiques musicals, cinematogràfiques, teatrals, literàries o esportives simplement sagnants en que es definia a l’objecte de la crítica amb els més durs epítets ,  molt superiors als meus habituals. Curiosament en el camp de l’art sembla que ens l’agafem amb paper de fumar. I crec que és així per un cantó per la manca de crítica corporativa ( en una inauguració la hipocresia dels autors és espectacular) i per l’altre per el fet de que la desaparició de la crítica en els grans mitjans de comunicació l’ha convertit en mel·líflua, intranscendent i molt acomodatícia.

És per això que últimament m’estic fent un bon fart de somriures interiors i silenciosos quan en aquesta esporgada a la recerca de dades per a poder escriure la història de l’art de Mataró  des de l’any del meu naixement (1951) fins quan s’escaigui , i així desmuntar el fals conte que s’explica a Ca l’Arenas, estic trobant veritables joies entre les que no m’estic de citar-ne una que tingué doble rebot i que crec paga la pena llegir per el que diu i per la prosa amb la que es diu.

L’exposició  era al Museu ( Abril 1952) i el protagonista un artista que diu té arrels mataronines i que s’auto qualifica en el catàleg com expert professional, de nom Juan Llauradó. Entre d’altres coses, la crítica diu així:

Nos ha producido una deplorable sensación...

Buscamos entre el gran número de telas algún detalle para dulcificar la diatriba pero no lo hallamos ni remotamente...

Los temas, anacrónicos de por si, són además en su mayor parte de mal gusto..
Lamentamos sinceramente que el museo de la ciudad haya acogido en su magnífica sala de exposiciones , y en dónde hemos visto notables manifestaciones artístícas a unas pinturas de tan baja calidad que la desoran notablemente. Esperamos, y así lo espera también la intelectualidad mataronesa que exposiciones de este tipo no se repetirán en este Museo”.

No està pas malament el nivell de la crítica que provoca resposta immediata per part del Sr Rafael Verdés Aixelá que es defineix com apoderat de l’artista , és a dir, marxant.

Comença defensant-se dient que si han venut 15 obres ( quasi rècord del Museu, aposti-la) no deu ser tan dolent alhora que exigeix menys virulència en les opinions ja que : “ se debe no tronchar en ciernes, sino encaminar corrigiendo sus faltas hacia el laurel immarcesible de la glória.

Busque, sr. Crítico, cuando le encomienden su trabajo, una laboriosa abeja, alguna flor donde sacar el melifluo néctar para sus lectores y no sea ciego escarabajo que haga una bola infecta de todo, no sea que envuelva ninguna flor o semilla que podría haber sido fructífera a la sociedad. No quiera arrancar todo lo que a vd. le parezca cizaña, no sea que como el Divino Maestro se equivoque y arranque también el trigo”.

A aquest escrit es va respondre amb una carta al director defensant al crític i finalment amb un altre escrit del crític en que posava al seu lloc a l’artista i el sue representant. En resum, simplement genial.

I si tenen curiositat per saber qui era el crític, els hi diré que signava SPECTANS  pseudònim que amagava a l’advocat Santi Martínez , home que portà una més reconeguda carrera, que arribà a ser diputat en corts i que va ser marmessor en l’herència de Jordi Arenas.

Com veuen, un ha estat un simple i maldestre aprenent. Fins i tot ara amb la crítica a la Fundació Iluro per la malifeta realitzada contra l’art i els artistes de Mataró amb una exposició esdevinguda vergonya pública.