CARME FAGEDA. " CELS I TERRES "

Seria abans del passat estiu quan en una xerrada casual amb un artista no pas entrat en anys ,  al preguntar-li com li anàvem les coses ,- el cert és que té un cert i merescut reconeixement i èxit en la lloança del seu fer-, em va dir deixant-me del tot estorat: “No ho sé pas. M’acosto als quaranta i encara no he fet una obra que transcendeixi”. El cert és que em va deixar tan frapat que no vaig saber respondre, però la frase ha quedat impresa en el meu interior.

Ara he recordat la frase tot visitant la nova mirada de la Carme Fageda a la sala d’Aparelladors, amb aquests "Cels i terres" que no cerquen més transcendència exterior que el de plaure al visitant i més transcendència interior, que és la que val, que resituar-se en el complex sentit de la creació i veure que ara sí comença a confegir-se aquell idioma personal que s’anava albirant mitjançant espurnes , en les seves darrers presències públiques.

Res més difícil per a un artista que descobrir-se a si mateix. Tant difícil que moltes vegades esdevé quasi impossible i ha de ser des de fora, però en la proximitat, que l’autor s’auto disseccioni i mica en mica tregui a la llum el seu jo íntim.

A Carme Fageda li va costar molt pensar que precisava de l’art per a viure. Quan començava a tenir respostes per a ella mateixa mitjançant aquell esclat , per a ella i molts més, que va ser el mestratge de Pepe Novellas , la seva desaparició va portar a tots els que estaven amb ell a una dispersió, a una desorientació absoluta quan no a un atzucac, del que ha costat molt sortir-ne.

D’ençà aquell moment les presències de Fageda eren l’indici d’una lluita en la que cohabitaven passes molt positives amb entrebancs impensables. L’obra anava i venia sense un eix definit i errors i encerts ballaven en una dansa de difícil presagi final. Curiosament però, en cada exposició apareixia un parell de peces que esgrimien criteri personal i que anaves veient que agafaven protagonisme el que permetia somiar amb l’arrelament d’aquell sentit com a camí creatiu. Un fet que s’ha evidenciat en aquesta exposició que ara presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Una mostra que queda clarament emmarcada per una teòrica bisectriu que divideix la sala en dos. Una bisectriu traçada des de l’entrada i fins l’angle oposat. En un cantó i en una sola paret apareix l’autora dubitativa, la de l’oripell, la de la teòrica mirada alegre, la de l’aparença, la de les palmeres.

Encapçalada per un acceptable cartell de festa major de qualsevol població costanera , la resta és ensucrat, dolç, com mirant sols a afeccionats poc compromesos. Palmeres que marquen camins i ofereixen una felicitat de cartró pedra. Obres “boniques” de les que no en quedarà un record en sortir de la sala, amb l’excepció de l’esquer amagat d’una obra (antiga), amb finestra al cel, que ens permet anunciar el que veurem a continuació.

Però aquest primer terç, establert com petit parany, dona pas a l’inici del que comença a semblar ser el veritable idioma plàstic de l’autora. Un idioma en aquest component constructiu, en aquesta mena de joc de trencaclosques o d’imaginari puzzle on les peces van encaixant fins i tot en la disparitat. On les coordinades es capgiren si cal per esdevenir com un google earth que ens aproxima a la visió externa però intentant aprofundir més enllà en una filosòfica mirada al ser humà tant en la seva individualitat com en el de membres d’una comunitat a la que pertanyem essent-ne fins i tot aliens.

S’acosta així de manera plenament intensa al concepte humanístic que sempre semblava surar per damunt de la seva obra però sense acabar de penetrar-hi. Ara, apostant fort, no essent poruga ni en el concepte , ni en la composició, ni en les formes i menys encara amb el cromatisme de la paleta que va des dels càlids fins a negres i terrosos, embrancant-se en vermellosos potents, tot en un equilibri adient a les seves intencions, Fageda comença a aprofundir en la que sembla ser la seva filosofia artística, i en la manera potent i en bona part atractiva de realitzar-la.

Malament aniríem si diguéssim ara tot resumint, que ens trobem davant d’una gran exposició. Però faltaríem també a la veritat si la qualifiquem de vulgar. Crec que és l’exposició de Fageda per distançar-se d’un cert concepte de simple afeccionada. Ara comença el camí d’un art més seriós, un camí no de cara en fora i sí de cara endins. Un camí per aprofundir en aquest humanisme social que deixa latent en uns treballs que haurien de marcar  un camí sense retorn i que l’obliguen a treballar per mantenir un llistó que ella mateixa s’ha apujat en un bon tros.

Si fins ara sols l’esperava  la pintura, ara l’espera l’art. I sols ella està en disposició de superar-lo. Però això ho veurem en la propera exposició.

I espero sincerament que ho veurem per aplaudir-ho amb intensitat.

(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials)