BREU RESSÒ. ANA GARCÍA

Aquells que tenim la sort de gaudir d’obres d’art a casa nostre  aquestes ocupen uns espais en causa i per raó ben determinades. Fora dels condicionaments de mida que limiten la seva presencia en certs indrets, el cert és que cada obra sembla reclamar un espai propi en la que lluir més, no ja per la seva pròpia potencia artística i sí per la seva raó comunicativa.

Així per ex. al costat de la taula on estic escrivint aquest post, a l’ànima del meu “zulo” com diuen a casa, estan penjades la Carcassona de Lloveras, - el primer quadre que em va regalar un artista-, un Sant Pere de Rodolf Tur al que tinc gran estima, una escombra de Parés molt significativa en la dedicatòria, un dibuix de Ricard Opisso amb Picasso i Nonell, el cartró de Rovira Brull que va ser el decorat d’Espai d’Art, uns dibuixos de Pepe Novellas, un cartró de Josep Serra .....( i exactament 36 obres més). Son obres que em trameten la vibració que preciso per escriure el que vull.

Al dormitori, també  junt a una bona representació ,el capçal del llit està dominat per una Mònica Vilert, regal de la meva dona quan en vaig complir 40 , i a la tauleta de nit cohabiten en magnífic equilibri una sensible mirada de Josep Mª Codina i una petita obra a la que tinc gran estima personal i artística d’Ana García,datada en 2003, quan encara no era mataronina i signava en línia recte i no pas en aquesta curiosa submissió que ho fa ara.

Aquesta obra , una certa mirada de paisatgisme urbà de línies geomètriques i de caire abstractiu constructivista és el causant que un s’acosti amb certa recança a les seves exposicions, de les que fins ara sempre ha acabat sortint en el convenciment de que malgrat el nivell del presentat no assolia la qualitat i frescor que emana aquella peça que vigila a diari el meu son.

És per això que vaig visitar amb una certa prevenció l’exposició que Ana García inaugurà a quest dissabte a La Destil·leria. Una prevenció establerta no tan sols en aquesta rèmora general, ans també per el fet de que en les darreres presències expositives d’Ana s’evidenciava per un cantó la gran submissió creativa envers qui és el seu far i guia, i també per el protagonisme de la figura en aquesta ocasió, un flanc sempre difícil i potser el més dèbil de la creadora.

He de dir però que en aquesta ocasió anava errat. Una primera visita en el dia inaugural, en vol ras i curt degut a obligacions personals, ja m’indicà que en aquesta exposició hi havia un quelcom més en el que calia aprofundir. La visita posterior , amb la tranquil·litat i el silenci en la solitud de la sala, em va permetre copsar essències que em donen la satisfacció de dir que aquesta és una bona exposició que mereix pertinent atenció.

Ana García ens presenta una desena de figures , que no retrats , establertes molt en la tradició del realisme castellà. I dic figures ja que fora de la similitud, que desconeix-ho i poc m’importa, amb la model, la intenció de la creadora no està en entrar en l’intringulis interior del retratat ( element clau i fonamental quan parlem d’això, d’un retrat) i sí en canvi ens pretén situar davant d’un esser humà situat en una atmosfera etèria , com si deixés en la nostres mans la possibilitat i el desig de dotar-la , vestir-la i bastir-la, dels condicionament d’una determinada personalitat.

Els seus retrats adquireixen així una vacuïtat que els converteix en inquietants. Ens miren sense mirar-nos i els sentim vius encara que semblin romandre en una altre dimensió. En el dilema de la realitat / irrealitat s’estableix una dinàmica comunicativa important que permet deixar de costat petits errors compositius que no desmereixen el global, i que donen sentit i sentiment al fet creatiu.

Una exposició interessant que cal visitar i del que un en sortirà amb evident bon gust per la qualitat i el nivell del presentat. Un gust que en el meu cas esdevé regust ja que no esborra el doble raser, aquell que em segueix  fer pensar que aquell camí del 2003 era i és molt més interessant que l’actual tan mediatitzat per fars i guies. 

I és que res per a un artista que ser per se , ell mateix.

(Imatges extretes de la xarxa)