No puc ni vull negar, un cert encisament per el treball de Miquel Arnau, artista que mostra el seu “poderio” aquests dies a La Destil·leria. Potser per que l’he vist néixer quasi físicament, i sense el quasi en l’apartat artístic i per que en el seguici de la seva entrebancada carrera he patit per que moltes han estat les vegades en que l’Ofici/ Professió artística triada ( la restauració) impedia el correcte i equilibrat desenvolupament de la seva carrera artística(creació). Sortosament arribada la maduresa plena, Miquel Arnau sembla haver triat definitivament l’art com aposta personal vital i haver deixat la professió més com element puntual de subsistència.
Arnau és l’artista maresmenc amb més domini de la tècnica i
els materials . un domini assolit en els seus enfrontaments “cara a cara” amb
els grans artistes de la història dels darrers segles, i amb qui s’ha hagut de mimetitzar
per arreglar els desgavells del pas del temps i uns lamentables estat de
conservació. Aquest element tècnic i el seu quefer professional l’hi ha permès endinsar-se
també en el llenguatge compositiu i estructural de grans obres fet que ara, després de passar per el seu
personal tamís, dona com a fruit les obres que podem veure.
Arnau viu en un moment i en un lloc equivocat. La seva aparença
en les inauguracions, semblant a un dandi anglès demodeée i el seu amplíssim bagatge
cultural i de la natura el converteix en
un noucentista desplaçat. Fàcil és imaginar-lo acompanyant a Eugeni d’Ors, Carreras
Candi i el farmacèutic mataroní Pascual i la seva colla, fundadors de l’Agrupació
Científic Excursionista de Mataró, anant
per rieres, corriols, boscos i bosquets del Maresme amb la seva llibreta d’apunts,
dibuixant el sentiment més íntim de la terra, copsant tot els seus detalls i
captant l’essència dels seus colors, no els visuals, i sí els veritables, els
de l’ànima, aquells que sols sap veure aquell que estima profundament el territori.
Miquel Arnau viu i treballa des de la seva privilegiada talaia
de Can Polseguera, amb els límits del Turó de Cerdanyola i Burriac per un
costat i la Riera i Sant Jaume de Traià per l’altre. Es aquest “Territori Arnau”
el que gesta tota la seva obra mitjançant la plasmació expressionista del seus
imputts creatiusmés interiors i interioritzats.
De tant retratar la natura, al llarg de la seva carrera,
Arnau ha aprés a valorar la singularitat de cada instant i de la pròpia vida i
fer-ne un matxembrat sòlid que serveix alhora de fonament i estructura en el seu
treball.
Així, en aquest camí poc transitat, Arnau es despenja amb
uns boscos intensament viscuts i acolorits , amb unes pinzellades assilvestradament
vibrants, amb un cert deix esbarzerat com si fossin deixades anar per casualitat,
quan totes elles estableixen la dinàmica
exigida en un equilibri exacte de la peça
que no s’engruna en el conflicte cromàtic ,ans justament el contrari . Un color
que ens fa arribar a dubtar si la realitat és aquella, o no a la que nosaltres coneixem
visualment.
I al seu costant apareixen majestuosos els seus Burriac, al que podríem afegir els dos que
actualment estan exposats a Ca l’Antiga a Teià. Obres de màgica potència en les
que curiosament l’esfilagarsament dels traços gestuals que els composen, donen
força monolítica al conjunt i l’impregnen d’història. Aquí de nou el color pren
protagonisme, però en aquest cas per generar un ambient màgic, que en el global
dona majestuositat i poder al conjunt.
En la visita un no pot deixar-se escapar del swing vibrant
establert en el conjunt de dibuixos i petits apunts que presenta. Obres en
aparença de menors però que assoleixen un nivell de qualitat i significació que
les fa imprescindibles per entendre el seu fer.
Acaba la mostra amb l’obertura d’un nou camí, aquell que
podríem considerar com “boscos del segle XXI”, un camí novedós però incipient
al que caldrà seguir en aquest gir sobtat de guió, però que es preveu altament
interesant.
Arnau té molt clar el concepte modern de pertinència a un
indret i a un territori. Un nivell de pertinència que l’obliga a seguir essent
fidel a un modus d’entendre i practicar l’art. I per que no, de viure la vida.
Constable allà pel
1828 deia: “Sens dubte , l’amor a la natura és un sentiment profundament arrelat
a l’home. Dedicar-se a estimar-la és, com a mínim, un camí cap a la felicitat.”
Pot ser per això Arnau sembla en l’aparença feliç, i s’expressa feliç en la
seva pintura, felicitat que ens traspassa a nosaltres quan ens acostem a gaudir-la
i quan sabem introduir-nos en la mateixa.
Miquel Arnau un més que interessant artista que hom hauria
de tenir en compte, que esclata a Mataró amb una excel·lent exposició.
J’ai avalé une fameuse gorgée de poison ...
Miquel Arnau.
La destil·leria
Del 21 de maig al 29 de juny de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada