APRENENTS

El ministre Wert , a qui espero Déu tingui a la glòria quan calgui dons aquí millor que no n’ haguéssim  tingut coneixement , ha fet una nova reforma educativa. Diu que en ella intenta recomposar  la figura de l’aprenent però sota uns coneixements professionals previs. No estic en condicions de dir si té raó o no, però en tot a la vida hi ha un temps d’aprenentatge i en ell , un analista amb ull podria visionar , amb bona dosi d’encert , si aquell aprenent podrà assolir nivell o no. L’art no és element aliè a aquesta tesitura i les exposicions de Chari Orta i Armando Molina que aquests dies exposen en les nostres contrades hagi ho demostren.

La gent del Sant Lluc està duent a terme una tasca ingent , i a bon segur  poc agraïda, en el que pertoca al camp expositiu de Mataró. Intel·ligentment van establir com tres nivells en els seus espais expositius. El de màxim nivell, la joia de la corona,  a la sala del Col·legi d’Aparelladors. El nivell mig a la Sala de la Presó, i el darrer nivell a la sala del Casal Aliança. Però el quid de la qüestió està en definir qui ha d’exposar en cada indret. I aquí és on hi ha el perill d’errades , com ho ha estat, de totes totes , proposant a Chari Orta com a protagonista de la sala de la Presó.

Veure la invitació de la seva exposició no pressuposava  res de bo , però el resultat final és demolidor, convertint la seva mostra en una de les pitjors que el Sant Lluc ha fet en forces anys. Mancada de cap qualitat i farcida de tots els defectes , Chari Orta és l’exemple perfecte de l’aprenent al que encara li manca tot per poder fer el primer pas per individualitzar-se i fer una exposició.

Alguns poden pensar que aquesta crítica és tan demolidora com destructiva i jo penso justament el contrari. Un “pal” com aquest  pot servir per que l’autora reflexioni i vegi el molt que li queda encara per davant per poder desenvolupar de forma correcte la seva afecció i si no ho veu , pitjor per a ella, però en molts casos els eufemismes son un flac favor. I aquest n’és un d’ells.

Ara , sols queda fer un petit toc al Sant Lluc per que afini en la seva programació, sense cessions a qualsevol mena de concessió. La sala de la Presó ha atresorat prou nivellcom per malmetre’l amb exposicions tan penoses com les de Chari Orta.

A l’argentonina “Art i Gent” el cas és diferent. Exposa el madrileny Armando Molina que també és jovencell en això del camp expositiu. Provinent de diversos oficis , ha vist i cregut que en l’art està la seva veritat i el seu futur i a ell s’ha llençat en cos i ànima. Però com dèiem abans hi ha l’aprenentatge previ que significa no tan sols un component pràctic i tècnic , ans també un component ideològic , i si en el cas anterior fallaven els dos components en aquest cas hi ha un component interior que ens permet albirar futur.

Montero és clarament abstracte , però alhora existeix una indefinició absoluta en el seu interior , i crec que n’és conscient. D’aquí aquesta recerca , aquesta conjunció d’encerts agosarat amb errades de principiants que fan del conjunt expositiu una dispersió absoluta que dona nota baixa al conjunt presentat però que alhora et deixa la il·lusió de que en el seu progrés pot existir el suficient artista com per protagonitzar exposicions molt més importants.

FINS ELS PEBROTS

La confraria del “Santo Sepulcro” , una de les responsables de que la passada Setmana Santa de Mataró tingués ressò mediàtic per la presència  de legionaris en un acte processional , va decidir celebrar la tardor i per això res millor que envair el Passeig Carles Padrós , tallar-ne la circulació durant tres dies , i sotmetre als veïns  a una tortura decibèlica durant els mateixos , - fins a les dues de la matinada -, per a la celebració d’una festa associativa , en la que concerts de banda sacra , pasdobles , sevillanes , cançons infantils de quan un era jove ( Teresa Rabal, Payasos de la Tele ...), i caspa , però que molta caspa per arreu, n’han estat els únics protagonistes per a els quatre gats de la pròpia confraria.

Entenc que la “Cofradia del Santo Sepulcro” és una confraria de caire religiós i per tant és en aquest camp en el que ha de desenvolupar la seva trajectòria. No entenc per això que per una festa privada , la seva de la tardor , pugui envair l’espai públic i pugui crear tantes molèsties a un barri sota l’aixopluc d’un permís d’ocupació més que discutible. I el que entenc menys encara és la seva actitud agressiva ( fer una ullada al Facebook sempre és bo ) davant les queixes de qui patíem tal agressió externa, que no ens anava ni ens venia.

És per això que reclamo una vegada més uns criteris clars en la celebració de les mal anomenades “festes de barri” o semblants. No pot ser que el clientelisme polític envers certes entitats , encara que siguin ciutadanament inacceptables , permetin actes i actituds com les que hem patit aquesta setmana tots aquells propers a l’Avda. Carles Padrós

.

(Escric aquestes ratlles , amb totes les finestres tancades i repicant en el meu cap la veu d’alguna assassina de la cançó espanyola.

No soc independentista  però hi ha gent que està fent el possible per que en tingui una conversió absoluta)