Senes haver superat encara el cop que significà la mort d’Albert
Geronés, , ens arriba un altre cop baix amb la notícia de la mort de Daniel Llin,
l’artista pintor i gravador, membre de la junta de l’Associació Sant Lluc i del
grup Tarlatana 17 i persona estimada per hom que el coneixia.
“Mentiria si dic que soc un gran amic de Daniel Llin ,
però mentiria igualment si dic que no el conec. He tingut la sort, i voldria
remarcar la paraula sort , de xerrar forces vegades amb ell i de compartir
alguna vegada taula i estovalles, i per tant he pogut gaudir de la seva saviesa
que va molt més enllà de l’artística .
En Daniel Llin és un home saberut, mediterrani de naixement
i essència, combina aquesta genètica amb un concepte quasi germànic, a bon
segur adquirit en la seva estada laboral per aquelles terres. Aquesta
conjunció, a bon segur explosiva per a molts, en ell esdevé racional en el seré
equilibri que aquí en diríem de seny i rauxa. Un equilibri que li permet
transmutar, com si de vasos comunicants es tractés, aquells coneixements
artístics, musicals i de pensament, en una corrent de flux continu que li
genera un bon fer que ell sembla regularitzar mitjançant el seu exercici
plàstic.
 |
| Gravat de Santa Maria del Trastevere, amb el que m'obsequià després d'una exposició |
Potser per tot això en Daniel Llin ha
trobat en el més que noble art del gravat aquell punt d’idoneïtat en la seva
forma d’expressió. Jo diria que és així ja que en ell coexisteix l’exigència
precisa del que podríem dir fredor tècnica germànica, - l’ofici de gravar és
rígid en la recerca de la perfecció, sense permetre cap error -, amb la
disbauxa creativa, amb la trempera sensible de plasmar unes emocions internes
que depassen amplament el que podríem dir fredor ambiental.”
Aquests paraules encapçalaven el comentari crític de l’excepcional
exposició de gravats que realitzara al Col·legi d’Aparelladors el 2014.
Rellegint-les penso que son un bon retrat de la personalitat
de Daniel Llin, encara que artísticament
caldria parlar també de la seva pintura , lliure, intensa, cromàtica ,
mediterrània i de la que vull destacar
tres peces: “El convit” realitzada per l’experiència
del Casament, amb aquelles taules parades en la representació plàstica de la
Plaça Sta Anna; l’obra amb la que guanya el Concurs de pintura ràpida del
mil·lenari de Santa Maria; i l’obra” l’estudi” que presenta al Sant Lluc de
2015. Tres peces que son compendi i resum d’un brillant fer plàstic.
 |
| Daniel Llin pintant l'obra guanyadora del Concurs de Sta Maria |
En la pintura apareixia el jove mediterrani que s’agosarava
i es desfermava amb una paleta cromàtica aguda i uns enfocs espaials més que
interesants.
En Daniel Llin era un intel·lectual, un home saberut i savi.
Una saviesa que destil·laven totes les converses. Sabia molt d’art, d’història,
de filosofia, de música i de moltes coses més, però mai t’aclaparava amb la seva
superioritat de coneixements. Escoltava mig tancant els ulls que de nou saltaven vius per puntualitzar,
aclarir o discutir qualsevol opinió, això sí, sempre amb l’educació i elegància
que dominava la seva personalitat.
Crec que a Daniel Llin el tindrem present més ara que no hi
és que quan estava en mig de nosaltres. Però és que ara en una conversa sempre
ens faltarà el seu comentari ple de raó i de saviesa, que servia de contrapunt
o de contrafort, sempre precís i
necessari.
Jo , com no, trobaré a faltar també aquells pessics de monja
al respecte d ‘algun comentari crític meu, pessics sempre dirigits a la forma i
molt poques vegades al fons. I principalment aquell comentari davant alguna
obra penjada en una exposició , aquell “bo, molt bo” amb que sentenciava un
treball artístic que el sadollava com artista i com espectador. Una sentencia
davant la qual sols quedava l’afirmació gestual i, ja que no en fallava cap.
Daniel Llin, reposa en pau i segueix allà on siguis fent demostració
del teu art i la teva bonhomia.
Adeu, Daniel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada