Digueu-me vell, que fregant els setanta ja començo a ser-ho.
Digueu-me desfasat , que potser sí per que tot això de l’art falsament contemporani
em consta de digerir, especialment quan es considera art. Digueu-me el que vulgueu, però no em digueu tonto, per
que no ho soc. Digueu-me si de cas clàssic.
En aquestes darreres setmanes, Perejaume, artista al que
admiro, ha volgut fer una vertebració especial de la comarca del Maresme amb
cinc accions, per a mi més poètiques que no pas artístiques, en la consideració
més acadèmica de la paraula, en les que
amb la col·laboració de l’Espai d’Art i Creació Can Manyé (Alella), la
sala d’exposicions Espai Casinet (Masnou), el centre
Mataró Art Contemporani, la Fundació
Palau (Caldes d’Estrac) i el Museu de
Pintura (Sant Pol de Mar) , centres tots ells abundantment
regats amb diners públics, i que generalment fan olor al mal perfum del pijismo
progre. Amb ells ha muntat l’espectacle, per que crec que així s’ha de definir,
“guardar a fora”.
Unes accions poètiques de magnitud, com daurar un femer que abans ha estat confitat, amb pans d’or: mullar el mar, i diverses accions fílmiques i algun que altre
dibuix. Tot això per la misèrrima quantitat de 60.000 euros i que sols haurà estat
gaudida pels integrants de l’autocar (gratuït, això sí) que va fer gira el gran
dia pels diferents indrets.
I jo em pregunto, essent aquí el més important la idea, i tenint
en compte que la gran majoria no l’haurà gaudit en directe i sí per mitjans digitals.
No hauria estat el millor la realització digital d’aquest efímer amb el que aconseguim el
mateix resultat però abaratint costos que amb el que està caient es prou
convenient.
Però està clar que no, com molt bé reflexionava Joan Pere
Viladecans amb l’article “L’escultura invisible” dedicat a Salvador Garau, capaç
d’haver venut per 15000 euros una escultura invisible, aquí no es tracta d’això.
Allà deia:
El arte contemporáneo en su vertiente más frívola se está
convirtiendo en algo parecido a un fondo de inversión, en la adquisición de un
paquete de acciones de un producto de alto riesgo. Inmaterial. La pandemia ha
precipitado en el mundo occidental algo que se preveía: un cambio de época y
una convulsión en el uso, costumbres y vehículos de expresión. Y por lo que
hace a la creación, es evidente su claro sometimiento al gigante digital. Y su
consecuente claudicación ante la inmediatez de banalidades con presunciones
artísticas. En el fondo la economía digital desprecia al artista e intenta
dirigir su arte comprimiendo, además, el tiempo que los creadores necesitan
para su proceso creativo, cada vez más efímero. Calentando el dañino triunfo de
la mediocridad ¿Una crisis cultural? Un maridaje muy contemporáneo: cultura,
dinero y poder. La era de los billonarios y la tecnología. Venta y reventa de
algo que no existe. Esnobismo puro.
Descaradamente se busca la provocación fácil, la
repercusión mediática y el permanente relumbrón en las redes. Advirtiendo que,
aunque no lo parezca, hoy es más fácil escandalizar a la sociedad y llegar a
ella. Escuchen la banalidad de los raperos, miren a artistas de ferias
internacionales, esculturas y pinturas, montajes ingenuos con pretensiones de
denuncia. Baratijas culturales para salir en el telediario.
I és que curiosament l’art contemporani és el que menys
arrisca. Tot son projectes que sols es materialitzen quan hi ha els diners. Si
no hi ha diners no hi ha acció. La plàstica en canvi se la juga cada dia i en
cada moment. Crea i a veiam si hi ha algú que s’enamora de la creació i la
paga.
Però els modernos, els progres i els grans creadors, son
ells. Senyors contemporanis, a cagar a la
via, i després busquin qui els hi pagui els pans d’or per daurar les seves
defecacions.
El femer daurat. Sens dubte la més bella i real de les
metàfores en relació a l’art contemporani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada