Avui al migdia em copejava la notícia de la mort de cop i volta d’Albert Geronés, home d’art
i de difusió cultural. I a fe que ho sento, i molt. No era allò que es diu un
amic íntim , però certament era més que un conegut o saludat,
que diria Pla. I gaudia de la meva
amistat i estima.
Sempre es diu que els artistes no moren mai i que perduren
amb la seva obra per això vull recordar-lo amb la crítica que li vaig fer a la
seva exposició “Fons de mar” realitzada
a l’espaí capgròs el març 2020 i que va ser la darrera exposició abans de l’inici
de la pandèmia. Una crítica que penso reflecteix el seu concepte artístic i el
que és més important el seu concepte vital de superació.
Espai capgròs acull en aquest mes de març el
treball i l’obra d’ Albert Geronès, un artista en construcció ja
que forma part d’aquell munt d’afeccionats que superada la seva etapa laboral
troben en l’art el refugi per a les seves sensibilitats creatives.
D’aquests afeccionats n’hi ha de diversos tipus . N’hi ha uns ,altament perillosos,
que son aquells que estableixen el seu fer simplement en l’afecció,
però que ràpidament, i en bona part degut als afalacs d’amics i companys,
ràpidament es converteixen en “artistes” i reclamen els mateixos drets i
prebendes que els professionals. Altres, els menys, ho entenen com una
afecció i un aprenentatge i si dediquen amb passió en un intent de
millora costant i el desig d’aconseguir uns treballs que al menys puguin ser
considerats dignes de ser exposats.
Albert Geronès crec que al començament formava part dels
primers, però sortosament amb el temps i mercès a la seva formació
intel·lectual i a estar envoltat per un bon grup d’artistes amb vàlua, va
entendre que una cosa era “pintar” i altre ben diferent era “crear”.
Fa uns anys quan realitzà la seva primera exposició seriosa
al Casal, l’obra de Geronès s’estructurava, com dèiem en el pertinent comentari
crític, “ pels verals d’un expressionisme abstracte, ben llunyà de
l’estructuralisme del dripping americà i molt més proper a l’expressionisme
cromàtic de Gerard Richter en el que pertoca a l’expansió del color i
la resitualització del mateix ja sigui per zones complementaries, ja sigui en
el ritme del gestual, en una volguda combinació de forces contradictòries”.
Ara, Gironès ha evolucionat cap una mirada més personal,
encara que aplegui diversos conceptes referencials. Molt més segur tècnicament,
s’atreveix amb tècniques mixtes diverses amb l’acrílic com a
fonament i damunt diverses superfícies i ho fa en unitat descriptiva que
estableix el nexe de l’exposició com ho és el fons marí del que en
tants moments ha gaudit per la seva afecció a les activitats subaquàtiques. I
ho fa amb unes pintures en el que el gruix i els volums prenen especial protagonisme.
Geronés segueix en la línia d’un cert expressionisme
abstracte però ara amb l’ajut de materials diversos, com puguin ser la sorra,
llimadures de ferro i altres, entra en una dinàmica de volums que donen ritme i
moviment a les peces, estructurades en aquesta ocasió al voltant d’una paleta
més reduïda amb tonalitats blaves, verdes i violetes que generen un espai
ambiental atractiu a la vista i encara que manté una certa tendència al
decorativisme, no cau mai ni en l’empallegós ni en l’estètica endolcida de
tants practicants similars.
Quan un començava a exercitar-se com a crític, el meu pare i
mestre em deia que si l’exposició d’un artista era millor que l’anterior la
critica sempre havia de ser positiva per remarcar la millora. Gironès ha
progressat i força en aquests tres anys i mig entre exposicions. Ha millorat en
el tècnic i el que és més important en el concepte creatiu, en el
discurs pictòric del seu treball.
Abans tirava més pel camí fàcil i sols pretenia una obra
bonica. Ara en canvi cerca posar-se a prova a si mateix ,obviant en
certa manera la bellesa si s’escau, això sí, sense deixar-la de banda, però
cercant molt més un “cos” artístic que sustenti estructural i anímicament la
peça. Hi ha vegades que ho aconsegueix i en altres no tant. Però està aquí , en
aquest esforç de millora, en el que ha de prosseguir , on hi rauen les raons
per atorgar-li un vot de confiança.
L’autor ha deixat ja les beceroles i ara cal avançar amb frases més complexes i
estructurades .En aquesta lluita , avui per avui ben encaminada, és a on pot
reeixir l’Albert Geronés creador per damunt d’aquell Geronés pintor
que sembla ja hem començat a deixar força enrere.
Aquest és el meu
petit record, recuperant alhora el llibre “El español”, un espectacular volum de
Santillana, empresa a on havia treballat, dedicat a l’idioma espanyol amb la
veu dels seus més importants literats i un alfabet gràfic d’Eduard Arroyo espectacular
que em regalà, sense cap ironia, per la meva postura no independentista. I com
no, que em quedo amb el seu gest de noblesa màxima que m’oferí davant uns holligans
irredents i maleducats , un matí allà a la taula dels esmorzars del Senat, en
un gest que em mostrà la seva personalitat bonhomia i noblesa.
Albert, ens quedem amb la teva obra, amb el teu somriure sorneguer
que ballava sota el teu bigoti i amb les ganes d’art que tenies. Et recordaré
cada diumenge quan obri la tele per veure un nou capítol de la inspectora Cassandra
, diumenge va començar una nova temporada, que passa a Annecy, on t’escapaves a
veure la teva filla. Ja no em podràs fer de guia per aquells paisatges si algun
dia em decidia anar-hi per vacances, tal
i com t’havies ofert.
Una abraçada Albert. Records als companys del Senat en Pere
Màrtir i en Josep Maria. Que xaleu molt en les vostres xerrades. Us enyorem
molt i molt. Vola alt , ben alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada