diumenge, de març 01, 2020

FONS DE MAR. ALBERT GERONÈS


Espai capgròs acull en aquest mes de març el treball i l’obra d’ Albert Geronès, un artista en construcció ja que forma part d’aquell munt d’afeccionats que superada la seva etapa laboral troben en l’art el refugi per a les seves sensibilitats creatives.

D’aquests afeccionats n’hi ha de diversos tipus . N’hi ha uns ,altament perillosos, que son aquells  que estableixen el seu fer simplement en l’afecció, però que ràpidament, i en bona part degut als afalacs d’amics i companys, ràpidament es converteixen en “artistes” i reclamen els mateixos drets i prebendes que els professionals. Altres, els menys, ho entenen com una afecció  i un aprenentatge i si dediquen amb passió en un intent de millora costant i el desig d’aconseguir uns treballs que al menys puguin ser considerats dignes de ser exposats.






Albert Geronès crec que al començament formava part dels primers, però sortosament amb el temps i mercès a la seva formació intel·lectual i a estar envoltat per un bon grup d’artistes amb vàlua, va entendre que una cosa era “pintar” i altre ben diferent era “crear”.





Fa uns anys quan realitzà la seva primera exposició seriosa al Casal, l’obra de Geronès s’estructurava, com dèiem en el pertinent comentari crític, “ pels verals d’un expressionisme abstracte, ben llunyà de l’estructuralisme del dripping americà i molt més proper a l’expressionisme cromàtic de Gerard Richter en el que pertoca a l’expansió del color i la resitualització del mateix ja sigui per zones complementaries, ja sigui en el ritme del gestual, en una volguda combinació de forces contradictòries”.

Ara, Gironès ha evolucionat cap una mirada més personal, encara que aplegui diversos conceptes referencials. Molt més segur tècnicament, s’atreveix amb tècniques mixtes diverses  amb l’acrílic com a fonament i damunt diverses superfícies i ho fa en unitat descriptiva que estableix el nexe de l’exposició com ho és el fons marí  del que en tants moments ha gaudit per la seva afecció a les activitats subaquàtiques. I ho fa amb unes pintures en el que el gruix i els volums prenen especial ptotagonisme.



Geronés segueix en la línia d’un cert expressionisme abstracte però ara amb l’ajut de materials diversos, com puguin ser la sorra, llimadures de ferro i altres, entra en una dinàmica de volums que donen ritme i moviment a les peces, estructurades en aquesta ocasió al voltant d’una paleta més reduïda amb tonalitats blaves, verdes i violetes que generen un espai ambiental atractiu a la vista i encara que manté una certa tendència al decorativisme, no cau mai ni en l’empallegós ni en l’estètica endolcida de tants practicants similars.

Quan un començava a exercitar-se com a crític, el meu pare i mestre em deia que si l’exposició d’un artista era millor que l’anterior la critica sempre havia de ser positiva per remarcar la millora. Gironès ha progressat i força en aquests tres anys i mig entre exposicions. Ha millorat en el tècnic i el que és més important en el concepte creatiu, en  el discurs pictòric  del seu treball.




Abans tirava més pel camí fàcil i sols pretenia una obra bonica. Ara en canvi cerca posar-se a prova a si mateix  ,obviant en certa manera la bellesa si s’escau, això sí, sense deixar-la de banda, però cercant molt més un “cos” artístic que sustenti estructural i anímicament la peça. Hi ha vegades que ho aconsegueix i en altres no tant. Però està aquí , en aquest esforç de millora, en el que ha de prosseguir , on hi rauen les raons per atorgar-li un vot de confiança.

L’autor ha deixat ja les beceroles i ara cal avançar amb frases més complexes i estructurades .En aquesta lluita , avui per avui ben encaminada, és a on pot reeixir l’Albert Geronès creador  per damunt d’aquell Geronès pintor que sembla ja hem començat a deixar força enrere.

A perseverar.