MATARÓ CULTURA. PRIMER AL MERCAT, DESPRÉS A LA PRESÓ I ARA A BENEFICÈNCIA

.

Mataró és una ciutat ben rica en el cultural. En ella existeixen nombroses associacions amb tasca callada i constant que generen un munt d’activitats. A més existeixen multitud de conreadors de la cultura en les més diverses disciplines , amb un nivell prou estimable en bona part d’ells. Mataró està més que dignament representada en la plàstica, la música, la literatura, la dansa, el teatre, els estudis historiogràfics , ... , i en bona part dels subgrups que podríem aplicar a les diverses especialitats. També disposa d’un públic amatent , de “morro fi” i per tant exigent al respecte de la qualitat, que acudeix en bon nombre a la crida de les més diverses activitats que es programen.

Llavors, si disposem del vímets per farcir una gran ciutat, culturalment parlant, com és possible que Mataró sigui tan pobre en l’activitat artística , i essent la 8ª ciutat de Catalunya , i la 51 d’Espanya, sigui la ciutat  de més de 50.000 habitants de tot l'estat amb el dèficit més important d’equipaments culturals. Recordem que a Mataró no existeix un auditori, ni una sala d’exposicions ni un teatre amb un mínim de condicions per poder-hi realitzar esdeveniments d’un cert nivell. Però alhora manté un Museu infumable, -no deixa de ser quasi insultant que el d’Argentona el dobli en nombre de visitants-, les possibilitats de formació son més que escasses, amb l’única  excepció de l’aula de teatre, i en els darrers temps va perdent un rere l’altre aquells esdeveniments culturals que depassaven els murs de la ciutat ( Cruilla, Festival Shakespeare, Festival Internacional d’Orgue ...) i sols Les Santes semblen aguantar l’embat.

La raó és tan simple i senzilla com el fet de que la cultura mai ha estat, i molt menys ara , en període de vaques flaques, una aposta primordial de ciutat.

EL PSC que menys en un mandat, ha governat la ciutat ha tingut sempre en la Cultura la regidoria per cedir en qualsevol pacte post-electoral. Ha estat tant així que fora d’un parell d’anys d’Anna Comas quan Cultura estava encara a l’edifici de Can Xammar , sols quan el PSC ha disposat de majoria absoluta ha mantingut la cartera cultural que ha estat en les mans del malauradament desaparegut Remigio Herrero, o els dos anys de Núria Moreno, al final de l’altre mandat, i ara en mans de Mª José Pérez Carrasco. És tant així que sols la família Segarra- Benito ha manat a la regidoria més temps que tot el PSC.

En la creació de la nova ciutat després de la dictadura, les “pedres” com deia l’alcalde Mas van dominar-ho tot, el que a bon segur era necessari, però ningú va pensar deixar mai ni el més petit bocí per la cultura. Així mai es va pensar en un nou teatre; en el que pertoca als espais expositius, es va engendrar l’aberració de Can Palauet, - únic edifici en funció cultural nou de trinca en el període democràtic i es van anar fent “remendos” per adequar-se a les diverses necessitats però sense afany de persistència i millora.

Com expliquen molt bé els politòlegs, la importància d’una determinada àrea  es reflexa en el pes específic dins la ciutadania o el partit, de la persona que es col·loca al cap de la mateixa. Mª José Pérez Carrasco actual  regidora de Cultura té un pes escàs en el món artístic local i menor encara en el cultural, tant com que no va arribar a les llistes electorals municipals com a actiu cultural i sí com membre de l’associacionisme veïnal ( AAVV Via Europa) .I encara té menys pes en el PSC local del que no sé si ara és militant, però si no recordo malament es va presentar com independent en les llistes del partit. Aquest escàs poder fa que no pugui lluitar contra els tòtems del partit si fos necessari per defensar la seva línia d’actuació, ni discutir elements tan fonamentals com és sens dubte el pressupost municipal del departament.

Amb aquests vímets és lògic que hagi succeït el que ha succeït, una brutal i destroyer retallada del pressupost per l’any que s’ha endut per davant tots els esdeveniments importants previstos i disposar tant sols d’uns mínims per generar quatre actes culturals, per que queda clar per exemple que, mentre l’Ajuntament menysté la cultura que podríem considerar “ general”, manté la seva aposta per la falsa cultura popular de festes de barri i semblants que això si que és graner de vots i no pas els que genera una ciutat culturalment rica i atractiva.

I per acabar d’adobar el desgavell , Cultura perd la que hauria de ser nineta dels ulls, com ho hauria de ser la Col·lecció Bassat que abandona el seu aixopluc per passar a dependre de l’àrea de promoció Ciutadana. És el desideràtum màxim. No crec que ningú entengués que El Prado o el MNAC abandonessin Cultura per passar a Turisme. És a dir capgrossada sublim.

El més inversemblant de tota aquesta història  és que de fa temps el govern municipal cerca un pla de revitalització de la ciutat. No fa falta posar exemples que son del tot coneguts, però cada vegada més davant la uniformitat globalitzada en el comercial, l’aposta diferenciada per el cultural és la que triomfa entre les ciutats emergents. El turisme cultural té molts avantatges que es resumeixen en quasi dos. És un turisme més educat i per tant més cívic alhora que acostuma a ser d’un nivell econòmic més alt amb una certa tendència a una major despesa.

És evident que malgrat que la platja de Mataró està molt bé, és impossible competir amb les d’altres destinacions properes. Comercialment Mataró està en hores molt baixes. Per tant l’oferta cultural és la que ens pot salvar. Tenim tresors patrimonial diversos com El Clos arqueòlogic de Torre Llauder, la Capella dels Dolors, els gravats de Goya  i joies del Modernisme com la Nau Gaudí i la casa Coll Regàs. No seria convenient visibilitzar aquests poders amb unes obertures de visites continuades i amples i amb uns recorreguts que permetessin una fàcil visita. I com no, afegir al pastís cireretes constants com una programació estable de teatre, concerts i exposicions atractives i de nivell, etc.Tot això costaria diners és clar, però això no seria despesa i sí inversió per fer de Mataró una ciutat atractiva de veure i viure i no com ara en que el color gris virant a negre  domina en el paisatge present mentre s’albira un enfosquiment més gran encara per el futur més proper.

No entendre la importància del fet cultural com element vivificador d’una ciutat i de ser el millor aroma cridaner per a la seva visita és una tornada a un passat que en res ens beneficia. I sí algú pensa que això son sols parole parole, que es dediqui a veure el percentatge de la cultura i el seu entorn en el PIB d’una ciutat o un país, i el seu fet de taca d’oli que s’estén per les més diverses àrees de la pròpia ciutat.

I si per mostra un botó, examinin les últimes actuacions de la Col·lecció Bassat. La seva gira per Andalusia amb el nom de Mataró per arreu ha estat portada de tots els diaris de la zona. I la darrera exposició recentment inaugurada ha ocupat planes de la Vanguardia, escollida coma  recomanació artístics de la setmana i reportatge al TN de TV3. Notes positives al contrari de les que son habituals en els mitjans de comunicació en relació a la ciutat, i que ja varen provocar el passat cap de setmana la presència d’un bon nombre de visitants forans a la Nau Gaudí. Quants diners costaria a l’Ajuntament aquesta espectacular campanya publicitària?. Amb ella ja ha recuperat tots els diners atorgats al Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró.

Ara el mal ja està fet però potser caldria repensar-ho i rectificar per el proper any i fer-ho en l’econòmic i en el cap visible de la Cultura mataronina, que ha de ser persona de pes en el govern de la ciutat i no com és sempre en el PSC , una de les maries.

Però això ja sabem quasi tots que és un somni impossible. Sembla maledicció d’una ciutat que va començar amb la regidoria cultural en l’edifici de Can Xammar que havia estat un mercat, després va passar a l’edifici de la Presó i ara està en el de Beneficència. El que sembla un mal acudit és la realitat  del caminar democràtic de la Cultura Oficial a Mataró que mai ha estat una de les potes fonamentals de l’estat de benestar dels seus ciutadans.

I bé que ho lamentem.

La imatge que encapçala el post correspon a un escultura de l'artista Jaume Vallverdú