DUES IMPRESSIONS.- ISABEL BONCOMPTE - LUISA Mª SEGURA

La sala d’Aparelladors presenta en aquest mes de febrer una exposició dual amb el protagonisme de dues autores Isabel Boncompte i Luisa Mª Segura. Dos autores amb un fer que ni és contradictori ni complementari, i que comparteixen per un costat un amor important per la tècnica com a eina fonamental per a la realització de la seva obra i per l’altre la circumstància d’haver arribat  al desenvolupament artístic ( son diplomades en Belles Arts) després d’haver assolit un nivell prou estimable en les que van ser les seves primeres professions.

Isabel Boncompte té en el retrat  el seu eix central d’expressió artística. Ja ho demostrà  quan el seu TFG el desenvolupà sobre aquest concepte. ( “El retrat i la mirada. El lligam de l’individu en un grup”). Un treball encapçalat per la coneguda frase de Balthus: Un retrat és un fragment de l’anima que s’atrapa, una incursió en el que és desconegut.

És aquesta lluita de copsar el desconegut, la que es fa evident en el conjunt del treball presentat. 8 obres verticalitzades amb el protagonisme únic d’una figura femenina en diverses accions i situades en moments representatius de les seves vides .

Uns retrats realitzats sobre fusta amb exactitud i preciosisme tècnic, però amb una monotonia repetitiva en el que pertoca al que podríem dir intensitat anímica del personatge així com en l’escenografia del conjunt. Uns retrats freds, però no a l’estil hooperià amb tot l’humanisme descarnat que aquell tramet i si en canvi amb unes situacions  en els que les figures hi semblen superposades, no existint tensió entre elles i el seu entorn, carregat d’elements que volen ser simbòlics però que difícilment arriben a l’espectador que els veu més com anècdota que no pas com punts explicatius de la personalitat del retratat.

L’obra d’art és analfabeta i no precisa d’explicacions deia fa ben poc Juan Luis Moraza, i com quedà ben palès en la presentació de l’exposició per part de la pròpia autora , cada obra seva precisa d’un munt de matisos i aclariments que fa que l’espectador es quedi simplement en la superfície, perfectament realitzada, i no arribi a l’ànima del representat i conseqüentment no atrapi aquest fragment de l’ànima i el retrat resulti fallit en el seu concepte, per més que aprovi amb nota el seu aspecte formal.

Caldria dons, al meu entendre, crear una situació més de proximitat entre espectador i retratat per que així el primer pugui entrar en l’interior del protagonista i copsar amb tota intensitat la seva essència alhora que fer seves les reflexions inherents a l’obra.

Luisa Mª Segura , encara que ja fa uns quants anys que resideix a Mataró no ha estat procliu a fer exposicions en l’entorn, a bon segur ocupada com estava en la realització de la seva Llicenciatura de Belles Arts. Tan sols “Juegos de agua” a la Presó (2013)i la seva fidel presència anyal al Sant Lluc, així com la seva selecció coma  finalista de la Biennal Torres Garcia 2017 el que li comportà exposar amb la resta de finalistes locals ( Aparelladors 2018).

En el seus començaments Segura apostava per una aquarel·la fresca i realista , amb una excel·lent paleta cromàtica, i en la que els personatges i molt especialment el joc de transparències seduïen amb facilitat a l’espectador, però aquell color va anar-se apagant en una aposta per el monocrom del grafit, alhora que aquell realisme figuratiu, virava cap un realisme més simbòlic i oníric.

Just en l’exposició  del seleccionats de la Biennal dèiem així: ”Luisa M. Segura aposta per el grafit, per el dibuix en una línia figurativa en el concepte però donant-li volada en l’eteri de la seva realització. Figures individualitzades o en conjunt, accentuades en el detall però convertides en anònimes en la despersonalització de l’absència de rostre. La dualitat del jo real o del jo imaginat, del que soc i el que voldria o podria ser, estableix una tensió comunicativa que destrueix la base realista de l’obra per submergir-se en el món de l’imaginari, en el món interior d’uns personatges en la reflexió de que hom no és el que representa en l’aparença formal”. Unes reflexions que segueixen essent perfectament escaients a l’avui presentat.

Però a més a més Segura, apassionada de la tècnica ha trobat de fa un temps el món del gravat que li permet expressar-se encara amb més intensitat  en aquest accentuat afany d’una perfecció formal. I avui ens en deixa un bon mostroari encapçalats  per l’espectacular punta seca “Regreso del letargo” que per ell sol ja fa merèixer la visita a l’exposició. En la resta de series ( “Soledad en transito” , “Infancia perdida” i “En ruta”), Segura acobla perfectament el preciosisme tècnic amb el missatge conceptual que vol traslladar, aconseguint així una rodona mostra  que evidencia el magnífic moment creatiu i tècnic en que es troba l’autora.

Exposició a visitar, especialment per gaudir del treball de Luisa Mª Segura, una autora que per a molts encara és una gran desconeguda i que ja cal considerar  com a una de les veus potents del moment artístic mataroní.