L’ESPAI ÉS EL LLOC.

Montse Pons és una veterana conreadora de la creació i la formació , dos conceptes que havent de ser parells, moltes vegades esdevenen antagònics. En aquest conreu, Montse Pons ha gestat una personalitat ben definida en la indefinició, i m’explicaré.

Si fem repassada  a les seves darrers exposicions en les nostres contrades ( “Metàfores” – sala del casal 2012.- “Azul” – espai capgròs 2014.- “Micro /Macro” . aparelladors 2015 ) veurem la diversitat de l’aparença , però copsarem un fil unitiu invisible que lliga la trajectòria, emmarcat en la llibertat, el color, la composició, el gest, en una actualització constant de sentiments que son els que a posteriori brollen en la seva pintura, sense complexes reflexions filosòfiques i més en un concepte hedonista de l’art i del seu significat. L’obra de Pons es conceptualment propera al  pensament de Lacan quan defineix que l’estil és el subjecte i la seva singularitat, unint cada creació a la seva pròpia personal realitat subjectiva.

En els darrers temps Montse Pons ha tingut dos canvis importants, per un costat s’ha jubilat de la seva professió de mestre i per l’altre ha canviat d’estudi. La jubilació laboral, provoca importants canvis en tots aquells que l’assoleixen. De cop i volta l’estructura  de vida s’esberla, el sempre feixucs lligams laborals desapareixen i cal bastir una nova vida amb tot el que això comporta. Igualment el canvi d’estudi genera una certa catarsi, una mena de foc nou. En el canvi  no sols es llencen moltes deixalles del passat ans també s’estructura una nova manera d’encarar el futur  en el personal i/o el professional.

Així el que traspua avui  tota l’obra de Montse Pons, que sota el títol "l'espai és el lloc" presenta a l'espai capgròs és una llibertat absoluta. Llibertat cromàtica , encara que amb un cert control. Llibertat compositiva amb obres equilibrades unes,  en un cert constructivisme, mentre en altres el gestualisme és qui marca el conjunt. Tot però en un concepte rítmic i acompassat, dominat el conjunt per una explícita musicalitat que generen aquests no espais del títol que avancen generant els veritables espais, aquells de comunicació que apropen les ànimes de creadors i espectadors que acaben bategant en aquestes abstraccions oníriques de Montse Pons que ara en la llibertat més absoluta , ens demostra un cop més la vàlua del seu treball.

Un treball constant i permanent que assoleix ara i avui el seu punt més àlgid.

Recomano la visita

L’espai és l lloc. Montse Pons

Espai capgròs

Del 30 de gener al 26 de febrer de 2020