VINT-I-CINC IMPULSOS. RAMON MASRAMON

Ramon Masramon, l’escultor mataroní, afincat al Montseny és l’encarregat d’ocupar en aquest mes de febrer l’espai expositiu de Can Caralt, el Museu de Llavaneres.

Em sorprèn, i molt, que quan ja portem una cinquena part gastada de segle XXI, encara hi hagin artistes que no entenguin que una exposició en l’actualitat no s’entén de la mateixa manera com per allà els vuitanta del segle passat. Que una exposició no és ja una simple acumulació de peces , distribuïdes amb més o menys gust, que es deixen a l’albur de l’espectador per que en faci una lectura i un gaudi individualitzat de cadascuna d’elles.

Avui s’entén una exposició com un treball coral de les peces presentades que lligades per un fil conductor unitiu expressen en la seva globalitat el fer i el sentir de l’artista que es comunica així, inclòs en la diversitat, amb l’espectador. Justament d’aquest concepte sorgeix la necessitat d’un títol per a l’exposició , fet que no succeïa abans en que amb un genèric : exposició de pintures, escultures, paisatges o figures ... ja n’hi havia prou.

Curiosament Masramon encerta amb aquest ”vint-i-cinc impulsos” amb que titula la mostra , ja que les seves obres son això impulsos del creador,  que segons ell “son vehicle per expressar una emoció de manera exògena, però també endògena. Malestar, angoixa, dolor, enamorament, desig, despertar, plenitud. Són alguns del impulsos primaris que expressen que expliquen la gènesi d’aquestes peces que ara , amb vida pròpia, passen d’encapsular una reacció corporal pròpia a voler-la provocar”.

Però el que succeeix és que son impulsos personals expressats per a consum del propi artista, i que son incapaços de generar vibració alguna que motivi l’emoció i la resposta afectiva de l’espectador que es queda bocabadat, això sí, per la perfecció de l’ofici expressat de forma tècnica  i asèpsia comunicativa, el que converteix  els treball de Masramon en unes obres de pura i accentuada bellesa formal però sense trempera de cap mena.

A més les obres son presentades en un disseny expositiu deficient que impedeix gaudir-les en la individualitat que precisen, tant per l’excessiu d’obra presentada, com per el poc atractiu de les lectures properes que tendeixen més a la repulsió que al diàleg de complementaris / contradictoris.

Masramon és un artesà de nivell. Domina la tècnica i el material i sap treballar-l’ho per aconseguir les seves fites.  Però les seves peces respiren sols pulcritud i exactitud ,alhora que exhalen una fredor absoluta exempta de tota passió , sols assolida en part en els seus treballs en fusta , en que la calidesa inherent al material permet un cert acostament a les intencions de l’artista . 

De la resta sols la peça Montserrat i el treball en alabastre de mida més gran (molt referenciat a altres creadors) generen imputs creatius, mentre que les altres, en aquest  poti/poti conceptual figuració/ geometrisme /abstracció esdevenen  treballs formals d’ofici  que qualsevol marmolista o ebenista  de nivell pot realitzar.

Penso que el camí que se li presenta a l’artista pot ésser feixuc. Crec que s’ha d’oblidar d’aquets exercicis geomètrics i volumètrics mil vegades vistos,  que sols demostren el seu domini tècnic i cercar un camí veritablement comunicatiu  en la generació de noves formes i noves estructures que cerquin la complicitat comunicativa amb l’espectador.I per damunt de tot ha d’entendre que no pot repetir un concepte expositiu tan poc atractiu que tant mal fa al seu treball.

  

Potser les expressions més abundants que podrà sentir entre els espectadors  és “Que ben fet “ i “Que maco” i això son elogis per a un artesà, però crítiques per a un artista. Ha de treballar i molt per capgirar el concepte  dominant d'ofici i aconseguir fer art el que no és res més que establir un nexe comunicatiu entre les seves emocions i les dels espectadors.

Ho aconseguirà?. En les seves mans i en una reflexió profunda hi ha la resposta.

Ramon Masramon.- Vint-i-cinc impulsos.

Can Caralt. Museu de Llavaneres

Del 21 de febrer al 15 de març de 2020