TEMPUS FUGIT. 5 ANYS. REFLEXIONS PERSONALS

Ahir s’acompliren 5 anys de la inauguració a la Nau Gaudí de l’exposició Tempus Fugit. Una mostra que ara, amb una perspectiva de cinc anys , es pot considerar ja com històrica.

Més de quatre centes persones , en una tarda plujosa en el físic i emboirada en el cor ja que aquell matí havia succeït l’accident aeri de Germanwings en el que havien mort cinc persones de Mataró i comarca , el que provocà el dol  que va impedir una inauguració oficial , es van acostar a la Nau Gaudí, molts d’ells per primera vegada malgrat que ja feia cinc anys que mantenia activitat cultural, per veure una exposició en que es reflexionava sobre l’evolució de la concepció artística dels creadors amb el pas del temps.

Tempus Fugit s’havia gestat feia anys. Una vegada a Madrid vaig visitar una curiosa exposició. Era una galeria llarga i estreta i l’artista havia penjat un conjunt de peces seves de feia anys en una paret i les confrontava amb la versió actual del mateix indret. Ho vaig trobar molt interesant. I vaig pensar que a Mataró que sempre s’ha girat de cul a la història de l’art local podria ser interesant fer el mateix amb els seus artistes més preuats. La idea va ser presentada a la caixa Laietana, juntament amb una d’altre que es deia “Dones” i era un projecte de visualitzar l’art produït per dones. No van semblar interessants. Vaig presentar el mateix projecte al MAC i va ser refusat de manera ignominiosa. Finalment i en motiu del 30 aniversari del capgròs , amb l’ajut de Mateu Ros i l’equip del setmanari, en vaig poder fer una versió reduïda , amb només set artistes mataronins. Allà l’alcalde Mora es va enamorar del  projecte i va ser en acabar l’any que em convidava a dur-lo a terme en tota la seva dimensió.

La posta en marxa va ser complicada . Hom sap de que les meves relacions amb Cultura Mataró sempre han estat nefastes . I Cultura , que veia el projecte com una imposició en les seves competències ,va fer el possible i l’impossible per que no es dugués a terme el projecte. A més a Lluís Bassat no li feia cap gràcia ja que, desconeixedor de la realitat artística local, creia que la mostra seria de baixa qualitat i això perjudicaria al nivell qualitatiu que havia assolit a la Nau.

 Malgrat que com consta en el contracte que vaig firmar, el meu cost professional seria de ZERO euros., els entrebancs i pals a la roda van ser constants en la gestació i més encara en veure l’èxit de l’exposició, a la que van putejar de manera infecte , demostrant la nul·la qualitat humana i professional dels que manaven per allà. Mai oblidaré ni noms ni fets.

L’exposició va ser per a mi un gran repte professional i personal. Encara que havia demostrat abastament les meves capacitats professionals muntant en menys de 40 dies, una mostra d’homenatge a Alfred Opisso a la sala de la Caixa Laietana, amb catàleg llibre inclòs, i en la que vàrem mostrar un Opisso diferent al que hom coneixia . En ella vaig tenir el suport de la Laietana, però aquest, en canvi ,era un projecte personal que havia de vestir i bastir amb molt poques complicitats i disposant de pocs dies i menys hores ja que en aquell moment encara estava en vida laboral.

EL primer escull, era triar els 24 artistes participants. Quedaven molt clars la meitat dels noms, però en els altres la cosa podia ballar. La decisió va ser que havien de representar el màxim dels camins artístics que es desenvolupaven a la ciutat. Per això van ser triats els que van ser triats i altres es van quedar a fora, ja que la seva línia ja estava representada per altres artistes. La resposta dels artistes va ser excepcional. Hom va contestar immediatament amb un SÍ rotund. De fet tan sols hi varen haver dos negatives, les de Jordi Cuyàs i Domènec. El primer em va respondre amb un més que correcte mail que per ètica personal, no hi podria prendre part. Amb Domènec el silenci va ser la única resposta.

El segon punt es tractava de triar les obres que haurien de ser exposades .  Per decidir-ho vaig trepitjat tots i cadascun dels tallers dels artistes i de manera conjunta vàrem escollir les peces, però en el moment d’alguna discrepància era la meva veu la que decidia. El cert és que aquesta decisió sempre va ser acceptada ja que entenien que ells tenien sols la visió de la seva part, i no la del conjunt de l’exposició.

Crec que va ser un gran encert fer-me acompanyar per Núria Poch, directora de la col·lecció Bassat que per una part em podia ajudar a resoldre dubtes i per altre li permetia conèixer a molts artistes mataronins que desconeixia, i així tenir una visió de l’art local. L’encert d’aquesta mesura s’ha pogut observar en el fet que a partir de Tempus Fugit, Lluís Bassat ha anat adquirint obra d’artistes que va descobrir en aquella mostra.

Una vegada triada l’obra era qüestió de bastir l’exposició. Aquí vaig trobar la total col·laboració del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró, de Pere Fradera a qui havia exigit com a dissenyador de l’exposició i el catàleg , i de Manuel Contreras que va tenir cura de les fotografies. Tots uns grans professionals que varen realitzar una tasca brillantíssima.

Així es va inaugurar una exposició que va ser un èxit total. En primer lloc artístic , ja que s’oferia una mirada diferent dels artistes coneguts  alhora que apareixien alguns noms desconeguts per els mataronins , com el casos de Guirao o Garolera, o oblidats com Lleonart, confegint una exposició variada i complerta que en opinió generalitzada mantenia el nivell de l’exposat fins un llavors i que era digne de qualsevol espai expositiu de nivell. Una exposició que va satisfer a la majoria d’artistes per el seu nivell i per la disposició de la mateixa.

L’èxit de públic també va ser absolut. Crec que a hores d’ara encara és l’exposició que ha portat més visites a la Nau. Els actes complementaris, com les visites, van ser d’un èxit aclaparador, amb més de cent participants en cadascuna d’elles. I a més a més crec que per primera vegada es va realitzar un vincle unitiu entre els ciutadans i la Nau. Un vincle que s’ha mantingut en el temps.

Per tant he de dir que professionalment crec que vaig sortir amb nota de la prova. Crec que vaig demostrar que era més que un crític aficionat , destraler i en aparença malcarat que es carregava als artistes , era un crític capaç de gestionar de manera absolutament professional una exposició d’alt nivell artístic i ciutadà.

Però evidentment aquesta entrega professional m’ha passat ampla i trista factura en el personal, de tal manera que en cercles privats sempre he dit el que ara diré en públic: que em penedeixo totalment d’haver-la dut a terme i que la seva organització ha estat el més greu error que he comés en la meva vida de crític d’art  . A més de passar-me factura en el camp de la salut, ho ha fet també en el camp de les relacions personals i professionals.

Sols acabada d’inaugurar ,les dificultats es multiplicaven. L’èxit de la mateixa, que no esperaven a Beneficència, va engegar tota la maquinària en contra. La difusió i publicitat promesa no es va realitzar i es convertí en una exposició inexistent. Sort del boca orella que va fer inútils els esforços de silenciar-la .Era exposició  plat de segona fila fins i tot a la pròpia agenda cultural. El primer cap de setmana constava a la web de Cultura com que l’exposició estava tancada. Hom sabem qui en va ser el reponsable, malgrat varen voler culpar a Núria Poch. S’havia pactat fer gestions amb poblacions catalanes per donar-li un cert nivell d’itinerància, i malgrat que de manera individual s’havien fet gestions en alguns municipis, la seva oficialització per part municipal va ser zero gestions, amb el que els artistes mataronins no varen poder mostrar la seva qualitat més allà de la ciutat, però com que no eren contemporanis, no hi havia res a fer. Fins i tot no es ava enviar el catàleg a les biblioteques públiques de Mataró en afany de silenciar-la històricament. Al cap d’un any i per casualitat ho vaig descobrir i després d’algunes discussions es va fer l’enviament.

I el gran culpable de tot té el nom de l’ínclit defensor cultural , el regidor Quim Fernández, que va seguir insistint en tallar el meu cap fins que ho va aconseguir amb el cessament del meu lloc de vocal del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró per “deslleialtat institucional” ja que vaig exigir el compliment del segon capítol d’exposicions d’artistes locals tal i com el mateix Fernández deia en el seu escrit del catàleg : “Convindria que aquesta primera exposició en clau local no fos l’última. Ben al contrari, seria interessant  repetir l’experiència amb artistes de la ciutat periòdicament. Les magnífiques exposicions que es fan de la Col·lecció Bassat es podrien complementar anual o bianualment amb una exposició d’art local...” N’han vist alguna? . Home de paraula el regidor Fernández. Ara es diu que per la tardor es podria realitzar una altre exposició amb artistes locals. Poc en sé i no crec que hi tingui cap participació,

Però a més a més he patit la ingratitud de molts. Haver d’aguantar acusacions malintencionades d’haver cobrat importants quantitats de certs artistes per poder estar entre els escollits. Em dol en l’ànima no haver rebut cap suport d’aquells que van ser protagonistes en els moments durs del meu injust cessament. I de l’oblit absolut que en aquests anys ha tingut aquella exposició . Ahir mateix, dia del seu 5 aniversari, malgrat parlar-ne en les xarxes socials no he obtingut cap imput que reflexionés sobre la importància d’aquella exposició en la transcendència de la plàstica mataronina i dels seus artistes.

 Em dol, però que hi farem. Quan un s’ha jubilat i ha perdut el poder que li donava la seva transcendència periodística pública, ha d’acceptar que no és ja ningú. Però un pensa que a Mataró hi ha hagut en els darrers 50 anys, tres exposicions històriques en el que pertoca a l’art local: Les de Dürnau , Tempus Fugit i Artistes de Mataró a Nova York. Sols tres persones repeteixen en totes elles: Rosa Codina Esteve, Perecoll i un mateix que ha fet el text dels tres històrics catàlegs. Amb aquest pòsit em conformo, malgrat que em dolgui i molt els silencis i les traïcions, com per exemple la última conseqüència de l’exposició de Nova York.

Per això quedi molt clar  que no oblidaré mai la vil actitud de Quim Fernández, la de l’alcalde David Bote que es va plegar a les seves exigències malgrat saber que era injust, Com un dia em digué l’alcalde Barón: No siguis il·lus Pere, per Cultura mai es trencarà un pacte polític. Ni les actuacions del PSC  local i d’ERC local que van votar favorablement el meu cessament, saben que mai més tindran el meu vot ni la meva col·laboració.

Però em queda el regust de la venjança que tots sabem que és un plat que es serveix fred. I aquesta és que cada any que passi, aquest exposició de la que ahir en celebràvem el cinquè aniversari, serà històricament més important. I malgrat vulguin mai podran esborrar la meva signatura de la mateixa.

Aquesta és la meva alegria i el meu consol.