dimarts, de març 31, 2020

ABECEDARI DE L’ART MATARONI EN TEMPS DE CONFINAMENT (II)


B  Bassat, Lluís

L’arribada de Lluís Bassat a la vida artística mataronina és el millor que ha passat a al ciutat en les darreres èpoques. Fem-ne història:

Bassat , resident a Llavaneres encara que a cavall amb Mataró , sempre explica que segons a quina part de la seva casa es troba està en una o altra població, tenia pactat amb l’alcalde de Llavaneres, per un llavors, Victor Ros del PP la creació d’un Museu d’Art contemporani en la seva població. L’arribada de les eleccions municipals provocà un canvi de govern  i el nou govern , de CiU, va creure que a la població hi havia altres prioritats i va refusar el projecte.

Assabentat l’alcalde Baron de les circumstàncies li va faltar temps per proposar a Mataró com seu del projecte. S’iniciaren així unes converses que tingueren coma  culminació el projecte del Museu d’Art Contemporani de Mataró que acolliria la Col·lecció de la Fundació Carmen i Lluís Bassat i s’establiria en un nou edifici bastit en la Farinera Ylla i Aliberch. Projecte de Museu que un va tenir ocasió i goig de veure , amb maqueta inclosa , en els estudis de b720 arquitectes , realitzat per Anna Bassat, filla del col·leccionista.

Lamentablement en aquells moments esclatà la crisi i tot el projecte del nou Museu se’n anà en orris , per el que Baron va ofertar a Bassat la possibilitat de que fos la Nau Gaudí, primer edifici que projectà el genial arquitecte, lamentablement dedicat des de la seva recuperació a acollir un centre d'informació i orientació professional per a joves menors de 25 anys, per que  fos seu temporal de la col·lecció  que s’aniria mostrant de manera parcial i periòdica. Fet que acceptà Bassat i així el 10 de Novembre de 2010 s’inaugurava la primera exposició  de la seva col·lecció a la que n’han seguit vuit mes  i algunes d’externes com la de la Col·leció Gueron d’art inconformista Rus, una monogràfica de Subarroca , o una magnífica mostra d’art brut.

L’arribada de Bassat ha estat fonamental per a l’evolució, per no dir revolució en l’art i la cultura mataronina. Ho ha estat per l’art en general, per els artistes mataronins en particular, i per la promoció de la ciutat que ha provocat la seva febril activitat.

Mataró té una important història en el que pertoca a bones exposicions. Als cinquanta i poc, el Museu de Mataró va ser lloc on els més innovadors artistes hi van passar Tàpies, Cuixart, Villèlia, Hernández Pijuan, Alcoy, i molts més. Va existir una revifada a començaments dels 70 que culmina amb Tertre i algunes apostes de la Caixa Laietana que per ex, havia arribat a programar Equipo Crònica, però des de llavors una davallada sense fi.

L’arribada de Bassat i les seves exposicions han permet gaudir a Mataró d’obres dels més importants artistes, des de Picasso, Miró, Tàpies, Leger, Oteiza o Chillida, fins el més granat de l’art català a partir de les generacions de post guerra, amb especial delectació en els dos artistes fetitxes del col·leccionista com son Guinovart o Râfols Casamada. Una llista que ha permès posar l’accent en noms de molta qualitat i que eren desconeguts d’aquells afeccionats no artferits. Tot amb unes exposicions d’alt nivell, dignes dels més prestigiosos museus, amb uns acuradíssims muntatges i amb l’afegitó d’uns espectaculars catàlegs que honoren ara les biblioteques de molts mataronins gràcies al fet de que son d’obsequi en les inauguracions. Qualitats totes elles en les que si nota la ma de mestre de Núria Poch

Unes obres i uns protagonistes impossibles de poder-se gaudir a la ciutat sense la seva aportació.

Bassat ha incidit , i molt, en els artistes mataronins i els seus cercles d’influència. S’ha d’explicar però que la seva arribada no va ser ben rebuda per certs col·lectius de creadors. Criticaven els diners que costava l’enrenou quan  la despesa en art local era del tot inexistent, sense espais expositius, sense ajuts per a cap projecte , essent invisibles per a l’administració cultural local. Política d’amplituds de mires, de ciutat i de futur, contra política de poble, de supervivència i ego local.

Certament Bassat no va fer molt en els inicis per connectar amb l’art local i els seus regnes de taifes, el que crec va ser un error. Sortosament Tempus Fugit, una exposició a la que no era molt procliu, li va obrir els ulls al respecte de la vàlua de molts creadors locals. Si fins aquell dia sols en coneixia a tres de comptats, Tempus Fugit va ser per a ell un terrabastall i va trobar la tecla exacte per incardinar-se amb els artistes locals. Va incorporar  a la colecció a diversos autors locals, va començar a  sovintejar les exposicions que es realitzaven a la ciutat i fins i tot va encarregar a un artista local el retrat familiar que feia temps desitjava.

Però a més a més, ha donat veu a aquesta artistes locals en les seves exposicions, al costat dels autors més consagrats, sense desentonar-hi mai. I així obres dels artistes mataronins s’han passejat per tota Andalusia, Àvila, Valladolid,  Madrid, Bulgària , fins el cim que va ser l’exposició de 7 artistes mataronins a Nova York a la seu de l’Institut Cervantes.

I coma  cirereta, que no hem de menystenir, està la il·lusió que ha generat en tot el món creatiu, esperonant-lo a una millor creació per a veiam si hi havia sort i el treball entrava per l’ull dret al col·leccionista i els afegia a la llista.

Però no hem de deixar de costat el grau de difusió de la ciutat de Mataró que ha comportat aquestes actuacions exteriors . Des de remarcar la capitalitat comarcal, amb les expos subordinades a Llavaneres i Argentona, fins a portar el nom de Mataró, i a més a més sota el segell cultural, per arreu de l’estat i a l’estranger  amb el cim de Nova York.  Una publicitat positiva difícil d’assolir ni amb un gran campanya publicitària.

Per això , davant tot el que ha significat l’arribada de Bassat a la ciutat , el nostre agraïment hauria de ser enorme, i hauríem de pregar continuï entre nosaltres malgrat els pals a les rodes que moltes vegades ha patit, i el refús de cert poder cultural, aquell que rau a beneficència, que mai l’ha vist amb bons ulls i que sempre ha fet , i crec que ho seguirà intentant, tot allò per espolsar-se’l de sobre. Que no escolti els cants de sirena per traslladar la col·lecció  a altres indrets i que vulgui seguir essent un capgròs més, per que som molts els que li devem agraïment permanent.

(la fotografia que encapçala el post ha estat extreta de la xarxa i és de Ângel Alvarez.)