Quan fa poc més d’un any un membre em va comentar la creació
d’aquest grup de gravadors em va alegrar molt la notícia. Primer em va agradar
el nom amb que s’havien batejat , agafat del teixit amb el que s’acostuma a
netejar les planxes del gravat. Però està clar que la tarlatana és quelcom més ,
és un teixit amb ductilitat absoluta que omple el més alt ventall, des de la
força estructural de les benes de guix a la sinuositat rítmica dels tutús dels
ballets o l’erotisme dels escots banyera
dels vestits de gala.
M’agradà igualment per que és una nova baula en la magnífica
història d’amor del gravat i Mataró. Història amb punts claus tant importants
com els bojos de l’impremta Abadal, els gravats de Goya, el treball de Rafel Estrany
o de la nissaga Muntané, les serigrafies de Zoe Barut, l’enorme esforç de Raúl
Capitani , el mestratge de la gent de Murtra o últimament l’esperança de
consolidació del taller de Gravat.
I principalment m’agrada ja que enderiat de sempre per el
gravat, la pintura sense pintura que deia de petit, tot allò que ajudi a
entendre aquest misteri comparable al de
la santíssima trinitat de que es tracta d’obres úniques quan totes son estampades
de la matriu mare, ho defensaré sempre.
El gravat és la tècnica més social ja que és aquella que gràcies
a la multiplicitat de la tirada permet obtenir “originals” d’autors importants
a un preu assequible. Alhora que la seva diversitat de tècniques i aplicacions
permet que en ell s’hi puguin aplegar totes les tendències, ismes i intencions dels
seus autors. Alhora que la dificultat tècnica pròpia del mateix assegura una
pervivència obligada dels modus operandi que obliga al treball curós, reflexiu,
perfeccionista que en la seva culminació afavoreix i genera una alta qualitat
de l’obra.
Tarlatana 17, arriba ara a Argentona amb una magnífica exposició
molt ben presentada per els tècnics del Museu
que han fet una acurada selecció del que s’havia d’exposar i ho han distribuït amb cura , realitzant un itinerari de correspondències
en que tot lliga i ningú dona patades al veí. Una exposició amb varietat d’estilístiques,
tècniques i resultats. Una mostra en al que hom es sentirà més atret per un
tipus d’obres que per altres però que en la lectura general obtindrà un plaer
conjunt i a bon seguir es sentirà interrogat i per que no dir-ho , seduït per
aquesta aposta gràfica de l’art que li ofereixen els gravats de Tarlatana 17.
Ara però tarlatana 17 ja ha ofert un bon ventall de
col·lectives i ha arribat l’hora de les exposicions corals. S’ha de superar la
simplicitat de que cadascú exposi el que cregui més convenient, i cal apostar per
una lectura comuna, ja sigui tècnica, temàtica o objectual. Cal reduir l’individual
al col·lectiu amb el convenciment de que serà millor per a tots. Ara les exposicions
de Tarlatana no surten de l’àrea de confort dels seus participants. Cal
establir el repte que essent col·lectiu alhora sigui individual ja que obligarà
als participants a moure’s en un entorn que pot no ser procliu.
Però aquesta aposta és ineludible per seguir endavant. Si no
seguirem col·lectiva rere col·lectiva sense risc ni motivació, més enllà de ser
primus inter pares. Ara és obligada l’acció coral. Us hi atreviu?. Endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada