ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT (III)

C  CA L’ARENAS

Ca l’Arenas és sens dubte el fiasco més gran entre els projectes culturals / artístics de la darreres èpoques a la ciutat de Mataró.

El cert és que la història començà malament i ha seguit de mal en pitjor fins ara mateix. La donació testamentaria de Jordi Arenas del edifici en el que vivia per a ser convertit en un espai dedicat a l’art i els artistes mataronins , no deixava de ser un regal enverinat ja que evidentment el consistori no podia rebutjar de cap de les maneres la donació si no volia que fos qualificat com un ajuntament anticultural , però la reconversió d’un edifici familiar com aquell en un centre artístic era enormement difícil quan calia alhora mantenir el seu esperit i per tant conservar els elements nobles de la casa,  com eren l’enrajolat hidràulic , vidrieres, portes, esgrafiats, alhora que calia adequar-se a les estrictes normatives de seguretat d’un edifici públic.

Sortosament, i després de moltes dificultats , el projecte es convertí en una brillant realitat ja que el treball artístic arquitectònic que es va fer en el vell casalot del carrera Argentona va ser simplement magnífic i espectacular.

No ho va ser en canvi el projecte d’usos que es va plantejar des de Cultura. El més fàcil , i alhora útil,  hauria estat associar Ca l’Arenas  administrativament  al Museu i nominar-ne un cap que gestionés la programació artístic cultural de l’indret, sota uns coneixements suficients de la història i realitat de l’art mataroní.

Però no va ser així, i es va decidir que es convertís en la secció d’art del Museu, un ens que portava anys i panys, menystenint i barrant el pas a qualsevol manifestació artística. Combinat això amb l’habitual acció genocida de la plàstica duta a terme per Cultura Mataró, va generar una aberrant programació amb cicles temàtics d’un any de durada , conformats per una mostra coral conformada amb els paupèrrims fons del Museu i un seguit de exposicions que ocupaven les petites sales de la planta baixa en les que la presència d’autor mataronins va ser simplement testimonial.

Una programació amb exposicions molt poc interessants i lluïdes alhora que aquesta absència de l’art local que restava proscrit malgrat la disposició testamentaria, combinat amb l’absència total de qualsevol activitat complementaria, uns horaris maldestres que amb el temps han anat minvant fins a restar en quasi testimonials, ha fet que la gent hagi oblidat el lloc i el nombre de visitants és cada vegada més petit , esdevenint actualment en ridícul, com si l’interès fos que aquesta ridícula assistència de visitants  servís per excusa per a un tancament de l’indret.

De fa un parell de temporades i sense cap mena d’avís es substituí el projecte d’aquest cicle anyal per un discontinu en l’expositiu, sense que en cap moment s’hagi explicat quin és el projecte del Museu envers el que és la seva seu del seu centre d’art . Inclòs en els darrers temps ha corregut intensament el rumor de que s’havia intentat cedir la gestió organitzativa a la gent del sant Lluc sense que aquests acceptessin la proposta.

Ha arribat l’hora de girar el mitjó i retornar a la realitat de la intenció testamentaria i convertir certament a Ca L’Arenas en un centre d’Art viu i actiu. I per això caldria un consens entre administració i els artistes mataronins. Ca L’Arenas hauria de ser el sancta santorum de l’art mataroní, i acollir exposicions dels artistes locals consagrats que no exposen habitualment a la ciutat per manca d’espais, i alhora ser la porta dels artistes joves, recuperant l’esperit del Museu. Recordem que quasi la totalitat d’artistes que tenen més e 50 anys la seva primera exposició es va realitzar en el vell Museu de Mataró. I alhora alternar amb exposicions importants d’artistes foranis, així com aprofitar les mostres itinerants de Generalitat, Diputació i les més diverses Fundacions.

Igualment podria ser espai expositiu del Fons d’Art d’artistes locals. Fons avui per avui inexistent però que tard o d’hora s’haurà de plantejar activar ja que és una vergonya que en una ciutat artísticament potent com la nostra, sigui impossible veure obra dels seus artistes importants , vius o morts. I evidentment ‘han d’activar les activitats complementaries, que no poden limitar-se a la conferència mensual dels Amics de ca l’Arenas. El pati dona moltes possibilitats en període de bon temps com per oblidar-ho com s’ha fet fina ara.

Ca l’Arenas s’ha de recuperar per que es pot i la ciutat i l’art local ho necessita. I té recepta senzilla: retornar a l’ideari testamentari, fer bones exposicions amb predomini d’artistes locals, amb eclecticisme total i amb durades racionals, com pe ex. dos mesos,  correctament publicitades. Si hi afegim una racionalització d’horaris i la programació d’activitats complementaries, alhora que fem visible l’equipament, tant en el físic, com en el teixit cultural, és més que probable que ca l’Arenas , reneixi qual Au Fènix de les seves cendres.

Però, serà possible?. Crec sincerament que no, ja que la postura de Cultura segueix essent contraria a la plàstica , a al que considera inútil, antiga i desfasada. I encara que la regidora pugui pensar el contrari, tots sabem que el seu poder en el departament és més aviat escàs i la seva influència en el Govern, nul·la.

Malgrat això crec que l’obligat canvi s’hauria d’intentar i seria bo que els artistes es mullessin en la defensa de ca l’Arenas. però no he conegut mesells més grans que els artistes mataronins incapaços d’alçar la veu davant les mil i una malifetes que pateixen.

Ca L’Arenas un error a esmenar i cal fer-ho ja.