divendres, d’abril 03, 2020

JOSEP Mª GOMIS. ADÉU A L’ARTISTA DEL SOMRIURE PERMANENT











Avui en mig del desànim generalitzat que en la majoria ens està produint aquest confinament  i la crisi sanitària  actual, ens ha arribat la notícia de la mort de Josep Mª Gomis, gran artista , bon amic i per damunt de tot excel·lent persona.

Coneixia a Josep Mª Gomis de fa molt de temps, ni recordo de quan, a bon segur que a l’entorn dels mañetis , aquella colla de joves artistes que s’establí el voltant del mestre Pablo Mañé, i a on jo hi tenia bons amics . Durant molt de temps el nostre contacte va ser superficial , de trobar-nos aquí i allà, però com que Gomis per un llavors no era gens  procliu a les exposicions i més aviat es dedicava a l’escultura de taller no vàrem tenir l’oportunitat d’un contacte més viu i directe que arribà ja en el segle actual quan es va deslliurar de velles recances i va començar una activitat més desfermada i expositiva. Activitat que esperava accelerar un cop jubilat de l seu treball a la banca, però el destí ha estat esquerp amb ell i  tan sols iniciada aquesta època el marcava amb un malaltia de dolent pronòstic que finalment s’ha confirmat amb la seva mort.

Amb en Josep Mª era molt fàcil ser i sentir-se amic. Afable, simpàtic, amb un somriure sempre als seus llavis. És dels poquíssims artistes a qui no he sentit mai parlar malament de cap company de professió, cosa que en món de l’art on els ganivets i els pinzells enverinats volen per arreu, és més que rara avis.

Curiosament la nostre amistat s’afermà per un fet geogràfic circumstancial. Gomis tenia una afecció, ignorada per molts , que no era altre que la paleontologia i el món dels fòssils , dels que era un gran expert , essent posseïdor d’una remarcable col·lecció. Aquesta afecció el portava cada anys a la serra d’Albarracín, zona amb gran quantitat de petges prehistòriques. Enamorat com soc d’aquella zona per raons nadiues de la meva dona , es va establir un vincle invisible de proximitat d’una terra , la de Terol, tan magnífica com desconeguda, i ala que els dos sentíem com la nostra segona terra.

Per parlar de la seva personalitat artística em plau reproduir un escrit que li vaig fer per el catàleg de l’exposició que per mes de juny de 2011 celebrà a Can Caralt, al Museu de Llavaneres.

Una gràcil criatura es cimbreja tot gronxant-se en un racó mentre és observada per un munt de menines de tota mena que alhora tafanegen un paisatge mediterrani que ,casualitat o no, té un dúctil perfil femení.   Més enllà la figura d’un torero que curiosament també es molt semblant al personatge que xerra amb Einstein , remira embadalit un relleu de subtils textures  que alhora son admirades per unes sensuals i seductores figures femenines de traç i caràcters felins.

Tot això i molt més s’aplega en el sempre atapeït estudi d’en Josep Mª Gomis, aquest escultor, dibuixant, pintor.., artista en una paraula, que després d’uns temps silenciosos es llença ara desfermat a proclamar als quatre vents la seva veritat artística i creativa i que es presenta amb el seu excel·lent fer en el sempre exigent espai de Can Caralt.

Posseïdor d’una acurada formació, molt destre en l’ús de la tècnica  emprada sempre com a mitjà i mai com a finalitat , Josep Mª Gomis entén molt bé que l’art és mitjà per transmetre sensacions i molt especialment emocions. Que cal fer viure el més íntim per assolir la sempre desitjada comunicació creativa, somni final de tot creador.

Observador dels demés i d’ell mateix , Josep Mª. Gomis se’ns presenta en la seva nuesa oferint les mil cares del seu fer: Sensible, dolç, irònic, mordaç, sensual, agosarat , tímid, juganer.... Diverses cares d’un polièdric creador que ha entès com pocs que tota creació per a ser reeixida li cal sempre una bona dosi de misteri. Aquell que sempre està present en els seus treballs , aquell que és un goig descobrir. Aquell que sembla amagar-se rere la mirada d’un artista massa temps reclòs i del que ara és un plaer gaudir-ne amb intensitat en la seva plenitud.


Gomis gaudia d’un preciosisme tècnic aclaparador. De concepció escultòrica , dominava el dibuix a al perfecció, però alhora també el color i principalment el concepte el que li permetia resultats tan espectaculars com el de la imatge de sant Pere que es troba a la basílica de Santa Maria. Darrerament havia trobat en les resines el material escaient per les seves escultures . Unes obres que adquirien amb elles moviment i gracilitat , alhora que la seva pàtina confegia un sentit de solidesa i un atractiu visual de primera.

La foto que encapçala el post és una obra que em regalà en motiu de la presentació abans esmentada . És tracta d’una dona paisatge, exemple perfecte del misteri que volia donar als seus treballs i de l’habilitat conceptual i creativa del que era capaç.

Ara però tot queda enrere. Com sempre diem, els artistes teniu la sort que seguiu entre nosaltres mitjançant les vostres obres , però sempre ens quedarà l’absència de la teva generositat, la teva capacitat vital, la ironia, la teva sornegueria i principalment el teu sempitern somriure de nen trapella que essent ja adult, volia tornar a la infantesa per gronxar-se a la recerca dels estels que tant observaves en els límpids cels de Terol.

Adeu i que el viatge i la terra et siguin lleus, dona records al molts companys amb els que et trobaràs i t’asseguro que el primer dia que pugui sortir aniré als peus de la placa que tens col·locada a la ciutat, allà al costat de la capelleta de Can Laru i  brindaré per tú,  tot recordant el molt que ens has donat.

Adéu amic i allà on estiguis no perdis el teu , ja etern, somriure.

La més gran de les abraçades.