ART A LES LLARS

 La pandèmia ha deixat en evidència una circumstància que molts ja havíem observat i comentat i que no és altre que l’absència generalitzada d’obres d’art en les cases de la gent de tot tipus i nivell, econòmic i intel·lectual.

El confinament ha obligat a les televisions  a omplir d’opinions els seus programes amb vídeo conferències el que ens ha permès introduir-nos tafanerament en la intimitat el seus estudis, menjadors o sales d’estar. I el cert és que es poden comptar amb els dits de la mà aquells personatges amb presència d’art en les seves llars, això per no entrar en el nivell i qualitat dels mateixos.

Aquesta absència, enormement preocupant artística i culturalment parlant, hauria de motivar al món de l’art per esbrinar les causes d’aquesta desaparició social i intentar posar fil a l’agulla per solucionar-ho.

Fa un temps parlava amb un comercial important i m’explicava que en el món comercial hi ha dos moments altament difícils. El primer és el de la creació de la “necessitat” de la possessió del producte i el segon saber-se adaptar a les circumstancies quan el mercat està en vies de saturació.

Al referir-se al món de l’art , al que ell és afeccionat amb una petita i interessant col·lecció adquirida a baix preu en subhastes dels darrers anys, em deia que avui l’art és fum. I que mentre fa uns anys la possessió d’obres d’art era un senyal i símbol de progrés social i fins i tot donava un vernís cultural i intel·lectual de certa solvència , ara , la possessió d’art ni tan sols és signe d’esnobisme i d’anar contracorrent. És sols una mena d’anomalia que pertany al cercle íntim i ha esdevingut en la contemplació, un plaer simplement onanista.

Per tant el que cal és tornar a  crear la necessitat del gaudi i la possessió d’art  I que sempre és més fàcil crear una necessitat  amb unes perspectives grans de mercat ja que aquest actualment és quasi verge, que no pas introduir-se en un mercat saturat i per tant amb un cert cansament i tendència a la recerca  de noves experiències.

No deixa de ser curiós que de manera contradictòria l’assistència als Museus s’ha multiplicat, alhora que els mateixos esdevenen en un reclam cultural de primer ordre per a al ciutat que els gaudeix (Bilbao o Màlaga son exemple paradigmàtic). I de fa ja uns anys , les grans exposicions son reclams que mouen a milers de viatgers amb tot el benefici econòmic que això significa.

Davant d’aquestes circumstàncies com pot ser aquest nul interès per la possessió d’art. Segons ell, una de les causes més importants és la desaparició de l’artista com element cultural important i com personatge públic. Mentre que actors, músics, escriptors i no diguem ja els cuiners, els nous artistes del segle XXI, apareixen  repetidament en els mitjans de comunicació i son actualitat permanent per el seu fer, els artistes han desaparegut del tot del focus públic. Al nostre país potser tan sols Antonio López, Barceló i Plensa, tenen un cert ressò mediàtic. La resta, res de res. Llueixes molt si dius que has anat al celler de can Roca i no llueixes res si dius que has comprat un  Viladecans o .. ( poseu aquí el nom de l’artista que preferiu)

Mentre que l’aparició d’un nou llibre, un nou disc, o l’estrena d’una obra de teatre o una pel·lícula, fa que els seus protagonistes en facin promoció en els diversos mitjans, i es parli d’ells i amb ells a la ràdio i televisió i ocupin espais de premsa,  una nova exposició d’un artista mereix tan sols un curt amagat a les planes culturals d’un diari i evidentment un molt escassa presència, si existeix, en mitjans audiovisuals a menys de ser una exposició d’aquelles que diríem de “culte”.

I aquesta desaparició és evident en format general (Espanya, Catalunya) com en el format més proper, local i comarcal.  No fa molt en una xerrada informal amb un artista , em deia, i perdoneu la personalització, que la desaparició de la crítica a Mataró, havia produït una invisibilitat de l’art i els artistes locals. Que abans qualsevol expo implicava el ressò d’una entrevista a la tele o a la ràdio, la filmació de la mateixa  i la pertinent crítica a la premsa local, el que donava pàtina , transcendència i popularitat a l’obra de l’autor. Ara qualsevol exposició passa del tot desapercebuda i com a màxim té importància en el món artístic local. Però com ell reflexionava, si no ens obrim a la ciutadania general, estem morts.

I si a això hi afegim que la publicitació d’expos o actes culturals artístics sols apareixen per internet i per tant es vedat privat per a amics i gent de l’ambient, i així hem exclòs al públic en general,  el que fa que la invisibilitat  domini sobre el món de lart.

Cal tornar doncs a donar vida pública a l’art i als artistes. Cal recuperar espais informatius i que existeixi un altaveu constant de les activitats creatives.

I evidentment és imprescindible una resituació de l’art en l’econòmic. En moments en que preus d’obres d’artistes consagrats estan sota mínims, i es poden aconseguir excel·lents obres a preus assequibles, certes valoracions estan fora de mides i de mercat. I principalment caldria incidir en el tema preu, no ja en els artistes professionals amb trajectòria marcada i definida, ans especialment en afeccionats i semi professionals que son els nivells als que poden assolir aquells que s’acosten per primera vegada al mercat de l’art.

Un exemple és clarificador. En quasi totes les exposicions que es celebren a l’espai capgròs, amb el nivell habitual dels artistes que allà exposen, rarament no hi ha artista que en alguna de les seves obres assoleixi quatre xifres en el seu preu.  Xifres inadmissibles en la relació qualitat/ preu i que espanten i esperiten  a aquells desitjosos de gaudir d’art a les seves parets i que comencen amb senzillesa i il·lusió.

Cal doncs tornar a ressituar el mercat de l’art, i evidentment cal retornar a la professionalització. No tenen futur aquestes galeries que  venen quadres com podrien vendre perfums o sabates, i cobren pistonades increïbles per exposar , i a canvi sols ofereixen el lloguer de la sala i una secretaria recepcionista indolent. Cal recuperar i revitalitzar la figura del marxant com home que confiava amb l’artista i el seu valor i es movia per vendre i promocionar la seva obra ja que era ell qui es jugava els diners. Adquiria a preu barat però permetia a l’artista viure sense l’angoixa de la necessitat de la venda exterior.

En resum cal recuperar el prestigi de l’art i de l’artista com element cultural, social i intel·lectual. I cal fer-ho ja. De moment  el confinament ha demostrat que hi ha un mercat ample, verge i  buit de prejudicis estètics . Ara cal respondre a les seves necessitats i per començar és imprescindible tornar a fer sentir la necessitat de l’art com element de gaudi , contemplació i exquisidesa personal.

Ho aconseguirem?. Aquí està el repte.