diumenge, de juny 13, 2021

HECTOR AMEAL. ENTRE L’INTIMISME I LA PASSIÓ

 



Hi ha marques tan sòlides que saps que no et fallen quasi mai i que en conseqüència acompleixen sempre amb les expectatives previstes. A la comarca i per el que es refereix a l’art, tots sabem que les exposicions al Museu Arxiu de Llavaneres , a Can Caralt, son garantia de qualitat, i no diguem de la garantia que significa la Col·lecció Bassat.

Quan es conjuguen a l’ensems , que acostuma a ser una vegada a la temporada , l’excel·lència està garantida  i a més acostumant a descobrir-nos autors amagats, o la cara oculta dels consagrats. Així en els darrers anys hem pogut gaudir del Guinovart figuratiu o de la sorpresa d’Elena Paredes amb el seu repàs a l’estilística pictòrica dels darrers 50 anys del segle passat i ara mateix d’Héctor Ameal ,  un excels, però amagat i desconegut artista i del que ara descobrim també la seva influència en alguns autors de l’escola de Mataró.



Hèctor Ameal és un pintor argentí ( Buenos Aires 1944),- l’estètica  i la intencionalitat de les seves tintes el delaten-,que després d’estudiar Belles Arts es dedicà al disseny gràfic i la creació publicitària. Camí d’un viatge a Milà on volia establir-se per aprofundir el seu treball ,va fer parada a Barcelona, lloc que el va abduir i es va quedar per sempre més a Sitges , dedicant-se especialment a la creació artística amb èxits a l’Ynglada Guillot i al premi de dibuix de la Fundació Miró on el va descobrir el galerista Guimiot que el fitxà per la seva galeria, amb la que realitza nombroses exposicions per diversos països europeus. Una llarga i degenerativa malaltia el va apartar de l’art en els darrers anys de la seva vida i el seu fill cedí el seu llegat a la Fundació Bassat que ara l’aixopluga.


Ara a can Caralt el descobrim amb sis espectaculars tintes xineses sobre paper i 19 pintures, unes quantes al tremp sobre fusta i la resta tècniques mixtes sobre fusta, tela o paper.

En l’apartat del dibuix ens enfrontem a un dominador absolut del mateix, amb unes obres que en unes d’elles s’acosten a l’estilística dels vells gravats anglesos, però sota un prisma de mirada críticament humanista amb una lectura de cínica ironia, mentre que les altres es mouen en un expressionisme de caire psico analític, molt habitual en artistes sud americans d’aquells moments i que ens retrotrauen als treballs que a Espanya realitzaren José Hernández i el Grupo Quince.



Però la sorpresa s’escau quan observem les pintures , en espacial aquelles que es troben a l’entrar a a la sala a mà esquerra. La seva visió ens porta d’immediat a les obres dels inicis professionals de  Pepe Novellas, tant en la textura, la paleta cromàtica, l’estructura general de l’obra, amb aquest a composició plana en al que es nota la bastida geomètrica amb la que es construeix.

I el cert és que Novellas havia quedat abduït per el treball d’Ameal  de qui coneixia alguna cosa i al que va descobrir abastament a Arco85 on Novellas acudí com expositor de la galeria Tertre. Així ho va explicitar al deixeble, parent i amic, Josep M: Codina com s’explica en l’escrit de Glòria Bosch al catàleg de l’antològica que es realitzà a Can Palauet i a l’Ateneu.



Les pintures d’ Ameal, com perfectament defineix Núria Poch en l’escrit de presentació, representen espais interiors silenciosos..., o natures mortes , que en ocasions incorporen  personatges esprimatxats com absents i enigmàtics en un món de temps immòbil. Tot sense inventar temes nou sinó expressant com ningú la dualitat de les coses.

En una estètica entre morandiana i zurbanaresca ens ofereix uns obres d’inquietant i seductora serenitat amb aquestes imatges de llocs i ambients plenes de subtils intencions comunicadores. Unes obres que sense saber per que ens emocionen i les fem nostres, potser per que en el fons les reconeixem com a pròpies en algun racó amagat de les nostre ànimes . Tot en un àmbit purament sensorial.



L’exposició d’ Ameal és una magnífica notícia per el de recuperació , o potser hauríem de dir descobriment, d’un autor que sota la més que difícil simplicitat teòrica ens ofereix lliçó d’art i ens obliga a reflexions interiors i íntimes profundes, en la línia del misteri que sempre ha d’aplegar la bona obra d’art.

Exposició d’obligada visita, sota pena de pecat mortal artístic.

Felicitats Museu de Llavaneres, col·lecció Bassat i com no a tots els joiosos visitants de la mateixa.


del 4 de juny al 31 de juliol de 2021