No és aquesta la primera vegada que el Museu del Càntir presenta obres de la Col·lecció Bassat, però si que és la primera que ho fa confegint una exposició en el que el volum n’és el protagonista.
Avui, vuit escultors d’altíssim nivell i amb una absoluta
diversitat de conceptes i materials, omplen de manera més que brillant la seva
sala d’exposicions que brilla amb la qualitat i grandesa dels treballs de Sergi
Aguilar, Andreu Alfaro, Gabriel, Aurèlia Muñoz,
Iñaki Ormaechea, Francisco Pazos, Enric Pladevall i Moisès Villèlia.
Vuit artistes del volum que amb l’absoluta diversitat del seu fer confegeixen
un cocktail artístic magnífic que ha dirigit i escollit Núria Poch amb el seu mestratge
habitual.
Amb ells es confegeix un conjunt dispar
material i tècnicament en el que la duresa de Pazos o l’estructuralisme de
Sergi Aguilar, es contraposen al rítmic moviment d’Andreu Alfaro, que sembla
ballar amb la sensible dinàmica de Moisès Villèlia. Mentre que Aureli Muñoz amb
la rítmica del seu tapis, s’equilibra amb la fredor musical d’Iñaki Ormaechea, alhora
que Enric Pladevall i Gabriel amb les seves visions més personals i poètiques
arrodoneixen la simfonia plàstica del conjunt de l’exposat.
Així, amb els vuit artistes i tretze peces que
conformen l’exposició se’ns ofereix una mirada conjunta i encertada de la
realitat escultòrica dels darrers cinquanta anys del nostre país.
Sergi Aguilar se’ns acosta amb dues rotundes obres
realitzades amb l’esgotat marbre negre de Bèlgica. Obres de fa anys que amb la
seva rotunditat en comparança amb el cert minimalisme que ara practica, ens
arriben molt a dins. Amb ells s’evidencia l’especial rellevància de la
naturalesa i la geometria en el seu treball , conceptes des dels quals
desenvolupa la seva idea de l'espai.
La rotunditat pètria del treball d’Aguilar es contraposa
donant-li la mà amb el sentit del moviment que va aconseguir Andreu Alfaro en
aquestes dues meravelloses obres que s’exposen ara. El seu vol alat de l’homenatge
a Visconti que domina des d l’exterior l’exposició, crea una sensació de ritme
i equilibri que converteixi en calor artístic la fredor perfeccionista del treball
material de l’artista. Al seu costat el ritme musical de l’onada plàstica de “Generatriz
3” manté el ritme i la sonoritat dels qualificats treballs .
Unes obres que es contraposen a la pètria homogeneïtat
del badaloní Gabriel. La manipulació dels elements innovadors amb els que treballa l’autor per aconseguir
unes obres ben especials per el misticisme i el simbolisme que generen , donen el
to agut en el conjunt de l’exposició amb una obra plena de misticisme i
simbolisme que asserena el to global de la mostra.
El tapis d’Aurèlia Muñoz esdevé en eix central de l’exposició. I així ho
considero ja que a l’altre costat de la plaça s’hi troba l’església parroquial
que atresora tres grans tapissos e Grau Garriga. El joc pla de l’artista de sant Cugat dona contrapunt
perfecte a l’espectacular “Ovals blancs” de Aurèlia Muñoz que amb el sensible garbuix
que confegeix la seva peça dona lliçó magistral tant tècnica com compositiva.
Deturar-se front d’ell és fer-ho front una peça que aconsegueix deturar el
moviment però alhora mostrant-lo amb una perfecta exhibició tant tècnica com
conceptual. Amb una sensibilitat que raja per tots costats, Aurèlia eleva l’art
del tapis al màxim ordre creatiu.
Les tres magnífiques escultures d’Iñaki Ormaechea responen a la perfecció al
seu ideari plàstic que ens parla d’un repertori de recursos estructurals reduïts i
esquemàtics. Allà, com ell mateix diu, “les seves peces immaculadament polides
, amb acabats d’aparença industrial, produeixen una sensació diàfana , de
lluminositat interior, que en la seva reducció formal podrien passar per ser peces
arquitectòniques, geometries primàries de contorns nets i superfícies afinades,
despullades d’elements ornamentals que insinuen una nuesa absoluta”. Una
definició amb la que combrego plenament.
Francisco Pazos és un canteiro gallec , que
malgrat quasi no surt de la seva terra, la col·lecció Bassat té aquesta magnífica
peça que ens apropa cap a l’escultura basca. L’obra de Pazos es una creació que es mou habitualment més en la quotidianitat, amb
obres que renuncien a qualsevol expressió
dominant , postulant treballs que traspuen tranquil·litat i assossec. Però
també aquets treballs , magnífics per altre part, que ens ofereixen un punt de
contradicció i neguit. Molt interessant.
No molts recordaran que Enric Pladevall, va
fer una de les seves primeres exposicions a Mataró. Va ser just a l’Abast a finals dels anys setanta. Ara ha assolit un
paper important amb un treball que està íntimament lligat a l'energia, a les
emocions i a les tensions.
El seu treball que sembla paral·lel al minimalisme,
es recolza amb un domini tècnic espectacular que ens fa bategar davant les
estructures que estableix en un món ben
arrelat a la terra i que sedueix d’immediat.
El darrer artista de la llista és el barceloní
Moisés Villèlia, encara que es formà artísticament i debutà expositivament a
Mataró on residia amb el seu pare dedicat a la restauració de fusta i que va
treballar pr recuperar la fusteria de les esglésies de santa maria i de Sta
Anna de la ciutat de Mataró.
La seva primera exposició va ser la sant Lluc
mataronina de 1950. Va presentar per primera vegada les seves “canyes” al museu
de Mataró el 1959, en una exposició a la que acudiren importants artistes d’arreu
com Joan Miró i també Pierre Matisse, marxant
internacional, germà d’Henri Matisse. Es trasllada a Cabrils i després d’inaugurar
el Museu d’Art Contemporani de Barcelona , comença la seva carrera per arreu.
Avui aquí se’ns presenten dues obres ben
identificatives del seu fer en les que aconsegueix l’equilibri del cinetisme
fet escultura o com diuen els experts aconsegueix la plenitud del buit. La seva
obra és ritme i cadència però alhora és la fragilitat i la inconsistència d’unes estructures
vulnerables que ens arriben a l’ànima. Unes estructures que com havia dit algun
cop, havien nascut en la seva ment des dels encanyissats de les nostres rieres
i s’havien fet realitat molt temps enllà.
Veure-les avui a la sala del Museu del Càntir
d’ Argentona son el millor punt i final d’una exposició magnífica i que és
fidel reflex de la qualitat que posseeix la col·lecció Bassat , que sàviament expandeix
amb les seves mostres comarcals.
Felicitats. D’obligada visita.
Escultures de la Col·lecció Bassat
Museu del Càntir d’Argentona
Del 16 de gener al 15 de març de 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada