La sèrie “Singulars” és un seguit d’exposicions a celebrar una
cada any per retre homenatge a un artista mataroní de trajectòria i història consolidada.
El projecte va ser esgarrapat al pitjor regidor de Cultura de la història
democràtica de Mataró , en Quim Fernández ,- obvio el Senyor-, durant la
difícil negociació del Tempus Fugit. Es va establir per rescabalar la nul·la programació
de plàstica a Cultura Mataró, i es tractava d’una exposició de caràcter
retrospectiu/ antològic a celebrar a l’Ateneu de la Fundació Iluro, - no hi va
manera de que es celebrés a Can Serra o Can Palauet-, a un autor viu , amb brillant
trajectòria d’entre els artistes plàstics de la ciutat i que així sèrie reconeguda
la seva tasca i alhora posada en valor. Aquesta exposició aniria acompanyat d’un
catàleg de nivell, que en repetir-se de manera igual cada any, al final
existiria un petita col·lecció d’artistes locals.
La primera edició es celebrà el 2015 amb el protagonisme de
Marta Duran i el comissariat de Manuel Guerrero per commemorar els seus 30 anys
de vida expositiva.
L’any següent (2016) ja es trencava una de les condicions ja
que es dedicà a Raúl Capitani que havia mort feia poc.
Vist el ridícul fet per
Cultura que sistemàticament s’havia negat
a fer una expo antològica demanada intensament per els Dimarts del Llimoner
va optar per rentar-se la mala consciència dedicant-li el “singular” de l’any.
Encarregat el comissariat a Raquel Medina , l’expo va ser un fracàs total ja
que la comissaria reconeixia que no coneixia l’obra de Capitani i que mai havia
parlat amb ell. Amb aquest vímets va sortir una expo vulgar amb un seguit d’obres
sense ordre ni senderi, amb un catàleg en que no apareixia cap mena de
currículum , ni expositiu ni personal. Una expo en la que el taller de Gravat
que tants anys dirigí es feia fonedís i que ens oferia una visió molt llunyana
a la realitat de l’artista.
L’any 2017suportava un altre canvi. L’exposició desapareixia
de l’Ateneu, el que al menys garantia un cert èxit de públic i era desterrada a
Ca l’Arenas, lloc inhòspit i amb audiència habitual paupèrrima. S’oferia l’exposició
a Ricard Jordà, a qui uns anys abans es negava una antològica aprovada de feia
temps i preparada amb mino per l’autor. Jordà es negava a acceptar el canvi ja
que desnaturalitzava tot el concepte de l’exposició que havia preparat amb
tanta cura i no volia que la mateixa , retocada, caigués en el silenci públic.
Davant aquesta negativa es va trucar a la porta de Pere Màrtir Brasó que tampoc
va acceptar, en aquets cas per problemes de salut.
Es negocià llavors amb la família d’Eduard Alcoy de qui es commemorava
el 30 aniversari de la seva mort. Curiosament una mostra recordatori d’Alcoy que
havia estat igualment amplament reclamada i havia estat refusada per part del Museu amb la contundent
resposta de la seva directora tot dient que Alcoy ja havia rebut el seu
homenatge i que ens havíem d’acostumat els mataronins a que Alcoy i Rovira
Brull fossin uns artistes mediocres i ja n’hi havia prou amb el que se l’havia
recordat. La família acceptà, salvant així els mobles a qui l’havia
menystingut, i el comissariat fet per Rosa Alcoy va permetre veure una gran
exposició i gaudir d’un estimable catàleg.
En sols tres edicions “Singulars” ja havia perdut dues
condicions bàsiques : l’espai a celebrar-se i el fet del protagonisme d’un
artista viu.
L’any passat (2018) el protagonisme va ser per Rosa Codina-Esteve,
immillorable la tria-, però amb una exposició que traïa del tot l’essència de
la sèrie. Era una exposició d’obres dels tres darrers anys i per tant es perdia
tota la perspectiva de la trajectòria , element fonamental en el concepte d’aquest
projecte. De l’exposició va sorgir un catàleg que ni tan sols va ser presentat
en públic i que per tant és absolutament desconegut dels afeccionats i actualment
resta criant pols a les estanteries de Beneficència.
Enguany l’escollida ha estat Nefer. Una elecció adequada,
però de nou ens trobem amb la parafernalia de l’amiguisme de Cultura. Per el
que intuïm, al menys per els escrits, la cura de la mostra ha estat a mans de Montse
Frisach una reconeguda crítica i historiadora de l’art actual, però que molt
ens temem tenia fins ahir mateix un desconeixement absolut del fer i la
trajectòria de Nefer. I es nota en l’esfilagarsada i embotida exposició amb
llacunes evidents i importants.
Escric tota aquesta llarga història per que penso que “Singulars”
hauria de ser un projecte cabdal en la història de la plàstica mataronina. I ningú dels que manen a Cultura té
coneixement clar de quin era el projecte , actualment desvirtuat del tot.
Projecte desconegut alhora per tots els membres del jurat de selecció, - bona part d'ells absoluts desconeixedors de la història de l'art local-,i dels que
sols Josep Mª Codina en té coneixement de primera mà.
Per això dedico aquest escrit a la regidora , tot recordant
els principis bàsics del projecte:
1.- Artista viu
2.- Artista de reconeguda trajectòria. L’exposició ha de ser
el reconeixement de la ciutat envers la mateixa
3.- Exposició a la que s’ha d’afavorir la visita i per tant
cal realitzar-se en un espai expositiu important, mai en el menys visitat de
tots com és Ca l’Arenas
4.- Realització d’un catàleg de caire històric, amb escrits
, currículums personal i expositiu etc.
Esperem que algú ens escolti per a la propera edició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada