CARME GAROLERA , ARTISTA “SINGULAR” A CA L’ARENAS

 

Cada temporada ca l’Arenas acull una exposició especial de caire retrospectiu- homenatge dedicada a algun artista mataroní de trajectòria consolidada. Si en anys anteriors varen ser Pere Casanovas, Nefer o Rosa Codina-Esteve els protagonistes, ara li toca el torn a Carme Garolera, espectacular creadora, massa desconeguda en la seva pròpia ciutat en la que ha exposat molt poc i en la que el seu valuós treball no ha tingut el reconeixement públic i oficial que sens dubte mereix.

La tasca del crític no és tan sols  la de jutjar qualitativament els resultats creatius de l’artista, ans també la d’esbrinar causes i raons i així desxifrar de l’entrellat creatiu del mateix. Per fer-ho correctament s’ha d’establir una certa distància amb l’artista i la seva obra i efectuar l’anàlisi de la manera  el més asèptica i menys passional possible.

Però com que el crític és humà i la crítica sempre serà subjectiva, per més objectivitat que hi puguem posar, en alguns casos s’estableix una comunió tal entre creador, les seves obres i  la mirada del crític, que fa que aquest sàpiga perfectament que l’obra d’aquell artista rarament el decebrà , ans el contrari, i que visitar una exposició i passejar-se entre les seves obres serà un gran i immens plaer que el sadollarà sensitivament. Això és que em passa de sempre quan m’enfronto a l’habitual bon fer de Carme Garolera.

El primer coneixement que tinc de l’obra de Garolera és mitjançant la seva presència a la col·lectiva de Sant Lluc de 1976, en la que dèiem d’ella : “Degradaciones a lo Hernández  Pijoan . Bien.”·, essent la meva primera crítica, per l’exposició que juntament amb Concha Sellers, realitzaren al març/abril de 1977  a  Studium 48, galeria d’art, una galeria que es trobava en un pis del carrer Sant Josep i mantenia una línia més aviat tradicional. En la crítica  que era positiva, acabava tot dient: “...pese a su juventud nos da los suficientes detalles para que no olvidemos su nombre. Dentro de muy poco nos puede ser ampliamente familiar.”. Ha plogut en aquest 45 anys de distancia, però el flaire no ha fallat.

D’ençà aquell inici he seguit en el possible les seves exposicions, amb  algunes d’espectaculars com les que realitzà a Tertre , Galeria 4RT,can Cisteré o  molt especialment les grans explosions a Àmbit , alguna d’elles com  plat fort de Nadal, i la darrera que realitzà a Mataró a la sala del Col·legi d’Aparelladors, i sempre que ha estat en les meves mans he intentat que participés en els projectes que un comissariava, com va ser en l’expo inaugural de l’Espai 28 o a Tempus Fugit.

Ara se’ns presenta a ca l’Arenas amb una espectacular retrospectiva  que bateja  amb el títol de “Cau la pluja d’estels .Passa el temps en les roses”, en la que fa repàs puntual a més de trenta anys de trajectòria, i ho fa amb unes obres de gran qualitat que alhora permeten albirar perfectament el seu camí evolutiu.

Garolera és pintora d’arrel figurativa i ànima abstracta, i amb aquesta aparent contradicció ha anat bastint tota la seva trajectòria , amb exemples sublims com ho va ser la desconstrucció abstracto / figurativa d’una obra de Jordi Arenas en l’expo del centenari del pintor, celebrada en aquest mateix espai de Ca l’Arenas.

En l’exposició que avui ens ocupa, de manera hàbil, senyorial i estètica, Garolera va deixant clares les seves passes i els seu camins. Podem gaudir del seguit de sarcòfags , en els seus moments més contemporanis; D’obres d’abstracció sempre per camins del sensitiu i d’alta densitat creativa ; D’altres més figuratives en que mostra sense embuts el seu domini del dibuix, i principalment la seva gran habilitat tècnica convertida en element essencial del seu idioma plàstic, amb notes espectaculars com el tríptic de Sant Sebastià o el bon seguit de temes florals , -en especial roses-, que van apareixent i desapareixent del seu fer, en un Guadiana interior i essencial. Tot per explosionar amb el seguit de treballs en torn a aquest “Herbarium” protagonista fonamental en aquests darrers temps.

Pilar Bonet parla encertadament en el mínim, miserable i inadequat petit fulletó que s’ofereix als visitants d d’una Garolera “ lectora de les profunditat de l’ànima, incansable alquimista de les substàncies i eterna exploradora de la bellesa”. Un , en l’escrit del catàleg de Tempus Fugit, començava el seu comentari al respecte de Garolera tot dient “Sempre he dit que la definició que més em complau de l’art és la que l’equipara a la vida.  L’artista per tant és algú que intenta expressar mitjançant la seva acció creativa el que entén que és i que significa la vida.

Crec que Garolera es mou per aquest camí i la seva trajectòria es mostra de manera permanent en el sempre complex frec de la nuesa personal de convertir l’art en l’abocador pertinent de sentiments, plaers, angoixes, certeses i dubtes. L’art esdevé sempre el camí de la subjectivitat més extrema, amb desig de vegades de simple expressió i d’altres  de compartíció d’essències interiors tan sovint comunes en l’artista i els espectadors “.  Unes frases que ara repeteixo ja que crec son plenament escaients per explicar aquesta retrospectiva  de la que tant  podem gaudir.

 Per què justament això és el que trobem  en aquesta magnífica exposició. Un compendi equilibrat entre fons i forma, on la tècnica és mitjà per expressar en rara i emotiva bellesa, les més pures intimitats del pensament de l’autora i alhora fer-les adientment receptives per a l’espectador.

Una exposició d’obligadíssima i repetida visita, en la que amb tota calma cal endinsar-se en l’oceà artístic que és el treball de Carme Garolera.

Moltes felicitats.

 

Cau la Pluja d’estels. Passa el temps en les roses.

Carme Garolera.

Ca l’Arenas. Centre d’Art.

Del 21 d’Octubre de 2022, al 23 d’abril de 2023

TROPISMES. SUBLIM CARME GAROLERA

Fa ja uns quants anys una pintora mataronina , enfadada amb mi per que mai atorgava a les seves exposicions la lloança que ella creia merèixer, va llençar a l’aire l’acusació exculpatòria de que la raó i causa era de que un , el crític , era misogin. Vaig riure per un llavors i ho segueixo fent cada vegada que ho recordo.

En el sentir personal sempre he sentit una bona atracció per les dones. Sobtosament estic casat amb una dona de gran capacitat professional i gran intel·ligència. He tingut dos filles amb les que bavejo permanentment. En el treball he tingut la sort d’haver estat envoltat quasi sempre per dones , i elles han estat sempre els meus caps més directes, per el que sé perfectament el pa que si gasta del seu bon saber.

Però, i aquí és del que es tracta , sempre he mantingut un gran respecte per el paper femení en el món de l’art . I no d’ara en el que n’existeix garbuix, ans de sempre. Noms com els de Nefer, Rosa Codina Esteva, Mònica Vilert, Assumpta Vilalta en son exemple anterior de la meva aposta aboluta per el seu bon fer i en puc afegir uns quants més , com per ex. actualment els casos d’Isabel Biete, Glòria Badosa, Cristina Villa, Emma Agustí i d’altes.

D’entre tot el gruix de dones que han merescut la meva atenció per ser artistes , que no dones , n’hi ha una que sempre , amb la seva obra, ha omplert de satisfacció el bocí espiritual de l’art que domina en el meu pensament i aquesta no és altre que Carme Garolera que sortosament , i ja era hora , esclata en la seva magnificència creativa a la seva ciutat que és Mataró,- malgrat que la Direcció de Cultura ja l’hi hagi tret dret de ciutadania i la consideri barcelonina-, amb aquesta gran exposició, d’obligada visita , com ho és  aquests “Tropismes” inaugurats el passat divendres a la sala d’Aparelladors

.

Avui passejant-me davant la seva obra m’ha transportat a aquella vella exposició iniciàtica al Museu, justament amb altres tres artistes dones on ja Garolera mostrava aquell punt de capacitat interior i creativa que li ha permès, amb el pas del temps,  aconseguir l’alt nivell que ara mateix ens ofereix.

Carme Garolera ens ofereix avui els seus “Tropismes”, fil continuador de l’obra que ja presentara a Tempus Fugit. Si ens acostem a la definició etimològica , veurem que els tropismes s’han de considerar com un fenomen biològic que indica el creixement o canvi direccional d’un organisme, normalment una planta, com resposta a un estímul mig ambiental.

Per a Garolera l’estimul ambiental de al seva sensibilitat i capacitat creativa l’ha  portat , com dèiem en el catàleg de Tempus Fugit , l’exposició que la va donar a conèixer al seus propis convilatans, a un sentit més vital del concepte en el que de nou la figuració subjacent, perenne en tota la seva trajectòria, estructura unes noves trames gràfiques, entrelligades i gestuals que ens sedueixen en profunditat i aconsegueixen atrapar-nos en aquestes xarxes d’arrels profundes.

Un símil  perfecte del paral·lelisme entre vida i creació, que son elements indestriables en el sentir de tota veritable artista.

Diu el poeta Antonio Gamoneda que la bellesa no és un lloc a on hi vagin a parar els covards. Per aconseguir-la fa  falta convicció, lluita i batalla perenne. Garolera està permanentment en ella, i ara més quan afegeix el punt de color en la justa mida per equilibrar el màxim el control de les tensions de l’obra, fent que el mateix no sols no decorativitzi la mateixa ans el contrari , l’endureixi potenciant el seu missatge.

I això per no parlar de la gra sorpresa de l’exposició, com ho son els treballs d’un caire en aparença més minimalistes , que esdevenen gest pur, marcant rimes i conviccions , obrint un camí en el que hi caldrà aprofundir però que avui per avui i en aquest aspecte encara iniciàtic ,supuren força i sensibilitat per el broc gros. Obres que sols poden ser qualificades com magnífiques.

No vull acabar aquest comentari sense reproduir les línies d’un article J.F. Ivars que sense anar dedicades a Garolera em van semblar del tot escaients i definitòries.

Deia Ivars: EL referent figuratiu resulta essencialment modificat i sotmès  a l’autonomia de la visió que el redueix en un registre d’estímuls visuals. El motiu, per parlar a l’antigua, queda llavors reduït a unes escuetes  formes fragmentàries i obert a la llum que condiciona activament els efectes perceptius.

Em va semblar que parlava de l’obra de Garolera , però no, ho feia de Ràfols Casamada , amb qui en teoria té poc a veure, però que en l’equiparació mental per part meva , em va semblar era el millor dels elogis.

Una exposició aquesta” Tropismes” de Carme Garolera, simplement espectacular i de recomanadíssima visita. Una exposició que hauria de deixar definitivament el nom de Garolera com una de les grans de l’art mataroní.

Felicitats.

(fotografies extretes de la xarxa social de la pròpia autora)

MARTA DURAN ANULA PER DIGNITAT PERSONAL, LA SEVA MOSTRA RESTROSPECTIVA A CELEBRAR
EN EL MUSEU DE MATARÓ

La propera primavera s’acompliran 30 anys d’ençà que Marta Duran va començar la seva activitat artística amb una exposició al Museu de Mataró, que en aquells temps era lloc habitual per la posada de llarg d’aquells artistes mataronins que apuntaven dignitat i qualitat artística.

De fa ja uns anys que Marta Duran tenia in mente celebrar-ho de la manera més adient , que per ella no és altra que fer-ho amb una ampla mostra retrospectiva que sense arribar a antològica , sí permetés veure l’amplitud de la seva trajectòria . Una obra amb peces recollides d’aquí i d’allà ja que com hom sap, Marta Duran és creadora amb una amplíssima activitat expositiva , el que fa que obres seves estiguin des d’espais tan nobles com ho pugui ser la Casa de Alba fins a la del més humil dels afeccionats. Una mostra amb el pertinent catàleg que alhora serviria per catalogar adequadament la seva obra. És a dir una retrospectiva com cal, ni més ni menys.

Un projecte que va ser acceptat per el Museu de Mataró i que segons Sergi Penedès en presentar la temporada artística, ocuparia les sales del Museu ( Can Serra) d’abril a juny.

Dons bé , ara i veient que el temps s’anava acostant i que per tant cada vegada es presentava més dificultosa la tasca de poder aconseguir l’exposició desitjada , i davant del silenci absolut del Museu i de l’IMAC , Marta Duran va decidir prendre l’iniciativa i establir contactes per poder posar ràpidament fil a l’agulla. El resultat ha estat del tot depriment. Del dit i acordat de fa ja molt de temps, res de res. La proposta es que es pot fer una exposició , el més apanyadeta possible, amb les obres personals, familiars i d’entorn proper , sense cap mena de possibilitat d’anar a fites més importants , i tot amanit amb un opuscle , que un suposa seria de l’estil i nivell insultant com els que es van fer amb Emília de Torres i Santi Estrany, catàlegs per els que hauria de caure la cara de vergonya ,- si és que en tenen, que un ho dubta -, a Marfà, Penedès i demés lamentables personatges que ocupen els càrrecs de responsabilitat en la cultura i el Museu de la ciutat.

Davant d’això Marta Duran , amb tota la raó del món , els ha enviat a dida i per dignitat personal ha decidit anular la prevista i per ella tan preuada , mostra retrospectiva.

El cert és que un ja no sap com expressar la seva indignació. Corria el mes de juny i la Família Rovira Brull decidia anular l’exposició d’en Josep Mª Rovira Brull a celebrar a Ca l’Arenas a l’entorn d’Art i Guerra, davant l’ incompliment absolut per part del Museu de les condicions establertes per la mateixa..
Ja han sigut diverses les vegades que hem donat el toc d’alerta davant el silenci al respecte de la mostra antològica de Josep Novellas que hauria d’inaugurar-me d’aquí a quatre mesos justos , i de la que la família encara espera tenir-ne notícies.
Ara és Marta Duran qui fuig espiritada de nou davant l’ incompliment del tracte per part del Museu de Mataró. I tot davant el silenci del mateix Museu, de Cultura i del propi Govern que alguna cosa hauria de dir davant aquest menysteniment constant envers els artistes locals.

I així s’escriu la història , de la que encara podríem donar més detalls  per cert més vergonyosos encara , però pensem que no cal. I si aviat l'oficialitat s'excusa tot dient que l’exposició s’ha suspès per el retard de les obres , aquesta serà excusa de mal pagador, com queda clar en la nota de premsa que l’Ajuntament dictava justament ahir , en el que fixa per mitjans de febrer la data del termini de les obres . La raó ha estat ben senzilla. Per dignitat Marta Duran els hi ha tancat la porta pels nassos, fet que l’honora com a professional ja que una mostra d’aquest tipus o es fa bé, o millor deixar-la al calaix i no matar el projecte.

És evident que les condicions econòmiques no son pas les millors per a grans exposicions , però també ho és que davant d’aquestes circumstàncies cal parlar , plantejar la situació, cercar solucions , intentar trobar un punt de concòrdia i no fer com s’està fent, que no és altra cosa que deixar passar el temps i després intentar actuar amb política de fets consumats. Però això no serveix quan es parlar amb veritables i seriosos professionals que tenen la força en la qualitat i la dignitat en la persona.

EXPOSICIONS

El corresponent disgust que ha significat per Marta Duran l’haver de suspendre la seva retrospectiva ha quedat compensat per la seva permanent activitat expositiva, amb fets com el que avui s’inaugurava la Col•lectiva de Nadal de la Galeria Comas ( jardinets de Passeig de Gràcia ) de la que és ja tradicional particpant , enguany amb la companyia de dos artistes argentonins , per un costat l’escultor Llucià González , habitual també de la galeria , i per l’altra de Josep Serra que amb el seu expressionisme abstracte forma part del petit grup d’artistes no figuratius amb els que la galeria vol obrir una nova àrea , defugint el camp de la pintura figurativa que sempre ha estat el seu sant i senya.

I si a les penes punyalades , Marta Duran exposarà ben aviat a Vitòria a la prestigiosa galeria Aitor Urdangarín, de parentesc ben directe amb qui tots imaginem.

Però la mala actuació de l’IMAC en relació a la plàstica està en que mentre potencia autors absolutament mediocres a qui organitza constantment exposicions , oblida sistemàticament a artistes de primera magnitud que a més practiquen una contemporaneïtat absoluta en la seva pintura. Hi ha dos exemple que són perpetus i imperdonables. Un és el cas de Rosa Mª Codina a la que la gent del Sant Lluc i la sala del Col•legi d’Aparelladors va treure de l’oblit expositiu a la seva ciutat , i l’altra és Carme Garolera.

Ara ens arriba la joiosa notícia que aquest dijous 2 de desembre inaugura a “Àmbit” l’exposició que porta per títol “Herbarium” que manté la línia conceptual dels darrers anys. Una exposició que caldrà visitar , com així farem , i que permet que una mataronina , amb estudi en un indret tan mataroní com el carrer Esteve Cortils , en la part baixa de Molins , substitueixi a un altre mataroni, com és Josep Mª Codina.

Carme Garolera ( a l'imatge així com la d'un treball que realitzà fa molts anys amb el taller de Gravat ) , una artista a la que els mataronins recordaran per un llunyà ja cartell de Les Santes ( 1999 ) amb el protagonisme d’unes llunes blaves , ocupa , i a més per Nadal, els espais d’Àmbit , amb el que tot està dit.

Per quan podrem gaudir-la a Mataró ?. Si és per l’IMAC o el Museu , no pateixin, els hi haurà sortit barba fins i tot a aquells que no en tenen.

És a dir més o menys com en els casos del nostre raca-raca

20 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


406 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!