CARME GAROLERA , ARTISTA “SINGULAR” A CA L’ARENAS

 

Cada temporada ca l’Arenas acull una exposició especial de caire retrospectiu- homenatge dedicada a algun artista mataroní de trajectòria consolidada. Si en anys anteriors varen ser Pere Casanovas, Nefer o Rosa Codina-Esteve els protagonistes, ara li toca el torn a Carme Garolera, espectacular creadora, massa desconeguda en la seva pròpia ciutat en la que ha exposat molt poc i en la que el seu valuós treball no ha tingut el reconeixement públic i oficial que sens dubte mereix.

La tasca del crític no és tan sols  la de jutjar qualitativament els resultats creatius de l’artista, ans també la d’esbrinar causes i raons i així desxifrar de l’entrellat creatiu del mateix. Per fer-ho correctament s’ha d’establir una certa distància amb l’artista i la seva obra i efectuar l’anàlisi de la manera  el més asèptica i menys passional possible.

Però com que el crític és humà i la crítica sempre serà subjectiva, per més objectivitat que hi puguem posar, en alguns casos s’estableix una comunió tal entre creador, les seves obres i  la mirada del crític, que fa que aquest sàpiga perfectament que l’obra d’aquell artista rarament el decebrà , ans el contrari, i que visitar una exposició i passejar-se entre les seves obres serà un gran i immens plaer que el sadollarà sensitivament. Això és que em passa de sempre quan m’enfronto a l’habitual bon fer de Carme Garolera.

El primer coneixement que tinc de l’obra de Garolera és mitjançant la seva presència a la col·lectiva de Sant Lluc de 1976, en la que dèiem d’ella : “Degradaciones a lo Hernández  Pijoan . Bien.”·, essent la meva primera crítica, per l’exposició que juntament amb Concha Sellers, realitzaren al març/abril de 1977  a  Studium 48, galeria d’art, una galeria que es trobava en un pis del carrer Sant Josep i mantenia una línia més aviat tradicional. En la crítica  que era positiva, acabava tot dient: “...pese a su juventud nos da los suficientes detalles para que no olvidemos su nombre. Dentro de muy poco nos puede ser ampliamente familiar.”. Ha plogut en aquest 45 anys de distancia, però el flaire no ha fallat.

D’ençà aquell inici he seguit en el possible les seves exposicions, amb  algunes d’espectaculars com les que realitzà a Tertre , Galeria 4RT,can Cisteré o  molt especialment les grans explosions a Àmbit , alguna d’elles com  plat fort de Nadal, i la darrera que realitzà a Mataró a la sala del Col·legi d’Aparelladors, i sempre que ha estat en les meves mans he intentat que participés en els projectes que un comissariava, com va ser en l’expo inaugural de l’Espai 28 o a Tempus Fugit.

Ara se’ns presenta a ca l’Arenas amb una espectacular retrospectiva  que bateja  amb el títol de “Cau la pluja d’estels .Passa el temps en les roses”, en la que fa repàs puntual a més de trenta anys de trajectòria, i ho fa amb unes obres de gran qualitat que alhora permeten albirar perfectament el seu camí evolutiu.

Garolera és pintora d’arrel figurativa i ànima abstracta, i amb aquesta aparent contradicció ha anat bastint tota la seva trajectòria , amb exemples sublims com ho va ser la desconstrucció abstracto / figurativa d’una obra de Jordi Arenas en l’expo del centenari del pintor, celebrada en aquest mateix espai de Ca l’Arenas.

En l’exposició que avui ens ocupa, de manera hàbil, senyorial i estètica, Garolera va deixant clares les seves passes i els seu camins. Podem gaudir del seguit de sarcòfags , en els seus moments més contemporanis; D’obres d’abstracció sempre per camins del sensitiu i d’alta densitat creativa ; D’altres més figuratives en que mostra sense embuts el seu domini del dibuix, i principalment la seva gran habilitat tècnica convertida en element essencial del seu idioma plàstic, amb notes espectaculars com el tríptic de Sant Sebastià o el bon seguit de temes florals , -en especial roses-, que van apareixent i desapareixent del seu fer, en un Guadiana interior i essencial. Tot per explosionar amb el seguit de treballs en torn a aquest “Herbarium” protagonista fonamental en aquests darrers temps.

Pilar Bonet parla encertadament en el mínim, miserable i inadequat petit fulletó que s’ofereix als visitants d d’una Garolera “ lectora de les profunditat de l’ànima, incansable alquimista de les substàncies i eterna exploradora de la bellesa”. Un , en l’escrit del catàleg de Tempus Fugit, començava el seu comentari al respecte de Garolera tot dient “Sempre he dit que la definició que més em complau de l’art és la que l’equipara a la vida.  L’artista per tant és algú que intenta expressar mitjançant la seva acció creativa el que entén que és i que significa la vida.

Crec que Garolera es mou per aquest camí i la seva trajectòria es mostra de manera permanent en el sempre complex frec de la nuesa personal de convertir l’art en l’abocador pertinent de sentiments, plaers, angoixes, certeses i dubtes. L’art esdevé sempre el camí de la subjectivitat més extrema, amb desig de vegades de simple expressió i d’altres  de compartíció d’essències interiors tan sovint comunes en l’artista i els espectadors “.  Unes frases que ara repeteixo ja que crec son plenament escaients per explicar aquesta retrospectiva  de la que tant  podem gaudir.

 Per què justament això és el que trobem  en aquesta magnífica exposició. Un compendi equilibrat entre fons i forma, on la tècnica és mitjà per expressar en rara i emotiva bellesa, les més pures intimitats del pensament de l’autora i alhora fer-les adientment receptives per a l’espectador.

Una exposició d’obligadíssima i repetida visita, en la que amb tota calma cal endinsar-se en l’oceà artístic que és el treball de Carme Garolera.

Moltes felicitats.

 

Cau la Pluja d’estels. Passa el temps en les roses.

Carme Garolera.

Ca l’Arenas. Centre d’Art.

Del 21 d’Octubre de 2022, al 23 d’abril de 2023