l
Feia força temps que no teníem notícies pictòriques del premianenc
Santi Domínguez. Un silenci expositiu que va més enllà de l’obligat impasse
dels temps pandèmics . Ara ens el retrobem amb l’exposició Pintures a la sala
del Museu Arxiu de Llavaneres.
En aquest retrobament ens presenta els seus treballs de
pintures zoomòrfiques, per definir-les d’alguna manera, en les que mitjançant
la taca i el que podríem dir la “deconstrucció” ens ofereix la seva visió del
món animal, com si d’un naturalista clàssic es tractés peròreciclat en una
línia més actual .
Fa uns anys, en motiu d’una exposició que realitzà a l’espai
Capgròs, en que començava per aquest camí, que en aquells moments tenia una
doble vesant, la que podríem dir “animalista” i la de reproduir al seu estil,
grans obres de la història artística, dèiem llavors: ”Potser una de les
qualitats essencials de les que ha de disposar un creador ha de ser la de mantenir
de la suficient capacitat de provocació com per capgirar les coses , per
elementals o fonamentals que aquestes resultin, tot donant-li una visió
diferent mitjançant l’ús de les seves pròpies característiques creatives
personals”.
Dèiem també que Santi Domínguez era un autor d’arrel
clarament figurativa que anava avançant amb passes segures en la recerca del
seu idioma plàstic i que entenia la necessitat de plasmar les coses , no com
eren i si com ell les veia.
Ara que ha passat ja uns anys hem de dir que Domínguez ha assolit
en plenitud el seu llenguatge artístic que ha perfeccionat amb depurada tècnica
que li permet dir justament el que vol dir i de la manera que ho vol, però
també cal dir que l’ha despullat una mica del misteri, per caure en una certa
monotonia que fa que la sorpresa inicial davant la primera mirada a qualsevol
de les seves obres sigui sempre admirativa però que aquesta vagi davallant al
contemplar el global, el que fa que ara en el cas que ens ocupa ens ocupa l’exposició esdevingui monòtonament plana diluint-se
intencionalitat i comunicació.
I justament aquí, rau el repte del creador, mantenir el
concepte per que aquest respon a la seva identitat però dotant a cada treball d’un
signe identitari diferenciador per evitar el més del mateix que plana per
damunt de l’exposició. repte difícil sens dubte, però alhora engrescador per a
un autor, sempre tan motivat com és Santi Domínguez.
Santi Domínguez . Pintures
Museu Arxiu de Llavaneres
Del 28 d’Octubre al 20 de Novembre de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada