NÚRIA GUINOVART. RELACIÓ I EQUILIBRI

Aquest mes de novembre el Museu Monjo acull una mostrà pictòrica de Núria Guinovart, que si no vaig errat és la seva primera individual per els nostres entorns, encara que no la seva primera presència, habitual com és entre els seleccionats de la Biennal Torres García, i per què en un llunyà 2009 va formar part de l’exposició “Heterogenis i singulars” que organitzada perla barcelonina Maragall, galeria d’art , va servir per celebrar els 10 anys de l’Ateneu Caixa Laietana, i alhora la seva exposició nª 100. Que llunyà queda tot això avui mateix.

En aquells moments dèiem d’ella: “Guinovart opta per una abstracció sentida , apostant per la teòrica contradicció de l’ús d’un component tècnic dur ( ciment asísmic ) amb una projecció estètica de caire poètic. Les seves obres , estructurades al voltant d’unes incisions que delimiten espais, apareixen enriquides amb una iconografia personal de lírica senzilla i formes elementals, amb la que juga per accentuar el contrast de la seva aposta.

Tècnicament ben realitzades , plàsticament atractives i estèticament amb equilibri, sensibilitat i potència , els treballs de Núria Guinovart son prou interessants com per prestar-hi tota l’atenció”

Ara, una dotzena d’anys després podríem repetir fil per randa aquestes expressions accentuant-les, ja que el temps passat ha fet afermar més encara aquest idioma plàstic de l’autora, que adquireix ara una rotunditat dialectal absoluta, havent-se convertit en la seva gran essència creativa.

Guinovart aposta  per la teòrica contraposició entre el ciment, que en el seu cas es tractat amb una càlida fredor, i no és contradicció, i la dolçor estètica del complement pictòric, complement mesurat en l’exactitud, que ni excedeix ni està en mínims, per aconseguir una sonata plàstica curulla de sensibilitats que traspua emocions que fàcilment son compartides per l’espectador, fet al que ajuda uns cromatismes plens de senssibilitat i bellesa

Algú podria acusar el treball de Guinovart d’un esteticisme decoratiu, però encara que hi pugui estar present, aquest no és el sentiment dominant en el treball de l’artista que juga més en la dualitat relació / equilibri , com el títol de l’exposició, o reflexió / silenci com ho definia el crític , i bon amic, Ramon Casalé ja fa uns quants anys.

La pintura de Núria Guinovart és enormement plaent en el visual, amb la imperfecció de les formes i la ductilitat dels seus cromatismes, hàbilment conjugats per donar calidesa a la peça , trencant l’asèptica càlida fredor del suport. Un plaer estètic que es dilueix aviat ja que el treball denota a les clares que hi ha un quelcom més, un interioritzat misteri que interroga a l’espectador per què amb la seva pròpia visió completi el treball i arrodoneixi el cercle de la creació.

Si a tot això hi afegim que la sala del Museu Monjo, amb les seves especials característiques espaials i dimensionals, és l’espai idoni per a una exposició intimista  però alhora de caràcter expansiu. I malgrat que potser hi ha un petit excés d’obra, la disposició escenogràfica és ben aconseguida, haurem de considerar que “Relació i Equilibri” el treball de Núria Guinovart que ara ens mostra és una exposició plenament recomanable per gaudir del bon art en les dues cares: el de la mirada exterior i visual, i el de la mirada interior i reflexiva.

Felicitats

 

Relació I equilibri . Núria  Guinovart

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 30 d’Octubre a l,11 de desembre de 2022