L’ART DEL SABER FER

No fa pas tant, tot presentant l’exposició de ceràmiques de Joan Serra al Museu Arxiu de Llavaneres vaig defensar públicament que per a mi existia un problema quan algú es qualificava com ceramista en comptes de com artista; un problema que es repetia constantment en els àmbits d’aquestes arts mal dites menors o aplicades.

Vaig defensar que aquesta autoqualificació de la tècnica per damunt de l’art marcava la primacia de l’ofici per damunt de la creació i que per a mi era un error. Una reflexió aquesta, que no va ser acceptada de bon grat per part dels ceramistes assistents al acte que em van deixar ben clar que elles eren , per damunt de tot, ceramistes. És aquesta una reflexió que ara hauríem de repetir en comentar l’ exposició que sota el títol “L’art del saber fer” ens presenta a La Destil·leria un seguit de gravats de Jordi Rosés i de l’artista quebequesa Francine Simonin.

Ho penso així ja que d’entrada el títol de la mostra , i per tant la veritable declaració d’intencions de la mateixa, incideix tot obviant el nom dels artistes protagonistes ,en remarcar “el bon fer” , en l’ofici, en la tècnica quan en realitat aquesta sols ha de ser mitjà, amb el que d’imprescindible significa, però mai aquest “ofici” ha de mediatitzar el resultat final que és el que veritablement ha d’importar i el que haurà de ser sentit i jutjat per els espectadors. 

Jordi Rosés i Francine Simonin son els protagonistes d’aquesta ben visitable exposició de La destil·leria que ens ofereix amb ells una mirada en certa manera dual del treball del gravat en contraposar l’obra artística de Jordi Rosés, creador, però essencialment tècnic creatiu a l’Art Print Residence  , amb el treball de l’artista pur que a bon segur ha rebut els consell del propi Rosés en el moment de preparar les seves obres.

Jordi Rosés és un artista que ha reduït la seva creació a mínims degut a la seva tasca de tècnic creatiu amb els artistes que acudeixen a Murtra i per tant les seves obres son absolutament desconegudes per a una gran majoria. 

Avui ens presenta una sèrie de treballs a l’entorn del paisatgisme marítim i els fars on demostra la gran qualitat creativa, conceptual i formal del seu fer . unes obres potents, dures i sensibles a l’hora, totes elles de gran qualitat.

I òbviament Rosés ens presenta el seu treball mitjançant gravats però queda clar que no és per un fet circumstancial i/o acomodatici, no, ho és per que el gravat és justament el mitjà idoni per aconseguir les textures, les sensacions, l’àmbit conceptual, amb el que expressar al màxim les seves emocions. És a dir, tal i com ha de ser, tècnica com a funció per potenciar el concepte creatiu.

Francine Simonin en canvi no acompleix amb aquests paràmetres i l’obra queda coixa en el comunicatiu. Els resultats d’uns treballs tècnicament impecables no aconsegueixen trametre la passió que segons explicava Clàudia Lloret, l’artista havia sentit en visitari gaudir de la ciutat de Barcelona.

La seva translació emocional a la plàstica queda esmorteïda i inhibeix el comunicatiu ja que potser en aquest cas la tècnica emprada refreda i esquematitza la visió de la ciutat inhibit la vibració de l’espectador que fàcilment pot pensar que amb altres eïnes ( pictòriques , per exemple) en podria haver tret uns millors resultats.

Potser per això segueixo pensant que cal mesurar i valorar la tècnica emprada (en aquest cas el gravat) en l’aconseguir l’equilibri de la seva funcionalitat. Mentre que hi ha obres que el demanen a crits (Jordi Rosés) n’hi ha d’altres que la positivitat del gravat estarà més en la multiplicitat i l’acostament al públic que comporta que no pas en el mateix sentit artístic de la peça. I és que per la perfecció tècnica mai haurem de positivitzar unes obres que no assoleixen el degut clímax comunicatiu.

I és que el bon fer ha de ser sempre un sentit global i mai aquell que és producte de la separació dels conceptes indestriables que conformen una obra d’art, com ho son els formals i els conceptuals.

(Les imatges han estat extretes de la xarxa)(La destil·leria / Art Print Residence)

REGAL DE NADAL. RETORNA EL TALLER DE GRAVAT

No he pas d’explicar el molt que m’ha agradat la notícia del retorn a l'activitat del  taller de Gravat municipal que era a bon segur per el seu nivell , el producte estrella de la cultura municipal, encara que generalment ha estat tractat molt malament per el consistori, tant en l’època del PMC, l’IME o en els darrers temps l’IMAC. Un menysteniment que va acabar el juny de 2011 en finiquitar-se les relacions entre els professors del Taller , els mai prou lloats Pilar Lloret i Jordi Rosés, i la direcció de l’IMAC.

Ara , any i mig més tard , i després de que el món de l’art local mitjançant tots els àmbits , institucions i persones , protestessin i despotriquessin per la seva desaparició, apareix de nou amb l’oferta de dos cursos : un d’iniciació i un altra d’aprofundiment per artistes que ja han treballat el gravat. Els cursos es celebraran de gener a maig , el preu dels mateixos és de 270 euros i la data límit d’inscripció és fins l’11 de gener a l’IMAC i les places son limitades. (Per a més informació cliqueu aquí).

Però la immensa alegria per la notícia ha quedat molt emmascarada per la manera en que s’ha produït , sense publicitat de cap mena , en una certa nocturnitat i quasi estic per dir traïdoria, com si no vingués de gust fer-la pública, quan en realitat és una notícia que hauria d’estar esmbombada per arreu dons és potser la millor notícia  , per no dir l’única , que l’IMAC ha ofert a la plàstica en molts ,però que molts anys.

No entenem però aquest silenci. A hores de quan escric aquest post, quasi mitjanit de dijous , no he sabut trobar detall de la mateixa en cap mitjà informatiu de la ciutat, ni en espais que parlen d’art com pugui ser per ex. el blog del sant Lluc , el que em fa pensar que la difusió ha estat inexistent i per tant el ressò, nul. Una informació tan inexistent que ni tan sols apareix en l’apartat de la Regidoria de Cultura del mateix web municipal, de modus i manera que quan la notícia desaparegui de portada , és a dir demà mateix al matí amb les notícies del ple, restarà als llimbs i ningú que vulgui informar-se en tindrà possibilitat.

Una publicitació que si fem comparança amb l’altre taller del mateix IMAC , com és l’Aula de Teatre , obtindrem uns resultats desoladors i esfereïdors , en contra del taller de Gravat. Però està clar que mentre el teatre té valedors amb poder en el nucli de l’IMAC , la plàstica no tan sols no en té, ans el contrari, hi ha gent que cerca la seva absoluta aniquilació.

Però deixem de fer-nos mala sang. L’important és que el taller de Gravat de nou està aquí i cal aprofitar-lo al màxim , amb una clara repercussió envers la ciutat que l’acull i el subvenciona. Un taller de Gravat que tots sabem que de la mà d’en Jordi i la Pilar seguirà obtenint aquells magnífics resultats dels que tant orgullosos n’estem tots.

Un taller de Gravat del que val la pena el seu retorn inclòs si és cert el  que  m'ha arribat,que el converteix en emmetzinat caramel amb gust a dolç que pot servir com a contrapunt i per tapar la boca a la propera marxa enrere de l’Ajuntament amb el tema de Can Xalant , amb entrega total d’armes i bagatges .

Sigui el que sigui , el temps ho dirà, però de moment exultem de felicitat per el retorn. Taller de Gravat , Pilar Lloret , Jordi Rosés, benvinguts a casa de nou.