LA DESAPARICIÓ DE LA SALA DALMAU

 

A aquells que ens agrada l’art i que per les raons que sigui hem acostumat a visitar exposicions a Barcelona, hem patit la penúltima patacada, amb la notícia de la desaparició de l’espai expositiu de la sala Dalmau, aquella particular galeria que es troba a la cruïlla de Passeig de Gràcia i el carrer Consell de Cent.

Vaig treballat tota la vida a Barcelona , i quasi sempre ben proper al Passeig de Gràcia, lloc que travessava  a diari per agafar el bus amb el que tornava a casa. En el temps d’anar i tornar era estrany no acostar-me a una exposició, que en els primers temps no tenien una durada molt llarga, al contrari d’ara amb durades a voltes fora de mida.

Començant per la part alta del passeig existia la sala Llorens , un espai expositiu en el que hi exposaven habitualment artistes mataronins com Boix, Duran, Vilarrupla o Safont Tria. Més avall hi havia la sala Jaimes, llibreria especialitzada en literatura francesa i a on es presentaven molt bones explosions. Més avall hi havia la Pinacoteca, amb el hall dedicat a l’emmarcament i la part posterior amb una gran sala amb parets cobertes de vellut vermell, donant una imatge de galeria del segle XIX, on hi exposava habitualment el mataroní / argentoní Josep Tur i on hi acostumaven a exposar artistes de caire tradicional.

A l’altre costat, el dret en direcció mar, recordo la galeria Syra, situada en una botiga peculiar, que es trobava al començament de les galeries Condal, i en la que històricament hi havia exposat importants artistes.

Al bell mig, hi havia el carrer Consell de Cent, que quan vaig començar  a anar a Barcelona, primer per estudis i  després per treballar, estava ple de galeries entre les que recordo amb gran plaer  la galeria Eude , encara viva i en la que hi he vist grans exposicions, la mítica Dau al Set, i molt especialment la Sala Gaudí on Paco Rodón, exercí la direcció, abans d’agafar el Museu Monjo, i a on podíem visitar espectaculars exposicions dels mataronins Alcoy i Rovira Brull ,que eren poulains de la galeria.

L’espai de Consell de Cent va esdevenir mític en aquells anys setanta ja que els espais dedicats a l’art eren a tocar un de l’altre i passejant per el mateix podies trobar amb tots els pals que es tocaven en el moment, i habitualment amb una qualitat més que notable.

En aquest entorn, aparegué el 1979 la Sala Dalmau, nom amb remembrança d’una antiga galeria que havia tingut, a començaments del segle passat, exposicions molt importants, amb una decidida aposta per l’art d’avantguarda. Una galeria que ràpidament es va distingir del munt que l’envoltaven, per l’aposta de fer exposicions de joves artistes, i al seu costat fer una decidida difusió de les avantguardes de les primeres dècades del segle, amb artistes exiliats durant la guerra civil.  Allà , juntament amb el meu pare, vaig veure la primera exposició amb obra de Torres García, de qui el pare era un enderiat . Recordo la seva satisfacció  i com els dos ens vàrem convertir en habituals visitants d’aquella galeria d’estructura clàssica,

Una galeria que vaig seguir visitant habitualment fins el dia de la meva jubilació i a la que vaig tornar l’altre dia com a comiat final i a on de nou em vaig retrobar amb Torres Garcia  de qui difícilment tornarem a veure obra seva en una galeria comercial. Precisament gràcies a la col·laboració de Mariana Draper, màxima responsable de l’espai, va ser possible estructurar amb la Fundació Torres Garcia de Montevideo, la realització de que el Premi de la Biennal de Pintura de Mataró, tingués el seu nom.

Per això, crec que paga la pena ,en el mes que encara li queda de vida, fer una passejada per l’espai i donar les gràcies ala família Draper per el bé que han fet a la ciutat i principalment als seguidors impenitents del bon art.