HÀLIT. TERESA PERA

El dulce esclofrío

De ser tacto y pared, color y torbellino, gaviota de la espuma

Línea erecta, oro y tizne a la vez.

“Manchas nombradas / Líneas de fuego” José Miguel Ullán.

Fa un parell de temporades que Teresa Pera explotava amb una molt interessant exposició al Museu Monjo de Vilassar. Va ser una d’aquelles exposicions  que podia haver passat desapercebuda però que va anar corrent de boca en boca i la convertí en una petita exposició de culte per a tot bon gourmet d’art.

Així l’ esmorteït per un llavors Museu Monjo, - ara mort del tot-, recuperà per uns dies la potencia que li havia donat el sempre enyorat Paco Rodón i aquella “aparent densitat de la matèria” ens oferia un seguit de pulsions interiors que comunicaven amb intenció i que malgrat les evidències de que allò sols era el començament, deixava clar que ens trobàvem davant d’una més que interessant creadora.

Però tots sabem també que una flor no fa estiu i que sols en la continuïtat es pot valorar la realitat creativa i la potencialitat d’un autor. I aquest pas del temps era el que mancava per poder començar a establir la realitat de l’artista.

Potser per tot això esperàvem amb ànsia la nova proposta plàstica de l’autora que ara arriba a “La destil·leria” amb aquest “Hàlit” que serveix no tan sols per refermar el que coneixíem ans per veure la potent evolució soferta per la creadora que en poc temps ha estat capaç d’eliminar la fullaraca descriptiva present en anteriors peces per aprofundir en una interiorització que ens porta de manera directe i sense cap mena d’engany, a la seva essència més pura.

Fa temps que em fixo força amb el títol que els artistes donen a les seves exposicions ja que crec el títol respon a la definició del presentat , tal i com succeeix en l’àmbit literari. Teresa Pera ha escollit “Hàlit” una paraula melòdica i espiritual que respon perfectament en la seva definició ( alè, buf suau) a l’esperit que domina la mostra presidida per l’aclaparadora nuesa del poli-díptic que presideix l’espai principal i que és a la vegada punt i final , raó i conseqüència, essència i puresa, de tota la mostra.

Una peça rotunda a la que cal dedicar temps i atenció. És aquesta una gran peça pictòrica , i quan dic això no em refereixo a l’idioma emprat i sí a la potència que es desgrana en cada pinzellada , en cada gest i en cada intenció, que responen als principis fonamentals de la bona pintura, en aquest concepte en el que no es tracta de disposar tensions , gestos i colors d’una o altre manera, i sí de fer-ho en l’única manera que l’obra exigeix.

Establerta en un teòric caos la peça de Pera s’equilibra i re–equilibra en cada racó, en cada aposta , en cada contradicció, convertint en fresca una obra absolutament meditada , i interiorment mesurada al mil·límetre, que volent ser record i homenatge al Alberto Gonzalo, el seu mestre , mentor i amic , que ens deixà el passat estiu , esdevé en l’homenatge de la saviesa i la gratitud, donant a crits les gràcies per saber crear un art en el nivell i els límits que tantes vegades establí el mestre.

Moltes vegades però passa que quan hi ha una obra de gran nivell la resta , per contrapès, queda capdisminuïda . No és aquest el cas. L’exposició, molt ben muntada , respira individualització i frescor i permet que les diverses mirades de Pera arribin en tot el seu esplendor a l’espectador que submergeix en el joc de subtilitats plàstiques que se li ofereixen.

Ja sigui en el seu sentit abstracte més pur, ja sigui en la seva vesant de caire oriental en el que es refila el concepte fins els límits per deixar fluir solament l’ànima , o en el gestualisme intens , més visceral i directe , Teresa Pera desgrana conceptes anímics i els distribueix al damunt el suport amb equilibri i domini tècnic , assolint una pintura essencialment plana però alhora plena de textures i intencionalitats volumètriques que li donen cos i permeten establir un gruix aparent que donant-los tota la força les enlaira.

Tot un conjunt arrodonit amb uns llibres d’autor , espectacularment “envasats” , que refermen el sentit pictòric i plàstic d’una autora que ja camina amb pas segur en el sempre difícil itinerari creatiu. Un pas establert en la sinceritat en una sensibilitat que és bella i poètica sense ser directament buscada , que sap variar cap el crit punyent quan s’escau , tot fonamentat en un aclaparador domini tècnic que no l’encongeix i si li dona la tensió superficial precisa i necessària.

Una exposició, aquest “Hàlit” que és d’obligada , detinguda i repetida visita i que és sens dubte del millor que hem vist en aquest 2014 que ja amaga la seva fi. Una exposició que és l’afirmació d’una gran artista que no hem d’oblidar, Teresa Pera.

Felicitats.

(Les imatges han estat extretes de la xarxa)