LES AIGUADES DE JOSEFINA ENRICH

S’acaba l’any i mal estaríem de no comentar alguna que altre exposició que han quedat al calaix degut el guirigall que sempre signifiquen aquestes festes. Com per ex. la mostra que la Josefina Enrich ens fa avinent a la sala d’exposicions de la Presó.

I diem això no per que sigui una exposició de traca i mocador d’aquelles que cal recomanar a tort i dret , que no ho és, però sí per que és una clara demostració de valentia creativa i de voler fer un pas endavant.

Aquells acostumats a passejar-se per les sales d’exposicions comarcals saben molt bé qui és la Fina Enrich i quin camí porta en això de l’art. Saben del seu apreci i passió per l’aiguada i saben que en ella ha anat conreant una plàstica de caire realista poètic amb prou habilitat, mantenint sempre el to clàssic de l’aquarel·la catalana.

Ara, després d’un temps d’absència creativa i expositiva per raons personals, la Josefina Enrich es llença a la piscina i entenen que té poc a perdre aposta per una aquarel·la de caire realista però en la que vol potenciar el color i les transparències per aconseguir un ambient que bé podríem qualificar d’espiritual que per a ella li és plaent. I ho fa a cor descobert el que és ben d’agrair.

Quan un va començar a exercir de crític va rebre una gran lliçó. Hi ha dues exposicions que mereixen comentari positiu. Per un cantó aquelles que estan en un bon grau de qualitat. Per l’altre aquelles que han fet quelcom per superar-se encara que el resultat no sigui reeixit del tot.

El cas de la Fina Enrich és dels darrers. Hi ha gosadia, hi ha una clara aposta per millorar , hi ha un desig d’evolució. I davant d’això sols cal el recolzament més ferm. Però certament hi ha apostes que s’han quedat a mig camí. Cal aprofundir en algunes vessants tècniques que avui per avui grinyolen. Cal establir un cert criteri de prioritats per marcar pautes pictòriques i d’intensitat cromàtica interior. Cal reforçar els privilegis del protagonisme i saber marcar amb intensitat unes forces que avui per avui encara es veuen adotzenades. Cal , en resum, potenciar la força de les formes i mitjançant elles establir el diàleg poètic que tant li plau a l’autora.

Una exposició doncs de doble cara. En els valors de l’absolut, una mostra d’autora en formació amb evidents encerts però amb perilloses mancances. En els del relatiu, una aposta íntima agosarada que cal recolzar i esperar properes mirades per veure que les coses van a millor i que per tant podem comptar amb Enrich en el món de la realitat figurativa local.

(Les imatges han estat tretes de la xarxa)