RECULL HISTÒRIC DE L'ART MATARONÍ- 1976 (II)

.

1976 va ser un any de plena efervescència expositiva, artística i cultural. La mort del dictador  i l’evolució d’un futur social i polític inconcret va trobar en la cultura el millor brou de cultiu,  alhora que n’era la millor forma d’expressar uns desitjos de futur obert i en llibertat.

Expositivament l’any va ser d’intensitat fora de mida. Més de cent exposicions van omplir els espais expositius , entre ells havien causat baixa La Cripta d’Art, Foment, Tot i la llibreria Cap gròs ,alhora que V&A, botiga substituta de Tot i que dirigia Vicens Adell, generava un nou espai que agafava el nom  de les seves inicials. A més, el Museu Municipal recuperava la seva activitat passat l’estiu, després de les vicissituds de l’any anterior.

Obra de Joan Miró

A la tardor obria portes la sala Fuset, a la casa de la palmera del carrer de Sant Francesc d’Asís, ben a prop de la basílica de Santa Maria, agafant  el relleu de la desapareguda Cripta d’art i dirigida per Manuel Casahuga. D’ella deia la crítica: “Aprovechando hasta el límite las condiciones naturales del local y basándose en una decoración rústica y con la ayuda de complementos decorativos excelentes ha conseguido la sala más acogedora de la ciudad. Es una invitación para ver arte con tranquilidad y parece el lugar ideal para encontrarse con los amigos para disertar sobre el mismo, tal es el ambiente acogedor conseguido”.

La galeria Tantra canviava el seu nom a Tertre per imperatiu legal ja que coincidia amb una galeria d’Oviedo que tenia el nom registrat. L’elecció del nou nom va ser curiosa. Nico del Rio era molt generós quan volia, però alhora era força garrepa. En haver de canviar el nom va voler buscar un altre que mantingués la “T” inicial per així poder mantenir el logo i alhora volia que fos amb el mateix nombre de lletres per mantenir les mides i proporcions del cartell. Es va fer pluja d’idees entre amics i coneguts i va guanyar la proposta feta per Pepe Novellas de canviar-lo a Tertre , en record de la plaça del mateix nom, centre del barri de Montmartre  i eix de la bohèmia pictòrica parisenca.

Obra de Cardona Torrandell

D’exposicions n’hi van haver de tota mena , amb un nivell de qualitat mig, però amb nombrosos artistes importants. Així a Tertre hi van exposar Cardona Torrandell amb el seu inconfusible estil  expressionista recolzat en un dibuix humanístic ben personal; M. Assumpció Raventós amb gravats i amb els seus per un llavors revolucionaris tapissos que varen crear escola al país; Grupo Quince de Madrid amb l’excels José Hernández al davant, presentant els seus gravats de la sèrie “Bacanal” acompanyat de noms com Canogar, Lúcio Muñoz o Saura, en una exposició d’inesborrable record per aquells que la vàrem fruir; o amb Guinovart de qui PIC deia al diari de Mataró “Esa idea de convertir en arte lo que no lo es, vale por todo cuanto podamos decir. Ante tanta blandenguería imperante la obra de Guinovart es un revulsivo social i estético”.

Obra de J. Hernández

Al seu costat el Museu Municipal presentava un “Homenatge a Miró” amb l’exposició de trenta litografies i gravats amb l’afegitó de quatre escultures i que tingué com a cloenda una conferència de F.Vicens , director de la Fundació Miró. Una excepcional exposició que va atreure a gran quantitat de públic.

A la Biblioteca Popular i en la tradicional exposició del dia de l’estalvi, es presentà una espectacular mostra de Joan Hernández Pijuan que agrupava obra des de l’any 60 fins al mateix 76, el que permetia veure l’evolució de l’autor des de “ su gestualismo lírico hasta sus paisajes. Porque, aunque para muchos sea difícil de entender estas últimas obras que hoy podemos admirar son única y exclusivamente paisajes. Paisajes que como dice el propio autor son espacios limitados por unas acotaciones que los convierten en unos espacios reales por que están limitados, medidos y concretizados...”, segons explicita la crítica de PIC II. Una exposició que tingué com a complement una esplèndida litografia en la que dominava el color verdós, plenament identificador del moment creatiu de l’artista.

Cartell de l'xposició d'Hernández Pijuan

Malgrat la gran qualitat d’aquestes exposicions, la premsa es va fer ressò  de l’escàs nombre de visitants que tingueren dues mostres de tant alt nivell de qualitat com van ser les de Guinovart  i Hernández Pijuan, dignes de la millor de les galeries capitalines.  Fet que mostrava, a l’entendre de la crítica , que la postura  conservadora i tradicional seguia dominant el concepte artístic de la ciutat.