RECULL HISTÒRIC DE L'ART MATARONÍ .1976 (III)

 

Al costat d’aquests grans noms de l’art del moment, la temporada va servir també per gaudir d’unes bones exposicions d’artistes locals:

"Segador". Autor Amador

Bodegó. Emília de Torres

Amador , l’artista mataroní /argentoní que vivia a terres de Segovia amb Josep Tur, explotava a la Biblioteca Popular amb una exposició d’intensa i dura bellesa tant dels seus paisatges com del seu personatges. Austeritat castellana sota una llum destrament creada. Emília de Torres a Studium 48 encisava amb les seves ceres en les que bodegons, flors i figures femenines competien en qualitat. Terri també captivava al Nàutic amb els seus quadres de cromets que assolien l’excel·lència sensitiva.

Autoretrat de Jordi Arenas

"Safareig". Sant Jaume de Traià. Argentona.1976

Jordi Arenas presentà una gran exposició en el Club Nàutic, rebent una dura crítica per part de Pic II, el  que va provocar molts comentaris. El crític deia de l’exposició: “De entrada diré que la obra que me ha parecido fuera de serie en esta exposición está firmada nada menos que en 1942, línea que continua con un tema de azules fechados en 1969... A Jordi Arenas se le debe pedir que esté en ese camino de las dos obras apuntadas y no en el de esas obras demasiado correctas que si bien complacen a cierto sector del público, merman las facultades del pintor por eso mismo...Jordi Arenas ha querido siempre que imperase la armonía quasi bachiana, pero yo prefiero a Strawinsky”. Una crítica que li va doldre mol i que el va fer que no va vlre xposar durant molts anys a la ciutat.

Les mans mecànique. J. M: Rovira Brull 1976

Igualment Josep Mª Rovira Brull exposava, després d’un llarg parèntesi, a la galeria Tertre. Son moments d’evolució i canvi. Encara que manté el seu peculiar i tenebrós neo simbolisme social comença a aflorar la reflexió al voltant de l’expressió més quotidiana de l’existència. Un pas de l’art social cap al filosòfic, en l’exposició que marca el pas cap a la seva maduresa.

Tertre és també el lloc on fan la seva explosió definitiva i el seu pas a la veritable professionalitat els joves artistes locals Ricard Jordà i Josep Novellas.

Obra de R: Jordà

Jordà ho fa amb una duríssima exposició en la que marca el seu seguidisme pictòric d’Alcoy i Rovira Brull donant cos i continuació a la que la crítica va batejar com  “Escola de Mataró”. Obres fosques en el cromatisme , que serveixen per intensificar l’accent de la seva crítica social i política, arrodonides en un aclaparador perfeccionisme tècnic del dibuix que les estructura. Una exposició que va sorprendre i corprendre i que va marcar definitivament el seu futur.

"Txiqui". Obra de Pepe Novellas .1975

Novellas trenca abruptament  amb la seva cara amable i costumista per llençar-se aferrissadament vers una pintura dura i crítica. Practica per un cantó un realisme màgic, amb una clara influència de Mensa, però s’enganxa a l’estela més dura i intimista de Rovira Brull, amic i mentor, amb aquests personatges amb rostres sincopats, fruit de la visió adquirida en el seu servei militar al metro barceloní. En ella apareixen obres cabdals de la seva trajectòria com son “Vat 69” “La dida” “Txiki” o “Cardenal”. Exposició absolutament històrica.

Però l’any 76 va ser també l’any del descobriment de tres joves valors que sorprenien per la seva qualitat i que tingueren una trajectòria i una consolidació ben divergent.

Homenatge a Van Gogh. E. Comabella. 1970

Paisatge del Maresme. E. Comabella. 1975

A la sala del Banc Mercantil de Manresa debutava Eduard Comabella en el moment més àlgid del seu “fauvisme”, presentant un seguit de paisatges i composicions d’un intens cromatisme però que mantenia en tot moment l’equilibri pictòric al que ajudava una mirada compositiva fresca i diferent, apuntant ja envers aquells creuats que marcarien època. Va ser sens dubtes, una de les sorpreses de la temporada.

Obra de R. Casa Peña

La Biblioteca Popular ens va sorprendre oferint espai a Ramón Casas Peña, un joveníssim artista provenint de la “camada” Mañé. Ja havia  destacat en una exposició anterior en la que la crítica li augurava un futur potent i que va provocar l’enuig del seu mestre que es deia incapaç d’esbrinar les possibilitats dels seus deixebles. Greu error.

En aquesta ocasió Casas Peña “ con este surrealismo tan suyo, tan particular, aprovechando su dominio técnico y con el esfuerzo de una autorigidez lineal, empleando sin falsos pudores todos los medios a su alcance, ya sea lápiz, ya tinta china, ya a través de un collage, ya...va gestando unas obras ante cuyo resultado uno forzosamente debe quedarse extasiado, buscando y hallando esta fuerza interior siempre tan difícil de obtener”. Però malgrat la qualitat que ja atresorava Casas Peña lamentablement per a ell i per l’art mataroní va tenir una curta carrera artística i el seu fer es va fondre en el passadís de l’oblit.

L’altre gran troballa va ser Jordi Cuyàs amb una excel·lent exposició iniciàtica a Studium 48. D’ella la crítica va dir:”Cuyàs nos presenta una obra eminentemente personal. Protagonista de ella es su propio recuerdo flotando en un extraño mundo rodeado de objetos cotidianos; este salón aterciopelado, este mar y este cielo, obsesión constante del autor, o este violín, a veces acariciado, a veces abandonado que aparece de contrapunto, ilógico para muchos, de este mundo particular, parejo al que a todos nos toca vivir.

Completa la muestra estas esculturas convulsas, en una concepción compositiva arcaica que partiendo de una deformación expresionista de la figura logra expresar de forma total y enormemente efectiva sus emociones”.

Però al costat d’aquestes exposicions tan remarcables n´han coexistit moltes de vulgars i algunes de certament menyspreables , com per exemple la de De Barberà al banc Mercantil de Manresa, presentant “les seves últimes creacions figuratives tridimensionals” .

En anunci que publicava el diari “Mataró” , l’autor feia esment dels seus títols tot anunciant-se com artista resident a Brussel·les, i condecorat a diverses capitals europees, per l’Associació d’artistes professionals de Bèlgica, Comendador de la Orden artística belga-hispánica, Honorario de la Alta Academia artística de Francia, de Artes, Letras y Ciencias de París; de los circulos de Bellas Artes de Barcelona y Palma de Mallorca.(sic)

Mentre que la crítica qualificava així la seva exposició: “Quizás el epíteto más adecuado a la muestra que se nos ofrece hoy, debiera ser el de aberrante. El autor se declara inventor del arte de la tercera dimensión, y como tal entiende al sobreañadido, a obras de más que deficiente valor artístico, de elementos naturales que puedan dar vida a las mismas... Por eso deberemos preguntarle porque no acogerse a un derecho de jubilación que por edad ya tiene merecido y así hacer un grato favor al arte en sí y a los que amamos esta actividad”.