Reinicia temporada Ca L’Antiga, amb l’exposició que serveix de cloenda de la mateixa, en
espera de la primavera vinent, en la que desitgem retrobar-nos amb una altre sèrie
de mostres de qualitat com ha presentat en les darreres temporades.
Segueix l’espai de Teià en l’embrancada relació
entre art i arquitectura en aquesta “Artkitectura” que acaba amb aquesta mostra
la seva mirada als teòrics lligams entre art i arquitectura, desenvolupats amb els tres temes de l’any: “L’arquitectura
com a motiu” ¨.. com a paisatge” i “..com a llenç”. I acaba amb una més que confosa
mostra en la que l’art queda coma afegitó , sense establir el lligam que li
pertoca. Un, com que si de cas pot entendre una mica d’art, es queda en el
comentari d’aquesta part de la mostra, obviant la vesant arquitectural que sols
podria jutjar sota l’aspecte visual de
la fotografia.
Plàsticament parlant, la mostra presenta una
sèrie d’obres de diferents artistes plàstics, que entre si no tenen cap mena de
lligam , el que converteix les seves propostes plàstiques en petits acudits submergits
en el món arquitectònic, tenint-hi ben poc a veure.
Per un costat Miquel Ortega ens presenta una
diversitat de mosaics, la seva especialitat, que van des de la línia clàssica fins l’actual.
Del que presenta cal destacar la sèrie de mosaics, de fa ja uns anys, amb que
amb el sols joc dels colors atenuats i el ritme de les tessel·les que les
configuren , aconsegueix una magnífica simfonia artística. Però son ja peces
conegudes per aquells que seguim el seu art.
Al seu costat Mima Sant presenta una sèrie de petits esgrafiats, realitzats tots ells fa ja unes desenes d’anys , en la que demostra la pervivència d’aquesta tècnica i l seu saber en el domini de la mateixa. Unes obres documentals que paguen en si la pena, però que costa d’enllaçar amb l’arquitectura que conforma l’exposició.
I si aquests artistes conformen la part clàssica
de l’exposició, tenen el contrapunt de Glòria Badosa amb la seva abstracció en
la que el color li serveix per confegir una abstracta simfonia en la que de fa
un anys va evolucionant de manera positiva, aconseguint peces de bona qualitat
i bellesa plàstica.
Finalment Rosa Aguiló, conforma des de les
formes naturals que presenta i representa, una melodia artística en la que l’intimisme
domina, però que alhora vol ser absorbit per la mirada de l’espectador. Un pintura
que en aquesta mostra queda fora de context i està agafada amb pinces en el
conjunt de l’exposició.
Mostra aquesta de ca L’Antiga que sense lligam
efectiu, vol explicar moltes coses i es queda en un no res, en un poti poti
plàstic que aprova abastament en la individualitat, alhora que suspèn en la
globalitat de la mostra.
ARTKITECTURA.
Ca l’Antiga. Teià
Del 4 de setembre a l’1 de novembre de 2026
